Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(IQS/CR) Carme Llasat és catedràtica de Física de l’Atmòsfera i membre del patronat d’IQS. Recentment ha estat guardonada per la UB per la seva divulgació científica i humanística. En aquesta entrevista es mostra preocupada pel futur del planeta i elogia la “solidesa” del projecte educatiu i institucional d’IQS.

És necessari sensibilitzar la societat davant del canvi climàtic i dels riscos naturals. Fins a quin punt creu que som prou conscients del greu problema que tenim davant?

Crec que no som prou conscients del que el seu impacte pot arribar a representar en el món tal com el coneixem. Els riscos naturals han existit sempre, però la presència humana i la intervenció sobre el medi agreugen els seus impactes i poden augmentar la seva freqüència i magnitud. Per què?, ens preguntaríem. La resposta és simple: en el planeta Terra, inclosa la seva atmosfera, tot està vinculat, i qualsevol interacció sobre una de les seves parts pot afectar a d’altres. Posem un exemple il·lustratiu. Imaginem una ciutat emplaçada en la costa Mediterrània, on les inundacions sobtades són freqüents, i abastida per una central tèrmica de carbó. Part dels gasos que emet aquesta central contribueix a augmentar l’efecte hivernacle. Això comporta un augment de temperatura que, a la vegada, provoca la fusió del gel i neu que hi ha a la superfície, i, conseqüentment, una disminució de l’albedo terrestre. Es tracta d’un procés de retroalimentació donat que provoca un increment de l’energia emmagatzemada al sistema Terra-Atmosfera i, per tant, de l’escalfament. La pèrdua de gel en regions com Groenlàndia, unida a l’escalfament de l’Oceà, modifica la circulació atmosfèrica i pot afavorir el desenvolupament de pertorbacions que donin lloc a temps advers que, a més, pot donar pluges més fortes, ja que la quantitat de vapor d’aigua emmagatzemada a l’atmosfera és major.  Donat que, a més, l’escalfament de l’Oceà unit al desgel continental porta a la pujada del nivell del mar, els efectes d’aquests temporals amb fort onatge a la costa són més greus.

En conseqüència, aquesta ciutat imaginària és afectada per més inundacions que a sobre estan més afavorides perquè amb l’asfalt ha disminuït la permeabilitat del sòl i ha augmentat l’escorrentia. Com la situació socioeconòmica no era favorable, moltes persones han anat a viure a prop de la ciutat, en condicions molt vulnerables, tant per desconeixement del territori  com pels seus habitatges. Quan arriba la inundació el seu impacte és encara major. I tot va començar amb el fum que sortia d’una xemeneia d’una tèrmica de carbó.....

Aquesta historieta ens parla de com el canvi climàtic augmenta la perillositat (les pluges intenses) que combinada amb l’increment de l’exposició (el creixement de la ciutat) i la vulnerabilitat (els pobres habitatges), produeix un augment del risc d’inundacions. Per il·lustrar amb xifres, segons Nacions Unides entre 1997 i 2017 les inundacions van afectar a més de 76 milions de persones, i, cada any, uns 24 milions de persones es veuen forçades a abandonar el seu lloc de residència a conseqüència dels riscos naturals. Entre 2005 i 2015 les pèrdues econòmiques al món per inundacions van superar els $ 58 bilions, sense comptar l’augment de la pobresa en zones on aquesta és gairebé endèmica. Es calcula que les inundacions que es van produir el 2010 al Pakistan van augmentar la pobresa en un 35,6%. Un parell més de dades per demostrar que tot això no està tan lluny de nosaltres: entre 1981 i 2010 es van produir 219 episodis d’inundacions a Catalunya a conseqüència de les quals 110 persones van perdre la vida.

El canvi climàtic agreujarà les situacions extremes. Per exemple, en la Mediterrània s’estima per a mitjans de segle un augment superior al 40% de l’àrea cremada actual i més de 300 milions de persones amb pobresa hídrica. Els científics no ens cansem de dir que el canvi climàtic pot tenir a mitjà i llarg termini, pitjors conseqüències que la pandèmia que estem vivint.

Si els lectors han arribat fins aquí, torno a la pregunta: creuen que estem prou conscienciats?

Recentment, va rebre la distinció de la UB per les seves activitats de divulgació científica i humanística.  Què representa aquest reconeixement? Què la va impulsar a implicar-se en fer divulgació del problema del canvi climàtic?

