Vés al contingut
Catalunya Religió
carme-llasat

Ramon Bassas –CR | Amb la Carme Llasat parlar del temps que farà no és cap banalitat ni cap excusa quan no saps què dir, a l’ascensor. La seva feina consisteix, sobretot, “a millorar la prevenció i gestió enfront d'incendis, aiguats, gelades, sequeres, i pedregades, i per conscienciar sobre el canvi climàtic i la sostenibilitat”, m’explica. Ho fa a les classes adreçades a alumnes de grau i màster com a catedràtica de Física de l’Atmosfera a la Universitat de Barcelona, en la coordinació del grup de recerca de Meteorologia i, des de fa gairebé trenta anys, al grup de recerca d’Anàlisi de Situacions Meteorològiques Adverses, GAMA, que dirigeix. Aquest any ha rebut la Creu de Sant Jordi.

—Però no es queda aquí, aquesta feina, oi?

—No, com molts dels meus companys, sobretot de la meva generació, una part important del temps també es va en el servei a la mateixa comunitat científica, a través d’avaluacions d’articles, projectes i mèrits científics, comitès d’experts i coordinació de grups de treball nacionals i internacionals. En general són tasques no remunerades, però molt enriquidores tant per la millora del coneixement com pel tracte humà amb persones de diferents llocs del món, cultures i religions. En el meu cas, la transferència de coneixement a la societat i la divulgació, ocupen també un lloc important.

—Tinc entès que tu ja parlaves dels efectes del canvi climàtic quan ningú encara no en deia res

—La primera tesi doctoral que vaig dirigir, iniciada a principis dels noranta, ja va mostrar que el canvi climàtic augmentaria la variabilitat i els extrems pluviomètrics, per exemple.

—Això fa que et tinguin en compte…

—De fet, els més de deu anys que he estat membre del Consell Assessor pel Desenvolupament Sostenible de la Generalitat de Catalunya m’han ajudat a créixer gràcies al que he après dels meus companys i al coneixement de tantes iniciatives ciutadanes. Aquest aprenentatge compartit, amb el desig (summament ambiciós) de poder ser transformadors del món, l’he pogut continuar com a membre del Grup Català del Club de Roma.

—Estàs molt vinculada a la Companyia de Jesús. Com és, això?

—És que des del primer dia vaig compaginar els meus estudis universitaris amb la docència, que des de ben jove ha estat la meva vocació. De fet, ni la meva vida professional ni personal serien les mateixes si no hagués estat professora al col·legi Sagrat Cor dels jesuïtes, més conegut com a Casp, on jo havia cursat COU. El meu marit, els meus fills, els meus amics i molts contactes del món professional estan vinculats amb aquella escola. Així que després vaig passar a l'Associació de Pares d’Alumnes, que és com es deia en aquells temps, i a l’Associació d’Antics Alumnes, que vaig arribar a presidir. La meva formació i línies de treball de les que he parlat abans m’han portat a entrar com a voluntària al grup d’Ètica i Sostenibilitat de Cristianisme i Justícia, i a Entrecultures, ambdues ONG de la Companyia de Jesús.

—Avui t’hem vingut a molestar perquè ens parlis d’una altra cosa: quin va ser "l’estiu de la teva vida”?

—Em fas una pregunta difícil.

—Vols dir?

—Sí, fins i tot punyent si una comença a mirar el passat i veure com el temps “fugit” i s’han escapat de les mans tantes oportunitats. Crec que, com la major part de persones, podria trobar-ho a la meva infantesa o, a la dels meus fills. Però un dels estius que més em va impactar va ser el de 1976, quan vaig acabar COU. Van ser les meves darreres vacances de dos mesos de tota la meva vida!

—Ah, ¿l’estiu de la teva vida són dos mesos de vacances?— interpel·lo amb murrieria

—No. No només, vaja— riu.—Ho dic per què vaig tenir l’oportunitat de fer un camp de treball, amb companys de les escoles de Casp i Sarrià, als que no coneixia, a Ellar, ara Eller de Cerdanya. Era la primera vegada que m’allunyava de casa tants dies, i les condicions de vida no eren gaire confortables. Ens dutxàvem al costat de l'abeurador dels animals i safareig, dormíem sobre la palla en l’escola (l’únic lloc que tenia lavabos en tot el poble!), menjàvem el que ens donaven i compràvem per molt pocs diners, moltes vegades patates de les quals podíem aprofitar sols un tros... Però vaig tenir l’oportunitat de jugar amb les criatures que estaven pels carrers, compartir moments íntims amb les famílies, conviure amb altres joves, munyir vaques i llaurar camps amb la gent del poble... I deixar-me emportar per aquelles muntanyes guaridores i la infinitat del cel i la vida que traspuava a cada petjada. Vaig aprendre a veure els meus defectes, a acceptar la diversitat… Recomanaria a tots els joves fer un camp de treball com a mínim en la seva vida, arribant sense saber que els espera perquè cada dia sigui una sorpresa, i per a no portar-se desenganys. I millor en contacte amb la natura, que és un do de Déu no prou valorat.

—I creu que encara en pot tenir un altre, de “millor estiu”?

—A veure, jo estic prou contenta amb el que he tingut en els estius anteriors. He gaudit molt quan hem viatjat amb la família. Tampoc fa falta anar massa lluny. Gaudeixo quan entro al mar, sobretot el primer dia, i quan passejo pels camins amb olor de pinassa després d’una pluja d’estiu, quan sopem i riem amb els amics, quan ordeno les fotografies de l’any anterior o quan descobreixo que al dia següent no tinc cap compromís. I també he après dels problemes, dels dies grisos, dels errors, de les dificultats que poden sortir de la convivència. Però…

—Però?

—Sí que és cert que tinc una assignatura pendent que la mala salut, les circumstàncies i potser la covardia m’han impedit: anar de voluntària durant les vacances a un lloc del tercer món on pugui ajudar donant classes o com sigui més útil. Compartir el dia a dia d’aquelles persones i donar el millor de mi.

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.