Seria difícil entendre determinats comportaments periodístics que s’han produït recentment a Catalunya sense fer referència a l’oscaritzat film Spotlight. Ha servit com a font d’inspiració per tractar d’una manera determinada el tema dels abusos en centres maristes. Aquesta valoració s’ha fet des de diferents procedències. Jordi Llisterri, periodista i director del portal www.catalunyareligio.cat, ha elaborat un escrit molt complet, titulat Spotlight Maristes. Un possible informe. Altres, de manera tangencial, també han establert una certa relació entre la pel·lícula i la institució marista. Solen aparèixer escàndols que afecten centres educatius en època de portes obertes i de períodes d’inscripció, però enguany la coincidència amb l’estrena del film i la gala dels Oscar ha adquirit una rellevància especial. La meva reflexió apunta a veure el funcionament de Spotlight aplicada al nostre país. Dit d’una altra manera, quines semblances i quines divergències presenta la pel·lícula de Tom McCarthy amb la campanya mediàtica, especialment promoguda per un diari, que s’ha centrat, gairebé en exclusiva, sobre els col·legis maristes de Catalunya.
El film em va semblar molt interessant i el recomano. Crear consciència i purificar són dues tasques indispensables. Subscric les paraules de Lucetta Scaraffia, que va es- criure a L’Osservatore Romano: «Spotlight, que ha guanyat l’Oscar, té una trama interessant. I no és una pel·lícula anticatòlica, com s’ha escrit, perquè és capaç de donar veu al desànim i al dolor profund dels fidels davant el descobriment d’aquestes realitats terribles.» També les de Peio Sánchez: «Per als catòlics, el més dolorós dels fets que presenta Spotlight és l’abandonament de l’Evangeli, que defensa l’atenció preferent a les víctimes, davant dels interessos d’una institució que es protegeix a ella mateixa.» Tots dos textos publicats el 29 de febrer del 2016. El film original i l’aplicació al nostre cas presenten diferències significatives, que comentaré més endavant.
1 LA LLUM DELS FOCUS
The Boston Globe posseeix l’equip Spotlight, integrat per quatres persones: Robby, el director, Mike, Sacha i Matt. Ben Bradlee, Jr. actua com a supervisor. Per sobre hi ha Marty Baron, primer director jueu del diari arribat de Maimi, a qui Robby relata les característiques del seu equip: «Som un equip d’investigació de quatre persones, ens supervisa Ben Bradlee, Jr. i el nostre treball és confidencial.» Després afegeix: «No ens agraden les presses, quan ens centrem en un projecte podem passar un any o més investigant-lo.» El nom de Spotlight significa focus (en el teatre), reflector (en l’edifici), llum direccional (a la casa). En els tres casos implica centrar l’atenció en un punt. Marty, que respecta l’autonomia de l’equip en escollir els seus propis projectes, els convida a centrar-se sobre un tema d’abusos sexuals fets per sacerdots de l’arxidiòcesi de Boston, al capdavant de la qual hi ha el cardenal Law. Ells accepten tot i que intueixen que el tema és espinós i difícil.
2 LA PRIMERA HISTÒRIA
L’equip Spotlight contra els primers esforços a definir l’abast del cas, a partir d’unes poques situacions precedents. Aconsegueixen connectar amb Phil Saviano, que va patir abusos als 11 anys i que actualment és president de l’associació Supervivents Obviats Abusats per Rectors. Amb prou feines deu persones en formen part. Com que estirant fils se’n treu l’entrellat, la dimensió del problema cada vegada es fa més gran. Nous testimonis confirmen els fets. Es traça un perfil de menors, que provenen de famílies amb pocs ingressos, pares absents, llars trencades. El pederasta no cerca els qui prefereix, sinó els més retrets, perquè no parlin, segons confirmen a membres de l’equip. El coneixement del nombre dels abusadors augmenta al ritme de la investigació fins a assolir la xifra de 87. Un drama de grans proporcions. L’advocat Mitchell Garabedian afirma: «Si la comunitat pot criar un nen, la comunitat en pot abusar.» Un risc enorme, però real.
