Irene Muzás, primera rabina catalana: “La principal lluita de la dona és normalitzar la seva presència”

Lucía Montobbio –CR “De sobte, vaig notar com el que m'omplia de debò era ensenyar conceptes transformadors”. Així explica Irene Muzás com va decidir fer-se rabina. Després de quatre anys d'estudi, Muzás s'ha ordenat a Alemanya convertint-se així en la primera rabina catalana i una de les poques d'Europa. Un fet al que, per a ella, "se li ha donat massa importància". Conversem amb ella tot just ara que comença a fer-se càrrec d'una de les sinagogues de Barcelona.

"Potser sí que aquí que soc l'única, però al món hi ha 1.500 aproximadament", diu Muzás sobre la seva ordenació. Ha estat mediàtica per ser la primera rabina de Catalunya i de l'estat espanyol. En la conversa explica que "on rau el mèrit és en les primeres dones que van ser pioneres". "A elles devem el camí fet", hi afegeix. És precisament sobre el paper de la dona que Muzás assegura que "la principal lluita és la de normalitzar la seva presència a les religions i també a altres àmbits vitals".

Com trobes la vocació de ser rabina?

La meva primera vocació va ser la d'exercir com a professora. Donava classes d'anglès i de llatí a instituts i escoles. És una professió amb la qual em vaig trobar pel camí. Quan era estudiant de Filologia anglesa no pensava dedicar-me a la docència, però la vida em va portar a educar a nens i adolescents. I en provar-ho, vaig veure que gaudia. De fet, el que més m'agradava era com podia influir positivament en ells. Com, en tenir-me com a referent, els podia transmetre valors, i podia escoltar-los activament.

Pels mateixos voltants, em vaig implicar de valent amb la meva comunitat. Em vaig oferir per portar la porció setmanal de la Torà, amb la que apreníem junts sobre el nostre text sagrat. Fèiem grups d'estudi i debatíem, reflexionàvem sobre els textos. Fruïa no només d'aquest moment, també del previ, on em preparava el discurs, la dinàmica. Tenia temps per preparar-m'ho. De sobte, vaig notar com el que m'omplia de debò era això mateix, ensenyar, però ensenyar conceptes transformadors, que parlessin de la vida, dels valors. Conceptes que generen un impacte en les persones.

Això no només ho anava veient jo. També els de la comunitat. Recordo que un dia, una persona de la comunitat, em va preguntar directament si havia pensat mai a fer-me rabina. Vaig riure, i jo "que no, que no, que perquè"; i aquesta persona em va contestar "total, Irene, ja ho estàs fent, lideres serveis, ensenyes sobre la Torà i ho fas amb entusiasme". Al final vaig plantejar-m'ho seriosament.

I com segueix la història?

Vaig comentar-li al meu marit que la meva vocació notava que anava per aquí: ser rabina. Ell, tot rient, em va dir "ja era hora que ho veiessis". El més difícil va ser prendre la decisió d'anar a viure fora, a Alemanya.

Per ser rabina només es pot estudiar allà?

No, no. També als Estats Units, a Israel, a Anglaterra i Alemanya. Primer vaig provar a Nova York, però tot i tenir totes les beques possibles, el cost de la vida era elevat, i també la distància entre Espanya i Estats Units és llarga. Israel el vaig descartar perquè tot i tenir coneixements en hebreu, no els veia suficients per estudiar allà i escriure una tesi. Anglaterra m'hauria encantat, però volia una escola rabínica que tingués més connexió amb l'àmbit internacional, ells tenen una cultura molt arrelada al territori i formen a rabins més específicament perquè treballin al mateix Regne Unit. Així que vam decidir-nos per Berlin, vaig estudiar a Zacharias Frankel College.

Alemanya és un país que té història amb la comunitat jueva...

Sí, això també ho vaig pensar, era una mica com el destí. Tot indicava que havíem d'anar a Alemanya i, que millor que anar a Berlín? Hi ha un concepte en el judaisme que és Tikun Olam que significa alguna cosa així com "reparació del món". Anar a Berlín ha estat una mica com reparar el món, reparar la història que portem a les nostres espatlles, ajudar al fet que la ferida cicatritzi. Es tracta de construir una nova comunitat jueva allà, una comunitat que al segle XIX va ser un gran far per tots nosaltres.

Com creus que les religions poden influir en la resolució de conflictes?

El que no s'ha d'oblidar és la regla d'or que totes les religions compartim, que ve a ser allò que el que no vulguis per tu, no ho facis per ningú. El que és bàsic és que hi hagi diàleg entre les diferents comunitats. El diàleg ens apropa i fa que ens coneguem els uns als altres, i no ens veiem com enemics. Hi ha més coses que ens uneixen que no pas coses que ens separen. Això també dona esperança a les persones, quan veuen que tot i les diferències podem dialogar; quan veuen que malgrat no estar d'acord, poden intercanviar parers.

Què penses del conflicte obert entre Israel i Palestina?