Per a mi va ser un honor i a la vegada un acte de justícia envers tot el meu equip i a totes les persones que dediquen hores i esforços a la divulgació universitària. En efecte, el discurs sobre la necessitat de divulgar porta ja anys sobre la taula, però no els recursos ni el reconeixement. Per exemple, en la meva universitat cada any avaluen la nostra recerca, tant el que fa a les entrades (com projectes) com a les sortides (articles). En certa manera també estimen la docència que hem impartit, però no succeeix el mateix amb la divulgació que es nodreix de la bona voluntat dels equips investigadors. Ja fa anys que una Comissió de Divulgació ha anat perseguint als diferents equips rectorals i sembla que ja està donant un cert fruit, però encara és molt minso.

Un segon aspecte que també mereix ser destacat és que en les set edicions que hi ha hagut d’aquesta distinció, he estat la segona dona a rebre-la i espero que aquest percentatge inferior al 25% (les dues dones hem rebut la distinció ex-aquo) vagi augmentant a les edicions properes. 

La meva tasca divulgadora s’entén dins d’una vocació docent i compromesa amb la societat, molt primerenca. Vaig començar a impartir classes de Química al Col·legi dels Jesuïtes de Casp amb poc més de 17 anys i des de llavors no he deixat la docència. Quan l’any 1982 es van produir els tràgics aiguats que van trencar la presa de Tous, i setmanes després, les inundacions van assolar gran part d’Andorra i dels Pirineus, vaig apostar per la recerca sobre les inundacions amb un objectiu molt idealista (el que recomano a tots els doctorands): que no tornés a passar el mateix. No he arribat a assolir tot el que volia, però aquest objectiu ha mantingut sempre la flama per seguir endavant malgrat els obstacles. I va ser en aquest trajecte que em vaig pujar als primers vagons de la recerca interdisciplinària i l’obligació, més que necessitat, de donar a conèixer allò que anàvem trobant pel camí.

Podríem parlar d’una passió que m’ha portat, malgrat les meves limitacions, a divulgar i conscienciar en fòrums tan diversos com poden ser el Parlament Europeu, ‘Entrecultures’ o la Festa de la Ciència. En els darrers anys i amb l’ajuda del meu equip de doctorands i doctorandes, i sobretot, de la Montse Llasat, la meva germana, hem desenvolupat eines i estratègies com aplicacions de mòbil, exposicions, ciència ciutadana, etc.

Forma part del Comitè de Direcció del MedECC (Mediterranean Experts on Climate and Enviromental Change), xarxa que ha publicat el primer informe sobre el canvi climàtic i ambiental a la Mediterrània, del qual vostè és una de les autores. Quina és la funció dels oceans en l’equilibri/balanç de l’energia del Planeta?

Malgrat que l’informe no té un capítol específic que respongui a la pregunta, el paper dels oceans i de la pròpia Mediterrània apareix transversalment. Aquest paper és tan important que avui en dia no hi ha model climàtic que no tingui present l’acoblament oceà-atmosfera, sobretot pel que respecte a l’intercanvi de calor sensible i de calor latent, fonts d’inestabilitat i d’humitat atmosfèrica. Però a aquest rol sobre la dinàmica atmosfèrica cal afegir el seu paper en el canvi climàtic.

Els oceans alberguen més del 96% de l’aigua del planeta i si recordem que la calor específica de l’aigua és superior al de l’aire, els oceans actuen com magatzems d’energia, i, en conseqüència, també de l’excés de calor. Segons el cinquè informe de l’IPCC publicat en 2013, el contingut de calor emmagatzemat en les capes superiors dels oceans des de 1960 havia augmentat, aproximadament, en més de 12.1022 J. Com a conseqüència d’aquest escalfament l’aigua es dilata, trobant-se que des de 1900 l’alçada del mar ha augmentat, en terme mitjà, prop de 200 mm.  L’aportació del desgel continental sols representa una petita porció d’aquest augment del nivell del mar, però té un impacte considerable en la distribució de la salinitat i les corrents marines i, conseqüentment, el clima. En el cas concret  del Mediterrani, en el període 1982-2019 la temperatura de la superfície del mar va augmentà 1,3ºC, és a dir, 0,3ºC per sobre de la temperatura de l’aire (1ºC, superior a la mitjana mundial), el que té un greu impacte sobre la generació de temps advers.

L’escalfament del mar també afecte als sistemes marins provocant una redistribució global de les espècies marines i la reducció de la biodiversitat en algunes regions, amb greus conseqüències en el sector pesquer. A més els oceans són també importants embornals de CO2. Es calcula que absorbeixen un 30% de les emissions globals d’aquest gas el que des del punt de vista del canvi climàtic és positiu, però no així pel que fa al corall, els ecosistemes polars, el fitoplacton o d’altres espècies en què l’acidificació de l’aigua pot ser mortal.

La xarxa MedECC va rebre un dels premis 2020 North South Prize del Consell d’Europa, per la seva lluita contra el canvi climàtic i la promoció del desenvolupament sostenible. Com a membre de la xarxa, és un altre reconeixement molt important de la seva tasca en favor de la sostenibilitat.