3 LA SEGONA HISTÒRIA
A poc a poc, el film gira cap a un escenari nou, que esdevé el nucli de la investigació. Pressuposa l’abús, però va més enllà. Els treballs es tornaran més complicats, perquè els sistemes defensius i d’ocultació són més ferris. Eric McLeish, un advocat de víctimes, comenta al Mike que pretenen inhabilitar-lo, que hi ha documents segellats, que el vigilen molt de prop. Hi ha una trama d’advocats, pressions eclesials, campanyes difamatòries, declaracions públiques de bisbes destacats, desaparició de documents registrats al jutjat, acords de confidencialitat, una cultura del secretisme, compra de silencis, diners, control, connivència amb la cúpula... Aquestes pràctiques agreugen el problema perquè no eradiquen les causes ni s’hi posa remei quan es produeixen. Tothom pot compartir l’objectiu: que no hi hagi cap víctima d’abusos sexuals. Però si es produeixen, es busca la seva curació o s’amaguen? Aquesta segona història és el quid de la qüestió. La veritat allibera. L’engany agreuja l’abús.
4 TENIM DUES HISTÒRIES
En Robby, el director de l’equip, diu a l’advocat encobridor: «Tenim dues històries. Una sobre un clergat degenerat, i una altra sobre un grapat d’advocats que van convertir el maltractament infantil en una petita indústria. Ara, digue’m sobre quina història vols que escrivim perquè en farem servir una.» Els membres de Spotlight saben que amb els indicis no n’hi ha prou i que han de confirmar amb dades les afirmacions. Publicar, sense més, significa ficar-se en una batussa de carrer, com reconeix en Marty. El director de The Boston Globe traça l’orientació: «Hem de centrar-nos en la institució, no en els sacerdots en particular. La pràctica i la política. Demostreu-me que l’Església va manipular el sistema perquè no fossin imputats.» És a dir, «demostreu-me que era una cosa sistèmica, de la cúpula fins a baix». Quan la Sacha aconsegueix arrencar una confessió d’un sacerdot abusador, que alhora va ser violat quan era un menor, en Marty li diu que, de moment, es concentri en les víctimes. El focus de la investigació es desplaça cap al sistema.
5 BOSTON I BARCELONA
Boston no és Barcelona. Tenen en comú la primera història, és a dir, en tots dos casos es parla d’abusos sexuals, però les proporcions i les xifres són molt diferents. A Boston, els autors són sacerdots. A Barcelona, presumptament, perquè encara no s’ha produït cap judici, laics i germans. A Boston, sobretot a les parròquies. A Barcelona, als centres educatius. Aquí, alguns dels abusadors han reconegut els fets, tot i que gràcies al mètode de la càmera oculta. Una sèrie de denúncies estan als jutjats en la fase d’instrucció.
D’acord amb la segona història del film, l’arxidiòcesi de Boston no té res a veure amb els col·legis maristes de Catalunya. No es trobaran proves de compra de silenci, de pèrdua de documents als jutjats, de cercar la inhabilitació d’advocats, d’efectuar pressions de tot tipus... perquè els maristes no han dut a terme aquestes conductes. Sembla que determinats mitjans de comunicació volen identificar els maristes amb les males pràctiques de l’arxidiòcesi de Boston. Es donen per fetes, sense més. Des d’aquesta premissa, construeixen l’estratègia. Basar-se en una mentida no ajuda a buscar la veritat. S’ha pretès crear l’equivalència entre aquesta institució educativa i la pederàstia. Injustícia greu. Es té el poder d’estigmatitzar, però no la raó de fer-ho.
