Primer de Maig

Al llarg d'aquest curs, la Pastoral Obrera de Catalunya hem posat l'accent bàsicament en tres qüestions: la dura situació de molts joves, que no tenen accés ni a feina ni a habitatge, cosa que condiciona enormement la seva llibertat per tirar endavant els seus projectes de futur; la sinistralitat laboral, que provoca que dues persones morin cada dia a Espanya per un accident a la seva feina i la necessària participació en la vida comunitària per dignificar les condicions de vida dels treballadors i treballadores que pateixen precarietat econòmica i laboral, marginació i explotació.

Per aquest motiu, el nostre manifest del Primer de Maig, que us podeu descarregar aquí, insisteix en la participació en l'associacionisme que tenim a l'abast. Preocupar-se pel bé comú (en la línia del que defensava Benet XVI a Caritas in veritate) porta a comprometre's a treballar junt amb altres persones, per tal de millorar les condicions de vida dels qui més pateixen. Els desafiaments són grans, i tendim a veure'ls amb un cert pessimisme, com si fos inútil tota lluita. Però resulta que segons l'Evangeli (Marc 4,30-32), de la llavor més petita en surt l'arbre més gran.

Participar amb senzillesa de la vida comunitària, en sentit ampli, significa posar-hi el millor de nosaltres mateixos, del nostre temps i esforç. Significa també confiar, en nosaltres i en la gent que ens envolta (i en l'Esperit que ens il·lumina). Significa establir vinculacions amb les persones. Significa fer reals els valors de les benaurances. Significa desenvolupar la nostra creativitat. Significa fer un servei. Així ho hem expressat:

Unes quantes amenaces ens assetgen, com a classe treballadora:

• L’emergència climàtica, que recau ja en els més febles, que converteix en mercaderies elements bàsics com l’aigua, i que fa imprescindible una reducció solidària del nostre consum.
• Les guerres, que continuen sent un negoci massa rendible que escapça moltes vides.
• Una molt injusta llei d’estrangeria, que condemna a la marginació molts homes i dones que arriben a casa nostra empesos per la fam o per la guerra.
• La manca d’habitatge públic i accessible, que deixa al carrer joves i famílies.
• L’encariment dels aliments bàsics.
• El deteriorament de la sanitat, l’ensenyament i els serveis socials, que no compten amb els professionals i recursos necessaris.
• Especialment greu és la situació dels joves, la formació acadèmica dels quals (per la manca de places, cicles formatius poc idonis, fracàs escolar…) no els garanteix l’entrada a un mercat laboral restringit i precari.
• L’atur i la precarietat laboral, que impedeixen a moltes famílies unes condicions de vida dignes i als joves poder viure amb autonomia.

I tantes altres coses. Fa por, oi?

Doncs no et deixis paralitzar per la por. L’organització i la lluita dels treballadors i treballadores per abordar els grans problemes ha millorat històricament les nostres condicions de vida i és la millor eina que tenim per canviar les coses. Sense la participació de les persones empobrides en la lluita per la justícia, no hi haurà possibilitats de canvi.

Si lluitem junts i juntes i ho reivindiquem al carrer, amb esperança, podem governar el món. ¿Nosaltres som de debò elements de crítica, de reivindicació i lluita per millorar el nostre entorn?

Participa i confia. Allà on tu vulguis i puguis: a les entitats, als partits, als sindicats, a les associacions de qualsevol mena. La participació és requisit imprescindible perquè la democràcia ho sigui de debò. Incompatible amb la mandra. Imprimeix caràcter. Eixampla el propi punt de vista. Crea consciència col·lectiva. Esmola el sentit crític. Ajuda a conviure. És accessible a tothom, sigui qui sigui i vingui d’on vingui.

Requereix esforç, ganes d’aprofundir, reflexió, capacitat d’escolta, respecte per als altres. Provoca idees, propostes, opinions. Pot crear conflicte, però també capacitat de negociació i creativitat per buscar sortides. Afavoreix el consens, la motivació i la corresponsabilitat.

Estimula. Porta a assumir petites o grans responsabilitats. Comporta prendre decisions i actuar. Comparteix riscos. Necessita transparència i espais adequats.

No ho hem de confondre amb votar i prou. Ni amb alguns «òrgans consultius» dels quals s’espera la legitimació del poder. Ni amb el que ofereix el consum. La participació autèntica és lliure i no espera compensacions individuals.