Caminar per un bosc sagrat. La fageda d’en Jordà

(Josep Gordi –CR) Qui no coneix la fageda d’en Jordà? Cada any, quan arriben la primavera o la tardor ens en fa memòria algun mitja de comunicació i ens convida a visitar-la. Vet aquí una nova descoberta de la col·lecció Santuaris naturals que publiquem a Catalunya Religió.

La passejada que us proposem comença a l’aparcament de Can Serra. És la porta més comuna d’entrada a la fageda, ens permetrà accedir-hi per un túnel que passa per sota la carretera. D’aquesta opció en podríem extreure una possible lectura simbòlica: deixem un món per entrar-ne a un altre. Abandonem l’asfalt i els cotxes, i entrem al bosc i els camins de terra.

Hi ha, també, un altre motiu per començar en aquest punt i és que després de passar el túnel, ens podem apropar al monòlit que la població d’Olot va dedicar al poeta Joan Maragall (1860-1911) i que queda situat a la dreta, en un petit monticle. El primer que hi ha escrit sobre la pedra és: “Sagrat, a la memòria de Joan Maragall”. I a sota seu, en una peça de metall posada al cap d’uns anys, hi ha el famós poema ‘La Fageda d’en Jordà’ que va escriure el 1908.

El poeta va conèixer les terres olotines el 1889 quan amb els pares i germanes va fer-hi una estada. Entre el 1905 i el 1909 va tornar-hi diverses vegades amb la dona i els fills o els amics. El manuscrit d’aquest poema s’ha perdut. Mercè Devesa, esposa de Josep M. de Sagarra, escriu que el va redactar dins de la mateixa fageda, commogut per la impressió del bosc de faigs. Altres veus diuen que el va escriure a la seva residència de Barcelona. El poema es va enllestir el 1908, però no es va publicar fins el 1911 quan va aparèixer en el llibre, Seqüències. La Garrotxa va aportar a Maragall pau i inspiració.

Arribats a aquest punt, és pertinent preguntar-se, com podia ser la fageda d’en Jordà a principis del segle XX? De ben segur que era un bosc de dimensions molt més reduïdes que les actuals –tal i com algunes fotografies històriques mostren– i amb alguns faigs i roures més monumentals.

Com és que apareix la paraula “Sagrat” inscrita a la pedra? El poeta no veia el món com una vall de llàgrimes, sinó com un espai d’una gran bellesa, producte de la creació divina. Per tant, com sant Francesc d’Assís, de qui era un gran admirador, la natura era per a Maragall un espai sagrat que calia reverenciar, respectar i estimar. A Elogi de la paraula, escrigué: “No us heu trobat mai en un bosc molt gran, amb aquella quietud plena de vida que sembla una adoració de tota la terra”.

Llegim els primers versos poema que hi ha escrits a la roca.

Saps on és la fageda d’En Jordà?

Si vas pels volts d’Olot, amunt del pla

trobaràs un indret verd i profond

com mai cap més n’hagis trobat al món:

un verd com d’aigua endins profond i clar;

el verd de la fageda d’En Jordà.

El caminant, quan entra en aquest lloc,

comença a caminar-hi a poc a poc;

compta els seus passos en la gran quietud,

s’atura i no sent res, i està perdut.

...

Sovint bosc i silenci resten associats. Si ens demanem el perquè podem concloure que al bosc, normalment, el brogit urbà desapareix: ni cotxes, ni clàxons, ni música... Res que destorbi les sonoritats pròpies d’un espai forestal: la remor de les fulles que mou el vent, la caiguda d’una pinya o d’una gla, la fugida d’una serp, el cant del picot... Per tant, quan el poeta parla del “silenci d’aquell lloc profond”, simplement fa referència a l’absència de sons humans, de fressa urbana. El contacte amb la natura ens n'allunya. Només cal passejar per qualsevol forest amb un silenci buscat i, si es va en companyia, pactat per, en ser-hi, aclucar els ulls i, si ens abelleix, recolzar-nos al tronc d’un arbre per sentir, progressivament i cada vegada amb més claredat, un gran nombre de sons nous que destaquen enmig de la quietud.

Endinsar-se en els sons de la natura és fer una pausa del ritme quotidià, una interrupció de les accions diàries. El silenci es pot convertir en uns moments que en humanitzen, que afavoreixen la introspecció i, amb temps i perseverança, pot apropar-nos al buit, a un sentiment de comunió amb el món natural, a sentir com el nostre cor i la natura bateguen a l’uníson.

Després de reflexionar sobre el sagrat i els primers versos del poema ‘La Fageda d’en Jordà’ seguirem algun dels itineraris que el Parc de la Zona Volcànica de la Garrotxa ha creat per conèixer aquest bosc.

Quan hi siguem al bell mig, podem demanar-nos quines de les seves particularitats van commoure el poeta i si encara ens commouen amb semblant intensitat. La fageda resta situada al damunt d’un terreny planer i en una cota topogràfica baixa. La major part de les fagedes de Catalunya solen trobar-se en els vessants obacs, en importants pendents de les serres pirinenques i a unes alçades molt superiors. Les planes han estat roturades i convertides en pastures o camps de conreus. Per tant, seria pertinent demanar-nos, com és que s'ha mantingut tal i com era i al llarg de segles la fageda d'en Jordà?

La resposta la trobarem en la suma d'un petit conjunt de fets. El primer és que la fageda s'assenta sobre l'antiga i gran colada de lava del volcà Croscat, la qual va produir-se ara fa uns 11.500 anys. A més a més, el relleu d'aquesta colada és accidentat, amb petits turons, anomenats tossols, que en ocasions poden assolir els 20 m d'alçada, els quals s'alternen amb petites depressions o fondalades. L'origen d'aquest relleu és la forma turbulenta en què es va produir l'escolament de la lava ja que aquesta va generar l'alliberament de gran quantitat de gasos que van provocar enormes bombolles que deformaren la crosta. Aquest accidentat i peculiar relleu, ha dificultat la conversió d'aquests terrenys en espais agrícoles.

Podem cloure el nostre bany de verdor llegint els versos finals del poema:

...

Li agafa un dolç oblit de tot el món

en el silenci d’aquell lloc profond,

i no pensa en sortir, o hi pensa en va:

és pres de la fageda d’En Jordà,

presoner del silenci i la verdor.

Oh companyia! Oh deslliurant presó!