MedECC va néixer en 2015 en la Med-COP de Marsella prèvia a la COP21 de París, com a fusió de dues iniciatives que s’estaven portant en paral·lel. Per una banda, el director del CADS (Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible), Arnau Queralt, i jo mateixa, membre també del CADS, havíem anat ha parlar amb la Unió per la Mediterrània amb la proposta d’un informe per aquesta regió similar als que fa l’IPCC. D’altra banda dos prestigiosos investigadors del CNRS, Wolfgang Cramer i Joël Guiot, es plantejaven la creació d’un grup d’experts sobre el canvi climàtic i ambiental a la Mediterrània. L’organització d’una sessió paral·lela en la Med-COP sobre transferència del coneixement científic ens va permetre entrar en contacte. D’aquesta manera va néixer el germen de MedECC, que ha culminat amb la publicació del First Mediterranean Assessment Report (MAR1). L’originalitat de MedECC és que des del primer moment es va voler que estigués constituït per representants de les ciències naturals, polítiques i socials, a més del que usualment coneixem com “policymakers” (UNEP/MAP, UfM, CADS) a fi d’ajustar millor les demandes de coneixement. Actualment, MedECC agrupa més de 600 científics de 35 països, dels quals  185 autors representant 25 països han contribuït en l’informe (cal dir que, sempre, d’una forma altruista).

El fet que MedECC rebés el North-South Prize of the Council of Europe va ser un reconeixement de què els reptes del canvi climàtic i la sostenibilitat solament poden ser portats a terme des de la col·laboració, ja sigui entre científics i experts per crear bases sòlides per les polítiques de planificació, ja sigui entre les societats i estats. El text de la nominació del premi finalitza amb unes paraules que transmeto aquí com un desig: “ser un exemple concret de la visió del mar Mediterrani com a espai compartit de pau, desenvolupament i drets humans.”

Parlem de la seva relació amb IQS, concretament des del Patronat del qual vostè forma part des de fa un any.

Ser membre del Patronat de la fundació IQS és per a mi un honor i una oportunitat. La meva família ve de Tortosa i ja de ben joveneta jo havia anat a l’Observatori de l’Ebre amb el meu pare, qui admirava la tasca que feien els jesuïtes. De fet, el meu oncle va conèixer al P. Rodés, i jo, actualment, mantinc una estreta col·laboració amb un dels seus investigadors en canvi climàtic. Com ja sabeu, el que després seria IQS va néixer a l’Observatori de Roquetes, que havia estat creat en 1905, el que em porta a pensar en IQS com una institució sòlida, de més de 110 anys contant el període de gestació, però que no ha envellit, ans al contrari s’ha anat rejovenint a mesura que s’adequava a les noves necessitats sense perdre la seva identitat.  En aquest any que porto en el Patronat he conegut de més a prop la seva realitat i he de dir que, malgrat el tràngol de la situació que estem travessant, la percepció que ja tenia de rigorositat i dedicació cap a l’alumne, no s’ha vist en cap moment desmerescuda.

També és per a mi una oportunitat d’intercanvi de coneixements, d’aprenentatge i, per què no, de perseguir el somni de què IQS sigui el referent en sostenibilitat, en el sentit més ampli, dins de UNIJES.

Quin creu que és el nostre deure, com a centre universitari, respecte a la proposta del Sant Pare Francesc a la seva encíclica LAUDATO SI del 2015, sobre la cura del nostre Planeta, com a Casa Comuna?

Enllaçant amb la meva darrera resposta, crec que IQS està cridat a ser la ‘Loyola University Chicago’ en Espanya, òbviament sense perdre la seva pròpia idiosincràsia. Justament, aquesta universitat ha celebrat recentment la Virtual Climate Change Conference: “Accompanying Youth to a Hope-filled Future”. Us animo a que conegueu totes les accions que porten a terme per la cura de la Casa Comuna i on participen alumnes, professors i personal de suport o d’administració.

I per què crec això? Primer, perquè no podem romandre callats davant d’una crida universal com aquesta, més si recordem que tenim un deute amb aquest món en què nosaltres som persones privilegiades. Segon, perquè IQS té tot el que necessita per portar cap endavant aquest lideratge: la capacitat de generar coneixement per donar respostes tecnològiques, econòmiques i humanes sense caure en el paradigma de la tecnocràcia; un equip directiu i un claustre de professors majoritàriament compromesos amb la cura del planeta, darrere els quals es troba la tercera preferència apostòlica actual de la Companyia de Jesús que és la Reconciliació amb la Creació; i, finalment, però no menys important, uns i unes alumnes que amb el seu entusiasme, coneixement i compromís, són el potencial transformador que necessita el nostre món.