Penso que és un conflicte territorial. Crec que des de la religió, des de la comunitat musulmana, i des de la comunitat jueva es vol que el conflicte s'acabi com més aviat millor. Hi ha moltes iniciatives interreligioses que treballen per trobar la pau. Per exemple, mares que es troben unides perquè han perdut a fills en el conflicte, d'una banda i l'altra i que demanen que s'aturi tot plegat. La base vol dialogar, vol construir ponts. És important que des de les cúpules no s'alimenti la por o la desconfiança. Això només ens porta a una polarització on el conflicte escala sense fi. Cal fer confiança en els grups de treball que es donen suport mútuament, i que no volen caure en l'espiral de la violència.

A Catalunya també hi ha iniciatives de diàleg interreligiós...

Sí, Barcelona és molt diversa. Em fa gràcia de vegades quan em diuen que ens hem de fer amb els catalans, nosaltres que som els altres catalans. De catalans ho som tots, sense importar la religió. I justament, per això mateix hem d'establir ponts entre nosaltres.

En especial, m'agrada la Nit de les Religions que tot just acabem de celebrar. Enguany em va semblar interessant que també s'incloguessin grups ateus. Persones que tenen creences, però que no van lligades a cap tradició religiosa. El diàleg entre creients i no-creients ha de ser, cada vegada, més considerat.

Quines branques del judaisme accepten que una dona pugui ser rabina?

Dintre del judaisme hi ha dos grans moviments. El moviment progressista i el moviment ortodox. La meva comunitat està adscrita a la branca masortí, que pertany, precisament, al moviment progressista. En aquest moviment també es troben els reformistes i els reconstruccionistes.

L'altre gran paraigua és l’ortodox. El moviment ortodox és cert que no accepta l'ordenació de dones, avui dia. Tanmateix, sí que hi ha dones que adquireixen coneixements idèntics als que té un rabí. L'únic que no se l'anomena rabina, rep més aviat el nom de mestra de la llei.

Com es el teu dia a dia, com a rabina, a la comunitat d’ATID?

Bé, doncs, tot just acabo de començar i tinc molta feina. Vinc cada dia a la sinagoga a preparar el discurs del divendres a la nit (Kabbalat Shabbat), coordinar els diversos cursos que vull oferir els propers mesos, coordinar les activitats junt amb el director d’Educació, posar-me en contacte amb la gent... i això només és la primera setmana. Tinc moltes ganes de poder aportar el meu granet de sorra a aquesta comunitat i a la comunitat jueva en general.

Com et sents sabent que ets l'única rabina a Catalunya, i a tot l'estat?

Al meu entendre, s'està donant massa importància a aquest fet. Potser aquí sí que soc l'única, però al món hi ha 1.500 aproximadament. Als Estats Units n'hi ha forces, i a Europa on hi ha més és a Anglaterra. Em consta que a Alemanya n'hi ha quatre, a Hongria dues, a França sis...

A Espanya, hi ha cada vegada més dones que lideren serveis a les comunitats jueves, i són líders espirituals. Que potser no són rabines, més aviat per la complicació vital que això comporta, és a dir que has de marxar fora a estudiar, i es fa difícil reorganitzar el dia a dia. Però que s'acosten molt a complir la funció que fa una rabina.

El que vull dir és que on rau el mèrit és en les primeres dones que van fer-se rabines. Que van ser pioneres, a elles devem el camí fet.

Quines són les primeres?

La primera rabina va aparèixer el 1935, a Alemanya, es deia Regina Jonas. Sense estar dintre de la branca progressista, va trobar el suport de tres rabins per ordenar-la. Jonas va demostrar, a la seva tesi de relació rabínica, que a cap lloc de la llei jueva es diu que una dona no pot exercir com a rabina. Els tres rabins – es necessita un grup de tres rabins perquè certifiquin que ets rabí, els jueus en diem Beit Din- que van signar el seu document, que la certificava com a rabina, es van llegir la tesina i van dir que no podien objectar res en contra. Per desgràcia, després va passar tot el que va passar i el que tots sabem.

L'holocaust?

Sí. El seu testimoni es va perdre temporalment. Ella va morir a Auschwitz en 1944, i els arxius que guardaven la seva ordenació, i que es trobaven al Berlín oriental, van quedar ocults fins que l'any 1990 es van redescobrir.

Paral·lelament, sense que als Estats Units tingués notícia d'aquest primer cas, hi ha una altra pionera. Es tracta de la rabina Sally Priesand, el 1972, als Estats Units, dintre del moviment reformista. Després d'ella, s'aniran succeint diversos casos de dones rabines fins al dia d'avui.

Quina és la lluita de les dones davant les tradicions religions?

La principal lluita de la dona és la de normalitzar la seva presència. No només dintre de les religions, sinó a altres àmbits vitals, per exemple al món laboral. Crec que la dona es troba en un moment on va aconseguint, pas a pas, reconeixement de les comunitats religioses. No només a la comunitat jueva. L'altre dia, escoltava a un programa matinal de la BBC, i el vaig sintonitzar justament quan una bisbe que viu en un barri molt pobre de Londres explicava que havia estat la consellera espiritual de la reina Elisabeth II. Que una dona pugui afirmar això amb tota tranquil·litat és esperançador.