Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Per saber-ne més

Enllaços relacionats

(CR) La pandèmia del coronavirus afecta el Centres d’Internament d’Estrangers (CIE). Migra Studium, Tanquem els CIE, Irídia i SOS Racisme exigeixen la clausura immediata del CIE de la Zona Franca, l’únic en territori català, i l’alliberament de les persones internades en ell, donada la situació excepcional i l'estat d'alarma.

Més de la meitat dels països dels països del món han vetat l’entrada a viatgers procedents d’Espanya. Aquest fet suposa per a les entitats un “bloqueig tècnic” a les expulsions, ja que els interns no poden ser deportats als seus països d’origen. Entre el països que prohibeixen l’entrada de persones provinents d’Espanya es troba el Marroc, principal receptor de deportacions.

Aquest fet se suma a la denúncia, ja recurrent, de les deficients condicions de salubritat dels CIE. Els darrers mesos s’han detectat brots de malalties contagioses com la tuberculosi o la sarna a diversos centres d’internament. L’assistència sanitària als CIE està gestionada per una empresa privada que no compta amb els mitjans sanitaris, afirmen les entitats, havent de desplaçar als malalts al serveis públics més propers.

A continuació reproduïm el comunicat emès per Migra Studium, Tanquem els CIE, Irídia i SOS Racisme:

L’excepcionalitat actual exigeix clausurar el cie i alliberar immediatament tots els interns

Migra Studium, Tanquem els CIE, Irídia i SOS Racisme exigim la clausura immediata del CIE de la Zona Franca i l’alliberament de les persones internades en ell, per les circumstàncies excepcionals que concorren en l’actualitat.

Estat d’Alarma i deportacions impossibles

La pandèmia pel coronavirus SARS-CoV-2 està provocant una cascada de decisions polítiques, socials, econòmiques i jurídiques que eren impensables al nostre país fa unes poques setmanes. La declaració de l’Estat d’Alarma, previst en l’art. 116 de la Constitució, és l’exemple més notori.

Els Centres d’Internament d’Estrangers i les polítiques migratòries d’expulsió i internament no podien quedar al marge i també, per la via dels fets, s’estan veient afectats.

En primer lloc,  més  de  la meitat  dels  196 països  del món  han  vetat  l’entrada  de viatgers procedents d’Espanya, entre ells el Marroc, país al què s’efectua el major percentatge d’expulsions i devolucions d’estrangers des de fa anys. Ja sigui pel nombre de nacionals marroquins expulsats o també perquè el Marroc admet les expulsions en el seu territori de nacionals de tercers països, sobretot de l’Àfrica subsahariana.

En un país confinat, amb la llibertat deambulatòria dels ciutadans i els desplaçaments terrestres, aeris i marítims greument restringits, es pot parlar, sense por d’exagerar, d’un bloqueig tècnic dels mitjans de transport i el creuament de fronteres necessaris per executar les expulsions . Les expulsions resulten, ara per ara, impossibles.

Sense expulsió no hi pot haver internament

La naturalesa dels CIE els converteix en dispositius en els quals es compleix la mesura cautelar d’internament prevista en l’art. 61 de la Llei d’Estrangeria. Només en el cas que hi hagi possibilitat d’expulsar és legal privar de llibertat en un CIE. Per això, la llei imposa un límit als internaments: “durant el temps mínim i imprescindible” per verificar l’expulsió.

En el moment actual, impossibilitades les expulsions i devolucions pel tancament de fronteres, els CIE són dispositius ineficients i sense objecte, són incapaços d’aconseguir l’efecte per al qual van ser creats. En les actuals i excepcionals circumstàncies, l’internament comporta un patiment inútil i un recurs no solament il·legítim, sinó totalment injustificat.

Internament inútil, insalubre i insegur

No hem d’oblidar el dèficit sistèmic i habitual de l’assistència sanitària, de les mesures d’higiene i de les condicions de vida a l’interior del CIE. Fa poc menys de vuit mesos, denunciàvem les deplorables condicions d’insalubritat del centre durant la sufocant onada de calor del passat mes d e juliol .

