×

Missatge d'avís

The service having id "_mobile_whatsapp" is missing, reactivate its module or save again the list of services.

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Per saber-ne més

Enllaços relacionats

(CR) Publiquem una carta oberta que ha fet pública un grup de cristians preocupats per la situació política de Catalunya. Els signants d'aquest document són: Rafael Calvo Oyón, Josep Maria Carbonell Abelló, Cori Casanova Barberà, Lourdes Casanovas Cristóbal, Salvador Clarós Ferret, Andreu Comellas Doñate, Albert Farriol Vinyes, Quiteria Guirao Abellán, Josep Lligadas Vendrell, Pilar Malla Escofet, Antoni Pascual Pujós, Mercè Solé Tey.

La carta lamenta l’actual “radicalització de plantejaments” i per això creuen que cal “entrar en camins més dialogants”. Una canvi en la situació política que demana “valentia” i “esforç”: “almenys que parlin els que en tinguin ganes i vulguin fer possible un futur per a tots”. També afirma que cal una “mica més de valentia a l’hora de fer propostes, però en tot cas és el primer pas imprescindible per desencallar la situació”.

La reflexió s’inicia amb una crítica a la presó preventiva dels dirigents indepentistes que “no té cap justificació, i sembla més un escarment impropi d’un país democràtic que cap altra cosa, i fa un mal gravíssim tant als afectats, com a les seves famílies”. Per això, demanen “alliberar els empresonants mentre no hi hagi una sentència ferma”, “que el judici a què se’ls sotmeti es correspongui amb el que realment va passar”, i si arriba el moment, les “mesures de gràcia que facilitin la reconciliació social que el nostre país necessita”.

Sobre el moment polític actual, els signants valoren “molt positivament el que el canvi de govern a Espanya ha significat, i les possibilitats de diàleg que s’han obert”. En canvi, veuen “amb tristesa com des del govern de la Generalitat sovint s’està actuant com si es volgués impedir que el diàleg sigui possible i fructifiqui”. En aquest sentit, lamenten que darrera d’aquesta actitud dels dirigents independentistes hi hagi “el convenciment que la causa de la independència de Catalunya té, de per si mateixa, una superioritat moral o una mena de legitimitat intrínseca que tothom hauria de reconèixer i que justificaria qualsevol cosa que es faci per aconseguir-la”. Per això, recorden que cal “reconèixer i respectar el fet que Catalunya, en aquest sentit, està clarament dividida”.

En aquest context el text proposa “treballar per buscar formes de convivència i d’organització social que, assegurant uns consensos i unes condicions bàsiques, fessin possible construir un espai de trobada realment comú”. Finalment, defensa “la possibilitat d’un país que pugui funcionar amb pau, dignitat i bona convivència”. Per això, “el govern espanyol, encara que des del govern català no hi hagi la resposta que seria desitjable, no hauria d’aturar les actuacions que facin viable aquest funcionament digne, avançant en la línia de replantejar Espanya com a nació plurinacional, i traient-ne les conseqüències polítiques i jurídiques pertinents”.

La demana final és que  a Catalunya s’arribés a “una manera de conviure que més o menys resultessin acceptables per a la majoria de la població, i ens poguéssim dedicar més a les lluites pel bé comú tal com Jesús l’entenia”.

Aquest és el text de la carta:

 

Carta a les germanes i germans cristians sobre la situació que estem vivint a Catalunya

Amigues i amics.

Els qui signem aquesta carta, cristians i cristianes preocupats per la situació que estem vivint a Catalunya, hem cregut que podria ser una bona cosa explicar aquí la manera com nosaltres veiem la situació, i com veiem que caldria mirar d’encarrilar una sortida. Evidentment, sense cap pretensió de convèncer ningú, sinó només amb el desig que apareguin públicament les diverses maneres d’afrontar el problema que hi ha dintre la comunitat cristiana, partint d’una mateixa fe i d’una mateixa voluntat de fidelitat a l’Evangeli de Jesús.

Adrecem aquesta carta a totes les cristianes i cristians que vulguin llegir-la, i també a tots aquells altres ciutadans i ciutadanes a qui els pugui interessar la nostra opinió, i ho fem moguts pel desig d’afavorir la creació, a tots els nivells possibles, dels canals de diàleg imprescindibles perquè el nostre país pugui anar endavant.

