Isabel Pla: “Les Trobades d’Animadors de Cant van marcar el meu futur professional”

Ramon Bassas –CRFora d’un concert de masses, un dels pocs llocs on encara es pot cantar en públic sense que et prenguin per boig és a missa. Ara que no està de moda anar-hi val la pena dir que és un dels al·licients, aquest. I l’experiència millora –o empitjora penosament en cas contrari– si al capdavant dels cants hi posem algú que en sap. És per això que fa més de cinquanta anys que s’organitzen les Trobades d’Animadors de Cant per a la Litúrgia de Montserrat, dividides en tres sessions perquè hi pugui participar tothom. Es fan a l’agost i la segona trobada, aquest any, l’ha dirigit la Isabel Pla, professora de Cant i de Cant Coral al Conservatori de Vilanova i la Geltrú, del qual va ser ser directora fa uns anys.

–Com va ser que anessis a parar a les Trobades?

–Jo dirigeixo cors des de fa més de trenta anys. De fet, vaig començar dirigint les meves companyes en les misses que es feien a l'escola de la Divina Providència, on vaig ser alumna de petita. I com que també era membre del Grup Instrumental de Santa Maria de la Geltrú, els seus directors, l’Albert Tort i el Ramon Falcó, em van animar a anar a les Trobades d’Animadors de Cant i vaig començar a participar-hi als 14 anys. Vaig tenir la sort de rebre el mestratge del pare Gregori Estrada i del germà Odiló Planàs.

–Caram, de ben jove, doncs.

–Sí, i va marcar segurament el meu futur professional. Pensa que, arran d’això, vaig estudiar la carrera de Cant i no he deixat de dirigir cors des d’aleshores. L’Orfeó Vilanoví, el Cor Bitxac de Sant Pere de Ribes, la Coral infantil Dolçaina de la Sagrada Família de Barcelona, el Cor Flumine de Tortosa, la Coral dels Amics del Cant de la Múnia i el Cor Isquione de Vilanova, que dirigeixo des de la seva fundació l'any 1993 i amb el qual hem pogut interpretar grans obres del repertori coral.

–I et vas dedicar a la docència.

–Efectivament. He estat professora de música a escoles de primària i de secundària, amb projectes corals, i d’escoles de música.

–Un ocellet m’ha dit, però, que tens una intensa vida social.

–Bé, això deu ser perquè també estic vinculada al món de la música tradicional com a membre dels Ministrers de la Vila Nova tocant el flabiol i he participat en diferents projectes d’ensenyament dels instruments tradicionals del nostre país. També vaig ser regidora de cultura de la meva ciutat en el mandat 2007-2011, en el qual vaig poder impulsar la recuperació i la construcció dels nostres equipaments culturals municipals.

–I ara, dirigint una de les Trobades.

–Fa dos estius que he tingut l’honor de fer-hi de mestra, just al lloc on va començar tot. Sento que tinc l’oportunitat de tornar una mica del que vaig rebre. Qui m’ha fet confiança és el germà Andreu Martínez, a qui conec de l’època en què el Grup Instrumental feia intercanvis amb la coral de la Sénia.

–Sospito que l’estiu de la teva vida deu anar lligat a tot això, oi?

–Doncs sí. A veure, no sabria dir-te un estiu concret, però sí que recordo amb especial simpatia els estius de la meva vintena que dedicava a formar-me en cursos i cursets, tots els que podia pagar-me. Vaig poder conèixer i gaudir d'alguns grans mestres com el Pierre Cao, el Lambert Climent, l’Eric Ericson o el Helmut Lips entre d’altres. També eren mesos d’independència i desconnexió que valorava moltíssim.

–I en el futur, com t’imagines un estiu ideal?

–Ara mateix em costa fer previsions de futur, he après que les coses van com van. Només m’agradaria que els estius i la resta de l’any fossin tranquils aquí i arreu, que el món convuls que vivim es calmés, que ni la calor ni la pluja no ens ofeguessin, que les nits d’estiu ens convidessin a celebrar l’amistat, que poguéssim viatjar per descobrir altres cultures, altres mirades, altres veus.

–Això que acabes de dir es podria convertir en cant de missa.

–Sí, un cant de comiat que, ja ho saps, sempre és un “a reveure”.

Doncs a reveure, senyors i senyores. Amb aquest cant conclou la secció d’estiu d’enguany. Donem gràcies a Déu.