Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Ja em perdonaran m'enrotlli amb les Valls d'Andorra (de la Seca i la Meca tinc menys coses a dir). Però aquests dies s'ha posat de moda. El que explicava dilluns a La Vanguardia Enric Juliana és totalment cert. Tant l'anècdota sobre el desconeixement inicial del papa Francesc del coprincipat episcopal, com que si algú coneix bé el tema d'Andorra és el secretari d'Estat, Pietro Parolin, perquè va ser un dels oficials de secretaria d'Estat que va negociar el concordat entre Andorra i la Santa Seu que es signar el 2008. Entre altres coses, això li va permetre valorar que un estat amb reconeixement a les Nacions Unides té com idioma oficial el català i, per tant, que el Concordat d'Andorra és el primer que s'ha escrit oficialment en català.

També té raó Juliana quan titula que la Santa Seu "reflexiona". Reflexionar vol dir això, reflexionar, encara que després alguns comentaris ja hi han volgut veure una crisi d'abast mundial. La Santa Seu reflexiona sobre moltes coses, i evidentment la singularitat d'Andorra mereix una reflexió.

Una reflexió és que l'aparent anacronisme del coprincipat episcopal no és un dret feudal del segle XI. Prové d'aquesta tradició, però avui se sustenta en una constitució aprovada en referèndum el 1993. A més, en el Concordat del 2008, fa quatre dies, es va sancionar per part de la Santa Seu aquesta situació afirmant que el bisbe d'Urgell és, des de fa més de set-cents anys, Copríncep del Principat d'Andorra i que el seu nomenament correspon lliurement a la Santa Seu, amb la preceptiva comunicació prèvia al Govern.

Evidentment, poden haver-hi motius per replantejar aquesta situació. Un seria que la reflexió de la Santa Seu portés a considerar que ja ha passat el temps d'aquesta figura. Però això voldria dir obrir-li una crisi constitucional a Andorra i, a més, després d'haver creat el daltabaix haver de negociar-hi un nou concordat. Per tant, si s'arriba a aquesta conclusió és evident que és un canvi que s'ha de fer pas a pas, amb prudència, amb diàleg amb les institucions andorranes i no d'un dia per l'altre.  

L'altra possibilitat és que el poble d'Andorra democràticament sigui qui decideix trencar aquesta relació secular. Però això tampoc és una decisió del Govern sinó que demana una reforma constitucional, i el seu referèndum i dissolució de les cambres pertinents.  Temps i obrir un nou problema al Principat, que amb el tema bancari ara ja en van sobrats.

Per tant, s'hi pot reflexionar, però ni Andorra ni la Santa Seu pot renunciar al coprincipat d'avui per demà. De fet, la darrera vegada que s'ha insinuat el tema va ser coincidint amb la visita oficial del cap de Govern d'Andorra, Antoni Martí, al papa Francesc d'aquest setembre. Pel que no expliquen les notes oficials, allà, a més de parlar de la reforma del sistema financer (un tema que a la Santa Seu ja saben de què va), el Vaticà el que va deixar clar és que si Andorra liberalitzava l'avortament, sí que cauria el coprincipat episcopal. Els partits que en les eleccions d'aquest març anaven en aquesta direcció van treure 5 dels 28 consellers escollits. Per tant, sembla que per ara els andorrans ja han triat.

Finalment, sobre el que pot tenir d'anacrònic el tema del coprincipat episcopal, cal confrontar-ho amb les alternatives. En aquest sentit, no puc estar més d'acord amb el bitlllet d'aquest dijous de Vicenç Villatoro a l'Ara: "El sistema de coprincipat pot semblar absurd en un altre context, però en un país petit entre grans, unit a Catalunya per la Llengua i la cultura, amb interessos propis, el coprincipat ha funcionat". De fet, l'alternativa millor per Andorra és la corona espanyola que fa temps que hi va al darrera? O Espanya permetria que passes al president de la Generalitat? Un únic copríncep francès? O al papa, aprofitant que ja és cap d'Estat?

Per tant, i anant al que ens interessa, no crec que el tema d'Andorra sigui d'impediment perquè el bisbe d'Urgell sigui nomenat arquebisbe de Barcelona. Si el papa vol portar Joan-Enric Vives a Barcelona pot fer-ho, fins i tot amb un interregne com a administrador apostòlic d'Urgell si des de Barcelona es dóna pressa a fer el relleu. Hi ha una arquitectura constitucional sòlida que ho permet.

En tot cas, Joan-Enric Vives podria no venir a Barcelona perquè consideren que hi ha un altre candidat millor o pel síndrome Martí Alanis. És a dir, que passi el mateix que el 1991. Que s'utilitzi el tema d'Andorra per cremar la candidatura del bisbe d'Urgell com es va fer pel millor candidat que en aquell moment hi havia per venir a Barcelona enlloc del cardenal Carles. No tothom té un doctorat sobre Andorra i és molt fàcil de convèncer a uns quants monsenyors que el bisbe d'Urgell s'ha de jubilar allà.

A més, Vives tampoc compta amb el suport entusiasta del nunci Fratini. Al govern d'Andorra tampoc l'entusiama un canvi de copríncep. I el tema d'Andorra és un bon argument per anar contra el seu nomenament, encara que els motius siguin altres. Com quan en el conclave passen informes sobre suposades malalties dels papables. Això, es veu que va així. I que els candidats que s'allarguen massa, cauen. 

[PD: El bisbe d'Urgell s'ha referit públicament a aquest tema aquest divendres]