Així doncs, aquí us presentem, en forma de nou punts, la nostra visió del que ens està passant i de cap on podria anar la recerca d’una sortida.

1. Començant per l’aspecte més coent de la situació que estem vivint, nosaltres pensem que l’empresonament, en presó preventiva,  d’una colla de dirigents independentistes, no té cap justificació, sembla més un escarment impropi d’un país democràtic que cap altra cosa, i fa un mal gravíssim tant als afectats, com a les seves famílies, com a tota la societat. Demanem, doncs, als jutges que tenen la responsabilitat d’aquesta decisió, així com a tots aquells que d’alguna manera o altra poden influir-hi, que reflexionin sobre el mal que estan fent, i activin els mecanismes necessaris per alliberar els empresonants mentre no hi hagi una sentència ferma.

2. També creiem que els delictes dels quals s’acusa els dirigents independentistes empresonats no es corresponen amb la realitat dels fets, per la qual cosa les penes que els podrien correspondre per aquestes acusacions serien clarament injustes. Sens dubte, molts d’ells van tenir intervencions destacades en actuacions que no respectaven la legalitat democràtica, però no fins als extrems que se’ls volen imputar. Per tant, reclamem que el judici a què se’ls sotmeti es correspongui amb el que realment va passar. I demanem també ja des d’ara que, quan sigui el moment, puguin ser objecte de mesures de gràcia que facilitin la reconciliació social que el nostre país necessita.

3. La situació per la qual està passant Catalunya té arrels molt profundes. Però, certament, l’esclat actual té els seus orígens directes en l’actitud del Partit Popular i de l’espanyolisme més ranci, primer atacant l’Estatut aprovat pel poble de Catalunya legalment en referèndum i després amb el tancament a qualsevol diàleg polític i a qualsevol proposta raonable per respondre a les reivindicacions nacionals que des de Catalunya es plantejaven, tot plegat fruit d’una actitud dramàticament visibilitzada en l’actuació policial del dia 1 d’octubre de 2017. En aquest sentit, doncs, valorem molt positivament el que el canvi de govern a Espanya ha significat, i les possibilitats de diàleg que s’han obert. Certament que el canvi de to i d’actitud per part del govern espanyol no és suficient, i pensem que en aquest sentit caldria una mica més de valentia a l’hora de fer propostes, però en tot cas és el primer pas imprescindible per desencallar la situació.

4. En canvi, veiem amb tristesa com des del govern de la Generalitat sovint s’està actuant com si es volgués impedir que el diàleg sigui possible i fructifiqui. No veiem, especialment en les actuacions del president de la Generalitat i en les d’altres dirigents de l’independentisme, una voluntat de trobar punts d’acord que permetin avançar. Les exigències que es presenten, i el to amb què es presenten, no son els que caldria esperar en persones amb real voluntat negociadora.

5. Fa la sensació que, darrere aquesta actitud dels dirigents independentistes, hi ha el convenciment que la causa de la independència de Catalunya té, de per si mateixa, una superioritat moral o una mena de legitimitat intrínseca que tothom hauria de reconèixer i que justificaria qualsevol cosa que es faci per aconseguir-la. Però aquesta superioritat moral o aquesta legitimitat intrínseca no existeixen, i el que compta és la voluntat expressada democràticament pels ciutadans i ciutadanes de Catalunya. A Catalunya, com mostren totes les eleccions que hi ha hagut en els darrers anys, els partits que tenen com a punt central del seu programa la independència no arriben al 50 per cent dels vots. Això, creiem, hauria de portar als dirigents d’aquests partits a no pretendre parlar com si realment la independència tal com ells la promouen fos la voluntat d’una àmplia majoria de catalans i catalanes, sinó a reconèixer i respectar el fet que Catalunya, en aquest sentit, està clarament dividida.