6 L’OPCIÓ DELS MARISTES
Des de l’any 2011, els maristes de Catalunya aborden el tema de la protecció de la infància amb noves eines. S’elabora amb un equip internacional una Guia per a la protecció de la infància, que conté drets, pautes i orientacions. S’estableix un compromís institucional en un context europeu, la política provincial de protecció dels nens, les orientacions i recomanacions per a la protecció dels nens, el protocol d’indicadors per detectar els casos d’abús així com els procediments que cal seguir quan es compromet la protecció dels menors i, finalment, la formació i les maneres de contactar. Es crea un organigrama. S’afegeixen quinze annexos. Aquest treball és avaluat favorablement per un equip amb membres dels cinc continents. L’objectiu de la Guia no és només evitar abusos sinó assegurar la promoció, la prevenció, la protecció i la participació. Els resultats, en la darrera intervenció, han estat esplèndids perquè han reflectit l’empoderament dels alumnes. Hi ha correus per recollir denúncies de manera confidencial i donar-los el curs pertinent, sigui dins dels centres educatius o no. L’atenció als alumnes és la màxima prioritat.
7 LA SEQÜÈNCIA DELS FETS
Juny del 2011. Uns pares comuniquen al col·legi una denúncia contra el professor Benítez. Confirmada en el mateix dia la seva consistència, es desvincula el professor del centre i es presenta dies després una denúncia a la Fiscalia de Menors. Posteriorment, es va arxivar. Any 2013. Un pare va al centre per denunciar que el seu fill, ja major d’edat, va patir abusos d’aquest professor, que ja fa dos anys que no pertany a la plantilla. S’acorda mantenir contactes per ajudar la víctima, que s’interrompen per part de la família.
Desembre del 2015. Un monitor en període de pràctiques té algun comportament inapropiat. El centre marista el torna immediatament a la institució on fa els estudis i presenta una denúncia, amb suport d’unes famílies, davant dels Mossos d’Esquadra.
Febrer del 2016. Reapareix el pare del 2013, amb indicis de continuar un guió detallat de compareixences en televisions, ràdios i diaris, després d’una campanya d’empaperar les parets exteriors del centre educatiu amb la paraula «culpables». Aquí comença el tsunami mediàtic amb referències constants als mitjans, dia sí i dia també. I l’aparició de casos anteriors, enviats a una bústia oberta per un diari.
8 MITJANS DE COMUNICACIÓ I TRIBUNALS
Les valoracions periodístiques malauradament no sempre coneixen les exigències de la llei. Han demanat als centres maristes determinats plantejaments que xoquen, per exemple, amb el dret a la intimitat dels menors, comprensible perquè no són professionals de la justícia. Em remeto a una nota de tres pàgines, escrita per Sofia, jutge d’Instrucció Penal, on analitza aquests casos del punt anterior. Afirma: «No conec fins ara cap altre centre o col·legi que hagi pres la iniciativa de denunciar penalment un professor treballador del mateix centre. Malgrat això, es parla de “laxitud” del centre davant d’aquests fets quan no hi ha res més greu que acusar penalment algú de ser un pederasta. Això no indica, per pura lògica, ganes d’amagar o tapar com diuen alguns, sinó més aviat interès perquè surti a la llum o s’esbrini pels òrgans corresponents i mitjans eficients tot el mal que aquell home hagués fet. Vull reiterar que això no és una opinió, és una deducció lògica derivada d’una acció concreta.» I conclou: «Per la meva experiència en aquests casos, no he vist mai un centre escolar actuar amb la claredat i legalitat que hi he apreciat.» L’escrit ha estat a disposició dels principals mitjans i l’han ignorat, com ella mateixa reconeix: «He volgut escriure aquestes línies per mirar de donar alguna informació de caràcter objectiu que, segons he observat, cap mitjà de comunicació s’ha interessat a publicar.» Només Catalunya Cristiana ho fa. Dues visions contraposades sobre la mateixa realitat. Els platós de televisió, els estudis de la ràdio, les pàgines dels rotatius i els espais d’internet són cridats a combatre la pederàstia, però mai a substituir els tribunals de justícia, que són els únics competents per dictar sentències.
