Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Joan Torra) A la sinagoga de Natzaret (Lc 4,16-30) Jesús s’aixecà a llegir i va trobar el lloc on el profeta Isaïes deia que l’Esperit del Senyor l’havia enviat a proclamar l’any de gràcia del Senyor, és a dir, l’any sant! I encara més! Va afirmar: «Avui es compleix aquesta escriptura». La gent va entendre que aleshores es faria realitat tot allò que els profetes havien anunciat sempre en nom de Déu i que mai no s’havia realitzat perquè el poder dels homes sempre ho havia fet impossible.

Ara es faria realitat el repòs sabàtic de la terra i alliberament dels esclaus (Ex 23,10-11). I tots els deutes quedarien condonats (Dt 15,1-6). La terra tornaria a ser repartida entre tots per igual com en el paradís; s’havia acabat aquell mètode per a calcular-ne el valor tan ben establert (Lv 25,1-28) d’acord amb les collites que hi hauria abans del pròxim any sant. Per cert! Cal llegir sencer aquest capítol; s’hi explica molt bé que es toca el corn –yobhel– i comença la joia –jubilo– de l’any jubilar en què tot això es fa concret. Tota la creació es torna a posar a l’hora del paradís. S’han acabat les desigualtats, com si mai res no hagués passat. Arriba la salvació de Déu, perquè només Déu pot fer possible això que el cor de l’home converteix en impossible. I com que ho tornarem a fer malbé, al cap de cinquanta anys hi tornarà a haver un altre any jubilar… Llàstima que això no es va dur mai a terme. Els poderosos prou es van cuidar que no fos mai realitat; hi tenien massa a perdre. El motiu de tot finalment és teologal, és a dir, està basat en la fe en Déu; només contemplant-lo a Ell l’home pot esdevenir com Ell.

Recuperar la importància de la caritat

Durant molt segles no hi va pas haver cap any jubilar en la història cristiana, perquè l’Església és la comunitat que viu eternament en l’any jubilar, en l’any de gràcia del Senyor, tan ben resumit als sumaris de la comunitat dels Actes dels Apòstols. I si no ho fa és que encara s’ha de convertir molt!

L’any 1300 es van tornar a començar lligats aleshores a la idea del pelegrinatge, derivada de les croades, per tant a una salvació especial, que comportava “guanyar” amb esforç el jubileu i les indulgències. I es relliga a una crida a la conversió visibilitzada en el pas de la porta com a porta santa. Però la importància cabdal l’havia de tenir sempre la caritat, sense la qual res del que es fes no tindria sentit.

El papa Francesc ha cregut que sense que toqui per dates calia convocar a un Jubileu. Quants motius li deuen haver portat! El document Misericordiae vultus (MV), en concreta coses sobre el Jubileu de la Misericòrdia que comença aquest dimarts 8 de desembre. Ressaltem-ne algunes i recomanem la seva lectura.

Jubileu a 50 anys del Vaticà II

El motiu és el sentit originari de la “nova evangelització”. Diu: «He escollit la data del 8 de desembre pel seu gran significat en la història recent de l’Església. En efecte, obriré la Porta Santa en el cinquantè aniversari de la conclusió del Concili Ecumènic Vaticà II… havia arribat el temps d’anunciar l’Evangeli d’una manera nova. Una nova etapa en l’evangelització de sempre… L’Església sentia la responsabilitat de ser en el món signe viu de l’amor del Pare» (MV 4).

Conseqüent amb l’evangelització, crida «a tenir la mirada fixa en la misericòrdia per a poder ser també nosaltres mateixos signe eficaç de l’obrar del Pare» (MV 3). I remarca: «Com desitjo que els anys venidors estiguin impregnats de misericòrdia per a poder anar a l’encontre de cada persona portant la bondat i la tendresa de Déu!» (MV 5).

Tot plegat amb un suport bíblic: «Perdura eternament el seu amor» (MV 7). Per arribar a les paràboles de la misericòrdia. «Jesús afirma que la misericòrdia no és solament l’obrar del Pare, sinó que es converteix en el criteri per a saber quins són realment els seus fills» (MV 9). I segueix: «La misericòrdia és la biga mestra que sosté la vida de l’Església. Tot en la seva acció pastoral hauria d’estar revestit per la tendresa amb què s’adreça als creients» (MV 10).

Potser és això el que hem oblidat? S’entretén a explicar que cal anar més enllà de la justícia! I arribar al perdó! També en l’esfera civil.

L'eix central

Potser nosaltres ens hem entretingut massa ja ara en el n. 14, en les etapes de la peregrinació espiritual interior… Però si ens quedéssim aquí voldria dir que encara no hem entès res! Ens passaria com en els jubileus jueus de l’Antic Testament.

El text central per a nosaltres hauria de ser MV 15: «En aquest Any Sant, podrem realitzar l’experiència d’obrir el cor a tots els qui viuen en les més contradictòries perifèries existencials, que sovint el món modern dramàticament crea. Quantes situacions de precarietat i patiment no hi ha en el món avui! Quantes ferides no segellen la carn de molts que no tenen veu perquè el seu crit s’ha afeblit i silenciat a causa de la indiferència dels pobles rics. En aquest Jubileu l’Església serà cridada a guarir encara més aquestes ferides, a alleujar-les amb l’oli de la consolació, a embenar-les amb la misericòrdia i a guarir-les amb la solidaritat i la deguda atenció. No caiguem en la indiferència que humilia, en la rutina que anestesia l’ànim i impedeix descobrir la novetat, en el cinisme que destrueix. Obrim els nostres ulls per mirar les misèries del món, les ferides de tants germans i germanes privats de la dignitat, i sentim-nos provocats a escoltar el seu crit d’auxili. Que les nostres mans estrenyin les seves, i que els acostem a nosaltres perquè sentin el caliu de la nostra presència, de la nostra amistat i fraternitat. Que el seu crit es torni el nostre i junts puguem trencar la barrera de la indiferència que acostuma a regnar sobiranament per amagar la hipocresia i l’egoisme».

Si de cas que ens hi ajudi, com diu el papa, «la reflexió durant el Jubileu sobre les obres de misericòrdia corporals i espirituals. Serà una manera de despertar la nostra consciència, moltes vegades ensopida davant el drama de la pobresa, i per a entrar encara més en el cor de l’Evangeli, on els pobres són els privilegiats de la misericòrdia divina».

Joan Torra i Bitlloch. Capellà del bisbat de Vic i professor patrologia a la Facultat de Teologia de Catalunya. Rector de les parròquies de Torelló.