6. Davant la divisió que vivim a Catalunya, no sembla que faci cap favor a la convivència col·lectiva exacerbar la divisió desacreditant fins a límits gens raonables el marc legal, o promovent el menyspreu de tot allò que vingui d’Espanya, o promovent també el menyspreu envers aquells catalans i catalanes que no estan d’acord amb els criteris de l’independentisme que governa. El bé de Catalunya, i l’objectiu tan decisiu de ser realment un sol poble, aconsellaria més aviat treballar per buscar formes de convivència i d’organització social que, assegurant uns consensos i unes condicions bàsiques, fessin possible construir un espai de trobada realment comú. I això no vol dir pas que els partits independentistes hagin de renunciar als seus objectius: vol dir, només, que seria desitjable que reconeguessin que en el moment actual no es donen les condicions per arribar-hi sense fer una considerable destrossa. Per sort, cal dir-ho, darrerament hem vist com una part de l’independentisme comença a acceptar aquest fet, i ens n’alegrem.

7. Dintre l’objectiu de ser un sol poble, voldríem fer parar atenció en un aspecte que a Catalunya té un pes determinant. Ens referim a la situació de la llengua catalana. Les convulsions dels darrers anys han provocat que un cert nombre de catalans i catalanes, que no tenien el català com a llengua de família però que havien assumit i interioritzat que l’aprenentage i l’ús de la llengua pròpia de Catalunya era un bé tant personal com social, ara hagin començat a girar-li l’esquena. Des de l’independentisme, s’ha actuat de manera com si el català anés indestriablement unit a la independència. I com que aquests catalans i catalanes d’orígens familiars no catalans no la volen, la independència, han passat a veure el català com una llengua enemiga. Així, s’ha trencat un consens que havia costat molt de crear. Creiem que els partits independentistes haurien de reflexionar seriosament sobre aquesta realitat. I haurien de reflexionar també sobre el mal que es pot provocar en els altres territoris amb qui compartim la mateixa llengua.

8. Nosaltres, des de la nostra perspectiva, voldríem reivindicar des d’aquí la possibilitat d’un país que pugui funcionar amb pau, dignitat i bona convivència. Per això, voldríem animar al govern espanyol a continuar en el camí del diàleg malgrat totes les dificultats. El govern espanyol, encara que des del govern català no hi hagi la resposta que seria desitjable, no hauria d’aturar les actuacions que facin viable aquest funcionament digne, avançant en la línia de replantejar Espanya com a nació plurinacional, i traient-ne les conseqüències polítiques i jurídiques pertinents. I voldríem fer encara una altra apel·lació: voldríem demanar als partits que fins ara s’han negat a buscar cap sortida política al conflicte que estem vivint, reflexionessin i fossin capaços de canviar d’actitud, pel bé de tots.

9. I mentrestant, a Catalunya caldrà també començar a parlar. L’actual radicalització de plantejaments ha fet que una part de la ciutadania hagi optat per posicions que semblarien irreconciliables, tant en la defensa de la independència de Catalunya com en la defensa de la unitat d’Espanya. Però aquestes posicions poden canviar i, a més, creiem que si la situació entra en camins més dialogants, sens dubte que canviarà. Però caldrà tenir la valentia de fer aquest esforç, i no esperar gaire a posar-s’hi. Si no tothom vol parlar, almenys que parlin els que en tinguin ganes i vulguin fer possible un futur per a tots. Veure quins són els desigs i projectes concrets des de les diverses perspectives, buscar denominadors comuns, i anar caminant.

Escrivim això mentre ens preparem per celebrar el Nadal. I mentre ho escrivim, no podem deixar de pensar en els criteris de vida que Jesús ens va ensenyar, i que tan palesos queden en els relats del seu naixement: la pau per a tothom, la dignitat per a tothom i especialment per als pobres, la crida a un món fraternal, la joia per la Bona Nova de Déu. Potser a Catalunya ens hem centrat tant en les nostres batalles internes que ens hem oblidat una mica d’aquests criteris. Nosaltres voldríem que trobéssim una manera de conviure que més o menys resultessin acceptables per a la majoria de la població, i ens poguéssim dedicar més a les lluites pel bé comú tal com Jesús l’entenia.

Rafael Calvo Oyón, Josep Maria Carbonell Abelló, Cori Casanova Barberà, Lourdes Casanovas Cristóbal, Salvador Clarós Ferret, Andreu Comellas Doñate, Albert Farriol Vinyes, Quiteria Guirao Abellán, Josep Lligadas Vendrell, Pilar Malla Escofet, Antoni Pascual Pujós, Mercè Solé Tey.

17 de desembre de 2018