9 L’EQUIP «SPOTLIGHT»
En aquest punt, el contrast entre Boston i Barcelona és espectacular. L’advocat pregunta a en Mike: «M’està gravant, oi?» Aquest li respon: «No gravaria sense el seu permís.» Els membres de l’equip sempre de- manen autorització per gravar o fins i tot per prendre notes, sense engany. Aquí, alguns periodistes proporcionen càmeres ocultes a les víctimes perquè els facin la feina que els correspon a ells. Només han d’escoltar la cinta i penjar-la a internet.
Un any d’investigació. Malgrat una recerca frenètica, no hi ha precipitació. Proves. Quan en Mike crida: «Cal treure això ara.» En Robby li respon: «No penso precipitar aquesta història.» Corren el risc que una altra persona de la competència trobi uns documents concrets i els ensorri la notícia. La primícia no justifica el treball mal fet. El tema és massa seriós per afrontar-lo sense el rigor que mereix. Amb les persones no s’hi pot jugar, i menys per assegurar-se una audiència. En Robby diu a en Marty, el director de The Boston Globe: «Necessito més temps. Vull continuar investigant.» La resposta: «Teniu sis setmanes.»
Cap diari d’aquí no té un equip com Spotlight. La diferència en el resultat de les investigacions, salvant la presumpció d’innocència, és evident.
10 DANYS COL·LATERALS
Fins i tot els mateixos alumnes, menors d’edat, es van queixar a l’inici del tsunami mediàtic de la presència de càmeres a l’accés al centre educatiu, una manera d’agredir la seva intimitat i dignitat. L’acarnissament d’algun mitjà no ha respectat centenars d’alumnes, famílies i professors, en crear un clixé i una etiqueta en comptes de proporcionar la informació sense barrejar-la amb l’opinió. El crit d’un periodista, al final de la seva columna, reflecteix el clima: «A por ellos» (no referit als abusadors, sinó als maristes).
Un altre petit botó de mostra, en un article interessant de Clàudia Rius, titulat Pederàstia i ètica (periodística), denuncia pràctiques poc ètiques sobre aquest cas. Afirma: «És que resulta que els periodistes no només han d’informar, sinó que també han de protegir en la mesura del que sigui possible les persones amb qui estan parlant. Perquè les fonts no només són les fonts, sinó que són homes i dones que mereixen respecte i que poden estar-se exposant a algun perill quan accepten parlar amb els mitjans. Els periodistes no són només cercadors de fonts, sinó també individus que poden trastocar la vida privada dels altres» (Núvol. El digital de cultura. 7 de febrer de 2016).
Sense comptar amb les amenaces de pèrdua de concert educatiu, destinades no tant a treure’l, en molts casos sense competència per fer-ho, sinó a bloquejar les inscripcions. La reducció de gairebé 7.000 alumnes de P3 per al proper curs pot explicar alguna cosa. Quina mesura s’aplicaria a un centre públic en circumstàncies semblants? Si es parla de concert en centres educatius, no s’hauria d’estudiar el finançament d’algun mitjà potser deficitari?
11 ENSOPEGANT EN LA FOSCOR
Carina Farreras i Cristina Sen van publicar a la premsa un article titulat Quan tot falla. Subtitulat: Abusos impunes per manca de coordinació institucional i ineficàcies del protocol. Tot. El centre educatiu no va aconseguir detectar els abusos. La família, tampoc. El Síndic de Greuges va convocar sis conselleries del Govern, la Fiscalia, la presidència del TSJC i la delegació del Govern de l’Estat a Catalunya. Va emetre un judici, com bé subratlla Jordi Llisterri, sense «haver posat els peus a l’edifici ni haver parlat amb els responsables». Carregar-se la baula més feble d’aquesta cadena, els maristes, és el més fàcil.
