Glòria Barrete –CR Fa deu anys que el papa Francesc va posar en marxa la Comissió Pontifícia per a la Protecció dels Menors. Un organisme per promoure la responsabilitat de l'Església en la protecció de menors i adults vulnerables. El seu secretari és el missioner oblat nord-americà Andrew Small, nomenat pel papa l'any 2021. Small ha participat aquests dies del Congrés marista Dyktya Foundation, i Catalunya Religió l'ha entrevistat.
La Comissió Pontifícia per a la Protecció de Menors neix l'any 2014, una de les primeres iniciatives del papa Francesc. Què fa exactament aquesta comissió?
La comissió es va crear una mica d'un dia per a l'altre, sense molta institució, i va anar afegint membres. Compta actualment amb dinou membres, deu dones i nou homes, majoritàriament laics i laiques. La gran diferència actual és que en comptes d'estar associada a la cúria romana, la comissió està inserida dins de la cúria romana. Forma part del govern per servir a tota l'Església. El nostre objectiu principal és prevenir, tutelar, formar, educar, fer propostes en l'àmbit de la política per a tota l'Església. Ara dins de la Cúria tenim una visió global de l'Església, i els membres nomenats el setembre del 2022 estan dividits en quatre grups regionals que serveixen a l'Església d'aquella regió. Formem un mandat per focalitzar principalment en les línies guies de cada conferència episcopal, de cada congregació, i de cada entitat d'església que capitanegen sacerdots i monges. Els laics no, ells reben les línies des del Dicasteri dels Laics. Comptem amb un programa d'augment de capacitat per enfortir el lideratge, especialment en el sud del món, on les eines, les estructures i les capacitats són més febles en aquest sentit, i on crec jo que l'amenaça per als joves és més elevada perquè es desconeixen les regles que gestionen les relacions en molts casos.
La cúria romana tolera bé la presència de la Comissió? Ha millorat aquesta cultura de la prevenció de la qual tant parla el Papa?
El que sí que ha canviat és la percepció del problema dels abusos dins l'Església catòlica, però també a escala de tota la societat. Les xifres de l'Església ja sabem que no són les més altes respecte a altres àmbits com el familiar. Això ja se sap, però les xifres, les que siguin, són sempre impactants, terribles, monstruoses. Escoltant les víctimes i coneixent els casos ens crida molt l'atenció la falta de lideratge que s'ha tingut durant molt de temps a l'Església, el mal maneig. El mal maneig dels casos és el que crec que la gent no ens perdona a l'Església. Com s'han tractat en els últims anys els casos, les víctimes, és per a moltes persones imperdonable com a Institució, i els fa perdre la fe en la institució, la credibilitat. Aquesta és una cosa molt més difícil per reconstruir. L'abús cal erradicar-ho, és clar, però no podem oblidar que també hem d'erradicar el mal maneig de la situació. Ja hem descobert com hi havia persones que coneixien els casos, s'escrivien les unes a les altres explicant l'horrible situació, però que no anaven a investigar res, canviant a abusadors de lloc i no afrontant el problema, i això en tots els països. Aquest és el pus de l'Església, les opcions i decisions que van prendre malament persones específiques. L'abús sexual no és una malaltia de l'Església que no té remei, no. Veure aquest mal maneig ens ha de fer plorar, per descomptat, però també enutjar-nos en veure que aquestes decisions les van prendre bisbes, sacerdots, superiors religiosos, que havien de saber gestionar molt millor. Aquest és el xoc en la consciència. Tot això ja és una realitat visible, es veu molt més, però això no vol dir que la nostra realitat avui és la de fa trenta anys. Ara estem més capacitats per parlar d'aquestes coses i buscar, sobretot, nous camins d'actuació.
Durant anys, i encara avui, l'Església ha pres un camí reactiu enfront dels abusos, de defensa enfront d'un atac, i no un camí propositiu. S'està fent algun canvi? És l'Església ja propositiva i no reactiva?
