(Laura Mor –CR/Valldoreix) Col·leccionista de vocació, caminador i xerraire, és l'artífex de l'Arxiu Gavín. Josep Maria Gavín i Barceló té 89 anys i encara manté ben desperta la curiositat. Ha descobert 61 esglésies sota terra i les ha recollit totes a l'Inventari d'esglésies de Catalunya. Ha fotografiat 26.444 edificis religiosos que ha classificat i publicat en 30 volums: esglésies, ermites, capelles, monestirs, convents, oratoris particulars, cartoixes, catedrals... Un treball fet comarca per comarca: a l'estiu, el Pirineu; a l'hivern, cap al sud. En guarda “un record formidable” i li ha servit, entre d'altres coses, “per conèixer barbaritat de gent” i per aprendre a distingir a quina època van ser tallades les pedres que van del segle VI al segle XI.
Gavín és un mapa amb potes, amb una gran capacitat d'orientació. “He estat a tots els pobles de Catalunya!”, exclama amb orgull. Fins i tot, apunta, “als més de setanta pobles on no hi viu ningú”. Va col·laborar amb l'elaboració del mapa 1:25.000 de Catalunya. I a la publicació de l'Inventari d'esglésies, situa tots els edificis en graus, minuts i segons. “Quin sentit tenia descriure un camí o una carretera que al cap dels anys n'haurien variat el traçat? Millor donar una dada universal”, explica.
Un dels fons personals més importants d'Europa
L'hem visitat a Valldoreix, a la seva casa particular. I l'indret on va començar l'Arxiu Gavín i on havia tingut fins a 42 col·laboradors. Fa deu anys que va començar el trasllat de tot el fons cap al Monestir de Les Avellanes, que n'ha assumit també la gestió. Un trasllat que s'ha fet en tres tongades. La més important, el 30 de gener, amb els darrers 3 camions.
A banda de l'afició a la fotografia, Josep Maria Gavín no només col·lecciona objectes, estampes i fa inventariat d'esglésies. També col·lecciona reconeixements. Ha sigut president de l'Associació de Col·leccionistes de Catalunya, president i, junt amb Ainaud de Lasarte, fundador de l'Associació d'Amics d'Art Romànic dels Països Catalans, Creu de Sant Jordi (1984), Medalla d'Or de l'Escola Pia de Balmes. Compta també amb el reconeixment internacional de la UNESCO, que l'any 1983 va considerar l'Arxiu Gavín un dels fons personals més importants d'Europa.
Vacances per inventariar
Ens explica la troballa de la capella de Sant Martí de Muró a Sant Esteve de la Sarga, a prop d'Àger. Allà ningú en sabia res d'aquesta capella. Li diuen que vagi a Muró. Allà tampoc ningú no en sap res. Cap referència a la rectoria, ni a l'església. Fins que una dona gran li diu que a l'extrem del terme hi ha el turó de Sant Martí. Pic i pala a dalt del turó, escalada inclosa amb l'ajuda del Centre Excursionista d'Àger. Dalt del roc, una capella. Fotografia i anunci de la descoberta. Allà on trobava una església, coneguda o no, disparava entre cinc i deu fotografies de cada edifici. I el georeferenciava.
La primera col·lecció, d'estampes de Sant Josep, la va començar amb 4 anys. Avui ja en té 64.000. Quin sistema fa servir? Amb quin mètode ha classificat les seves 48 col·leccions diferents? “M'ho he intentat tot”. En el cas dels edificis religiosos, primer feia tota una feina de documentació. Com que no hi havia cap llistat, el va crear. Abans de posar-hi els peus, generava fitxers per municipis. Visitava biblioteques i feia campanya de lectura: “Donava a amics meus llibres a llegir i que em diguessin on sortien noms de capelles”. Després venia la feina de dissabtes, diumenges i vacances destinada a localitzar i fotografiar aquests espais religiosos.
“Tenen una església i no ho sap ningú!”
A Massoteres, a la Segarra, va trobar una església sencera. Després de preguntar al capellà, li constata que fa temps que ningú en sap res, de l'església que busca, l'església de Sant Simeó. Tampoc li en diuen res a la plaça del poble. Fins que una dona gran li explica: “Miri, veu aquell bosquet, això era el cementiri vell i la meva carcaràvia m'havia dit que allí hi havia hagut una sinagoga”. Un espai el perímetre del qual es va trobar tot tancat, sense porta. Completament negat de vegetació. S'hi enfila amb una escala i amb un podall a la mà, s'obre camí apartant branques. De cop topa amb pedra ben feta, de tipus romànic. Segle X o segle XI. “Això és una església! Tenen una església i no ho sap ningú!”, va cridar als que l'acompanyaven a l'altra banda.
Durant la tarda, dirigeix la feina de descoberta: vigila que no arrenquin les heures i s'emportin la teulada de pissarra. Hi troben la capella, l'altar... “Ja veus tu: una església sencera i buida enmig del poble i que s'ignorava per tota la població”. Dos-cents anys bons que no s'hi feia culte. En la tasca de recerca l'acompanyava un bon amic de Terrassa, Ramon Centelles. Cap dels dos tenia estudis.
Gavín, pastor d'ovelles
Té dos germans nois i una noia, tots molt religiosos. Ella, entra al convent de Carmelites de la Caritat de Vic, al carrer Escorial. De petit vivia a Barcelona, al costat del Santuari de la Mare de Déu de l'Ajuda. Durant la guerra, recorda l'esperit religiós del pare, que va protegir els caputxins: “Els va anar afeitant barbes i coronetes”. Explica també que allí va fer la primera comunió, amb sis anys. Van treure els copons perquè no es perdessin al convent: “Van fer un sermonet de vint segons i vaig anar menjant sagrades formes i prenent aigua per sumir-les”.
En aquell temps van detenir el seu pare “per haver salvat els frares”. Perquè el cognom Gavín no sonés a l'escola, i evitar la persecussió que ja havia patit el seu pare amb la guerra a Barcelona, porten en Josep Maria a fer de pastor. Dels 10 als 12 anys va menar un ramat d'ovelles a Salillas, un poble d'Aragó. I allí s'aficiona a la vida de les formigues, que observa amb detall com a passatemps.
En acabar, estudia dos anys a l'Escola Pia del carrer Balmes. Amb 14 anys treballa a la camiseria Deulofeu. Participa fent teatre i pastorets als Lluïsos de Gràcia. Poc després, cap als setze anys, es presenta a una plaça d'adminitratiu a la Casa Batlló, on treballa un temps fins que passa els exàmens de La Caixa. Després de mes i mig d'estudi, entra a treballar-hi.
En paral·lel, fa negocis a Castellciutat, tocant a la Seu d'Urgell. Ha de pagar-se l'afició al col·leccionisme. Complementa el sou gràcies a les subhastes de duana de productes que havien requisat a la frontera. Fa compra-venda de pastilles de Caldo Magi i fotografia Kodak. També obre un taller de joieria amb 19 treballadors al carrer Major de Gràcia. A partir de 1985 deixa La Caixa per dedicar-se plenament a la feina de l'Arxiu.
Un arxiu inacabat
Una època molt intensa, amb poques hores de descans. Durant vint anys ha dormit sis hores i quart. La resta del dia, a treballar. Avui, amb 89 anys, segueix retallant estampes i classificant-les en capses. Matí i tarda. Una primera criba que després envia a l'arxiu de Les Avellanes, on sumen les novetats al fons que ja tenen. Reconeix que la feina no se l'acaba. “Em falten hores, de material en tinc tant com vulgui per anys que visqués”.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.