A Spotlight, el tot inclou el mateix The Boston Globe. El desembre del 1993, un advocat va enviar una carta al rotatiu amb una relació de 20 sacerdots. En Robby, el director de l’equip, reconeix: «Vam sepultar la notícia. No la vam seguir.» I afegeix: «Puc dir una cosa? De vegades oblidem que passem la major part del temps ensopegant en la foscor. De sobte, s’encén una llum. Els retrets van i vénen sense parar.» Potser en un futur alguna víctima dirà: «Vau posar la llum dels focus gairebé exclusivament sobre els maristes i nosaltres continuem en la foscor. Els altres casos es van reduir a anècdota.» L’altíssim percentatge d’abusos en famílies i, en menor grau, fora de l’àmbit familiar, com s’afronta? Pensar que així es resol el problema resulta un engany. Un editorial d’un rotatiu parlava de negligència. Segur? Només dels maristes? A aquest pas, estan més a prop d’acabar amb els centres maristes que amb la pederàstia. És això el que es busca?
12 ALGUNES PREGUNTES
La insistència de culpar la institució obeeix a fets reals o pretén obtenir el màxim benefici econòmic? És un laboratori de proves per destrossar el model educatiu dual vigent a Catalunya? Els maristes han plantejat correctament els dos casos recents, què fer dels casos històrics? Es tracta d’un judici sobre una època que cal contemplar en la seva globalitat.
Persones rellevants s’han preguntat: «Denunciar els abusos i guarir les víctimes són dues tasques irrenunciables, però en el cas dels maristes hi ha un linxament que no s’explica sense més. Què es pretén?» A l’inici del film, al comiat de l’anterior director, es formulen dues preguntes: «Què coi saps?» i «Qui hi ha darrere?». Es busca justícia? Es busquen diners? Què es busca en realitat? Una venjança personal? Una campanya mediàtica? Són confessables les motivacions de fons? Es busca el bé i el guariment de les víctimes o se les utilitza per a altres guerres? La focalització gairebé exclusiva sobre els centres maristes, quina part del problema resol? Poden uns casos d’abusos, per més dolorosos que siguin, anul·lar la immensa tasca educativa duta a terme pels maristes, presents a Catalunya des del 1886? Si els centres maristes haguessin estat acadèmies o escoles públiques, haurien experimentat aquest acarnissament mediàtic? O potser és per la seva vinculació amb l’Església catòlica? Quines són les autèntiques motivacions dels mitjans en aquest cas, especialment d’un d’ells? Si un equip com Spotlight els investigués, a quines conclusions arribaria?
Els representants dels germans maristes, a cada intervenció pública, han demanat sincerament perdó a les víctimes, a la comunitat educativa, pels fets als seus centres.
Volen obrir-se a les víctimes, tot i que els casos hagin prescrit, per veure com poden atendre-les en el procés de guariment. Sense menystenir la presumpció d’innocència, no han negat el problema. Confien en la justícia. Acaben de crear un equip d’atenció a les víctimes d’abusos sexuals comesos en els seus centres en casos que hagin prescrit judicialment, coordinar per Xavier Puigdollers, president de la Secció de la Infància i de la Adolescència del Col·legi d’Advocats de Barcelona i exdirector d’Atenció a la Infància de la Generalitat. També en forma part la psicòloga clínica Maria Dolors Petitbo, que és fundadora de la Unitat Funcional d’Atenció als Abusos Sexuals de Menors (UFAM) de l’Hospital Sant Joan de Déu i cap de Psicologia d’aquest centre sanitari. Dos professionals de prestigi.
Aquesta reflexió, que ara acabo, cal em- marcar-la en els vuit articles que he publicat al setmanari Catalunya Cristiana, on em fixo particularment en el guariment de les víctimes. Si no es fan bé les coses, haurem perdut una oportunitat d’or per purificar una xacra social amb repercussions greus. Les víctimes del futur ens ho podran retreure.
A l’Evangeli està escrit: «El que estigui sense pecat que tiri la primera pedra.» Jim Sullivan, advocat, i el periodista Robby, amb humilitat i autocrítica (tan admirable allà com impensable aquí) dialoguen. Sullivan li pregunta: «Tots sabíem que passava alguna cosa. On eres tu, tu que vas trigar tant?» En Robby li respon: «No ho sé, Jim.»
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.