He reflexionat molt sobre aquest tema, sobre què haurien d'estar pensant aquests superiors o bisbes que van gestionar tan malament els casos. Crec que no eren conscients sincerament, del mal realitzat, però de veritat que prefereixo no quedar-me pensant en això. Potser quan se sentien aquests casos a l'Església, en la parròquia, als carrers, sorgia l'enuig, la defensa pensant que la víctima era una enemiga i ens atacava. No vull jutjar les persones d'aquell moment com a individuals, però com a Església, com a entitat, és clar que va poder més la por de perdre autoritat, que per a molts era el mateix que perdre poder. L'autodefensa de la Institució, la por de perdre la bona imatge que es tenia, la fama, perdre la seva posició, també por de perdre l'amor i afecte d'una congregació enfront de la gent, tot això ha generat una manera d'estar en la societat que ha minvat la bona consciència de les persones que lideraven en aquest moment l'Església. Això a mi no em serveix per perdonar-los, però una mica sí per intentar comprendre el context i la realitat del moment i posar-hi remei perquè no continuï passant. Una entitat a la societat, amb moral, amb educació, amb bones persones, sempre s'ha de fer responsable dels seus actes. L'absència a l'Església d'un ministeri viscut en comunitat i no individualment, ens ha traït molt.
El risc que els processos i decisions recaiguin en una sola persona?
Exacte. El Papa parla molt de la sinodalitat, i aquesta és una manera real de viure el ministeri de l'Església. El que passa és que la fe ha revelat també a alguna altra gent molta vocació i compromís per l'Església, però també altres compromisos. Hem de ser conscients que no tothom a l'Església pot estar disponible sempre, d'un dia per a l'altre, sense previ avís, full time diríem. Que tots els processos i cada decisió s'hagi de debatre amb tothom, pot provocar lentitud i frustració a molta gent. La realitat no sempre facilita aquest compromís i disponibilitat absoluta. Marcar directrius, generar línies per saber cap a on anar, sí que les pot participar tothom, però implementar-les és una altra cosa. Per salvar-nos, en aquest sentit, de la tirania de l'individualisme, de la monarquia per exemple d'un superior religiós o d'un bisbe, cal la responsabilitat de cadascú de l'Església. I això es dona amb la formació. Hem de recordar sovint que tots som amos de les polítiques, que tots som amos dels codis de conducta. No es tracta que tots tinguem la mateixa responsabilitat o càrrec, sinó que tots tinguem coneixement que hi ha un protocol, que hi ha unes polítiques sobre això, que hi ha un informe sobre el tema, i que hi ha obligacions que hem d'esperar dels que lideren la comunitat. Això faltava anys enrere, era tot cap a dins, depenia del rei, del monarca, i de com era la seva personalitat, però no hi havia un requisit d'estar en comunió amb la comunitat, i això crec que és una de les aportacions més grans que la Comissió pot generar a tot arreu. Fundats i centrats en l'abús sexual, però no oblidem que l'abús sexual sempre ha estat prohibit, no és d'ara. El que cal ara, a més a més de continuar prohibint, és supervisar els llocs en els quals l'Església té vida i acció. Això és molt urgent.
Generar una responsabilitat pròpia envers la prevenció de l'abús?
Confesso que sempre m'ha fet una mica de por la imatge que sovint l'Església ha venut, per exemple, del bisbe com a pare de família enfront dels sacerdots de la seva diòcesi, o la d'un superior com a pare de família dels seus religiosos. Un pare ho perdona tot, però un bisbe, un superior, no ha de perdonar-ho tot. Ha de ser un bon administrador també, i si hi ha problemes ha de veure'ls no com la fi del món, sinó com un problema a erradicar, solucionar i, sobretot, revertir.
La reparació a les víctimes comença sempre per escoltar-les?
