Coses d'Antes: La matraca de campanar

VÍCTOR RODRÍGUEZ –CR Per Setmana Santa, el silenci és més present que mai. I a les esglésies hi ha el costum d’emmudir les campanes des de Dijous Sant fins a la celebració de la Vetlla Pasqual. Durant aquest cicle, curt, però intens i importantíssim dins el calendari cristià, hi havia un antic instrument que tenia la funció de substituir les campanes en aquests dies de dolor i d’espera. Avui, a Coses d'Antes, parlem de la matraca de campanar.

La matraca és un instrument compost de dues o més fustes articulades en forma de roda que posat en moviment, fa un soroll sec i repetitiu gràcies a unes fustes o martells que en giravoltar repiquen insistentment provocant un so eixordador. Dins la roda de fusta hi ha una caixa de ressonància en forma d'aspa que divideix la roda en diferents compartiments. En aquests compartiments hi ha els martells, dos o tres a cadascun segons la mida de la matraca.

La matraca era doncs l’instrument del campaner en els dies en què les esglésies queden a les fosques, on es feia l’ofici de tenebres, es visitaven monuments -millor en nombre senar- i les imatges quedaven tapades.

Les darreres matraques

Costa bastant de trobar matraques als campanars de casa nostra. El motiu és variat. En primer lloc, pels canvis que va comportar el Concili Vaticà II però també per raons anteriors en el temps. La destrucció d’esglésies i edificis religiosos durant la Guerra Civil va propiciar la crema de les matraques, que a diferència de les campanes, són de fusta, element que es podreix, que crema fàcilment i que com hem dit, la matraca té un ús limitat i restringit en el temps.

En el cas de la Garrotxa, per exemple, només queden dues matraques, la de Santa Pau i la del campanar parroquial d’Olot, com afirma el campanòleg Xavier Pallàs que ha documentat tots els campanars i campanes de la comarca en un llibre.

Costums de Setmana Santa

Els més grans recordaran el costum de sortir "a matar jueus" per Setmana Santa. Una tradició de la mainada que amb tot d’eines, xerracs, fustes i matraques de mà sortien a fer soroll pels carrers per venjar la mort de Crist.

Mentre durava el dejuni de les campanes, com popularment es deia en certs pobles, Xavier Pallàs explica que "als campanars es posaven les campanes mirant a Déu, immòbils, amb la boca del vas de bronze mirant amunt i les cordes es deixaven penjades per fora del campanar com a major símbol del seu emmudiment".

Era llavors quan les matraques feien la funció de les seves companyes, les campanes, i de dijous a dissabte el seu soroll contrastava amb el silenci que guardaven la resta de l’any.