Com resumia la Campanya Estatal pel tancament dels CIE i la fi de les deportacions fa poques hores, les persones al CIE estan tancades en cel·les col·lectives i són obligades a compartir bany. No tenen accés lliure i constant a aigua corrent i la majoria de moviments ( fins i tot per anar al bany) els interns els han de fer escortats per un agent de la policia, incrementant el risc de contagi. El sabó, els llençols nets, els contenidors de deixalles i la roba neta estan racionats o són manifestament insuficients. És impossible garantir la desinfecció realista dels centres, al ser llocs distribuïts en zones comunes en què es concentra constantment un elevat nombre de persones.

En el passat, els episodis amb brots de malalties infectocontagioses ( tuberculosi, sarna...) sovint han significat el tancament dels centres per a la seva desinfecció i neteja, en concret els casos més recents ocorreguts el mes de febrer tant al CIE de Zapadores (Valencia) com al CIE d’Aluche ( Madrid). 

És sabut que l’atenció del servei sanitari prestat per la mercantil privada Clínica Madrid no està present de la mateixa manera en tots els centres d’internament i, en els centres que opera, ni és contínua, ni compta amb els mitjans adequats i necessaris. Per als casos que surten de la mera administració de control farmacològic o de l’atenció de malalties molt lleus, el servei sanitari del CIE recorre sistemàticament i repetidament als recursos públics d’urgències hospitalàries ( Hospital Clínic). Recursos públics que, com tots sabem, ja es troben sotmesos a una forta demanda i pressió des de fa dies.

Els agents del Cos Nacional de Policia, el personal de neteja i serveis, els membres de Creu Roja encarregats de l’atenció social als centres no estan exempts de ser transmissors i/o receptors del virus. La seva entrada i sortida exposa a les persones internes privades de llibertat. Els mateixos interns dissabte passat es queixaven que se’ls privava de visites de familiars i ONG però en canvi els operaris de les obres de reforma segueixen entrant i sortint del CIE, afegint doncs més risc. Hi ha, a més, persones internes que pateixen malalties cròniques de risc enfront el virus SARS-CoV-2.

Els interns del CIE de la Zona Franca són conscients que les deportacions i expulsions ara mateix no es poden fer efectives. Davant l’absurditat de la situació, porten des de dissabte en actitud de protesta pacífica, negant-se a entrar al menjador ni volent pujar a les cel·les, exigint una resposta per part de la Direcció del centre. Repetits incidents en el passat fan pensar que hi ha un risc real que aquesta protesta legítima per part dels interns sigui gestionada per part de la policia amb força excessiva o fins i tot amb violència i agressions físiques. Després d’anys d’exercir de jutge de control del CIE d’Aluche, Ramiro García de Dios declarava: “los CIE son centros de sufrimiento y espacios de opacidad e impunidad policia.”.

Internament injustificat i llibertat immediata

La Directiva Europea 115/2008 , de Retorn, estableix clarament en el seu art. 15.4 que si desapareixen les perspectives raonables de dur a terme les expulsions, per qualsevol circumstància sobrevinguda, l’internament és injustificat. En aquest cas, immediatament la persona migrant privada de llibertat en un CIE ha de ser alliberada. No hi ha una altra interpretació possible de la lectura d e les lleis aplicables.

Si en situació de normalitat estem en contra de la detenció migratòria i les expulsions, en la situació excepcional actual no es justifica de cap manera la seva continuïtat, menys encara quan mantenir persones internades posa en risc la seva salut.

Per totes les raons exposades, considerem que es reuneixen les condicions legals necessàries per clausurar el CIE de la Zona Franca, posar en llibertat els interns que encara es troben en ell i, finalment, reflexionar amb profunditat i honestedat, com a societat, sobre els suposats beneficis que ens proporcionen les inhumanes polítiques d’internament i d’expulsió de persones migrants, tot apostant per una reforma migratòria integral, proposant polítiques d’acollida i no de deportacions.

Barcelona, 16 de març de 2020