Cadascú té el seu camí, els seus desitjos, les seves necessitats, i també les seves històries. No hi ha mai dos casos iguals. L'Església, tècnicament, i com va dir Pau VI, era experta en humanitat. En aquesta situació, la de tractar a la víctima d'abusos de l'Església, no es veu gens clar que sigui experta en humanitat. Pensem ara en el cas d'un accident d'un feligrès en una parròquia. El rector, o el bisbe, hi va ràpidament, pregunta què ha passat, com ha passat, com està ara la persona, la visita, l'acompanya i la reconforta. Això es fa a l'Església, i s'ha fet des de sempre. Pensem ara en un cas d'abús sexual dins l'Església. En el cas d'abús, i per la protecció a la Institució, es trenca aquesta connexió entre el sacerdot i el seu ADN d'ajuda, i es veu llavors la víctima com a enemiga, i no se la veu com a una persona ferida que necessita ajuda i afecte i acompanyament pastoral, que és per al que ens prepara l'Església des de fa molts anys. Enfront de la víctima d'abusos hi ha sempre una resistència immediata. Hem de vèncer això immediatament, cal reconfigurar l'ADN, com fem amb el feligrès de la nostra parròquia que ha tingut un infart o que té problemes familiars. Qui escolta a una víctima de l'Església pateix una metanoia, una conversió personal. S'oblida de la Institució, i si cal se sacrifica tot encara que sigui només per una persona. Això ho hem d'aprendre, a sacrificar-ho tot encara que sigui només per una persona. És una mica la imatge i paràbola del Bon Pastor, que deixa tot el seu ramat d'ovelles per anar a buscar una de sola perduda.
L'Església és la seva família, però la seva família ha ferit molta gent. Com vostè s'alimenta i què li fa continuar somrient i treballant a vostè?
Jo vaig créixer a Liverpool, en un barri molt humil, i al llarg de la meva vida he estat en situacions i amb gent bastant pobra, i on l'Església ja estava buscant una altra identitat, una Església allunyada de multituds, de masses i de monopolis religiosos. En la cerca d'una nova identitat s'han d'avaluar moltes coses, i estic molt agraït d'haver tingut sempre al voltant a gent que no tenia por a les preguntes, i a les preguntes difícils. La fe ens dona una eina forta per resistir preguntes, per anar al fons de les qüestions, allí on fa por anar. Mai vaig pensar que arribaria a estar en el Vaticà, però el model és el mateix per a mi. Com podem fer Església? Com podem predicar a Jesús, i un Jesús no gloriós, sinó un Jesús amb una Església soferta i ferida? L'Església és responsable dels ferits, estem parlant d'un abús de drets humans enorme, és igual a tot el món, i encara no hem pensat bé el que va passar en molts llocs encara.
Per on passa la reformulació de l'Església?
Per dir la veritat. Hi ha per sort altres maneres de dir la veritat. La gent no confiarà en nosaltres si nosaltres no confiem en la gent i això neix d'entendre que la veritat es comparteix amb els altres, amb tothom. És un cercle viciós. Una imatge que tinc per a això és imaginar el lloc on les vaques dormen de nit, per escapar del fred i la pluja. Quan hi ha una tempesta i apareixen llamps, les vaques lluiten per anar al centre perquè se senten més segures. El problema és que el centre rep molta pressió, una pressió de mort, però aquest és el risc de tenir por al problema, que pots morir. I la por a l'Església és no tenir fe, però no una fe cega, sinó una fe en l'altre, especialment aquell que sembla enemic. Les víctimes, els abusats, tenen dret a semblar enemics, però no venen com a tal.
A què venen les víctimes?
Les víctimes d'abusos venen a l'Església buscant la veritat, buscant una resposta, buscant una acollida, buscant una ajuda, del tipus que sigui, perquè tenen dret a fer-ho. La por que tenim a les víctimes no ens deixa ser pastors reals. Necessitem una Església més humil. No estic fet segurament per a una Església com la que hi havia els anys 30, 40 o 50. Soc més d'aquesta Església que ha de reformular-se i trobar-se una altra vegada. Si nosaltres tenim confiança en la gent, la gent també la tindrà en nosaltres, amb les nostres dificultats i foscors. Només l'honestedat ens salvarà.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.