L’admiració per mossèn Joan Busquets

(Joan Planellas / Degà de la Facultat de Teologia de Catalunya) El 13 de novembre ens assabentàvem del traspàs de mossèn Joan Busquets i Dalmau (1934-2018), després d’una llarga malaltia. Val a dir que mossèn Joan ha estat un dels millors mestres que els de la meva generació hem tingut al llarg dels nostres anys joves, així com també -més tard- de servei a l’Església. Home d’una atenta sensibilitat sapiencial, home amb una gran capacitat de discerniment, ens va fer estimar i ens va educar per a una adequada recepció dels ensenyaments del Concili Vaticà II, i sempre en diàleg amb la cultura del nostre temps. De vocació tardana, com ell afirmava, havia aconseguit el doctorat en història i la llicenciatura en teologia, en diverses universitats eclesiàstiques i civils.

El mestratge pastoral de Mossèn Joan el mostrà per mitjà dels diversos càrrecs diocesans i interdiocesans exercits sempre amb exigència i abnegació. Els càrrecs i missions més importants, com el de Vicari general de Pastoral (1977-1982), o el de ser el redactor de la quarta ponència del Concili Provincial Tarraconense (1995). I els càrrecs més humils, com els de vicari de diverses parròquies i, en els últims anys, adscrit a Jafre i a altres pobles veïns. Però passant per la Llar Infantil i l’Acció Catòlica, la Delegació de Catequesi, de Pastoral Familiar i d’Ecumenisme, el Full Parroquial i la Formació Permanent del Laïcat. Cal recordar especialment de la seva època de Vicari General les Jornades de Pastoral tingudes a Banyoles (1980), en el marc del pontificat del bisbe Jaume Camprodon, amb qui li unia una profunda amistat.

Però vull fer present d’una manera especial el seu mestratge en el Seminari de Girona durant llargs anys (1969-1977 i 1986-1996), en l’aleshores Col·legi Universitari de Girona -futura Universitat-, en el Seminari Major Interdiocesà de Barcelona que inaugurà (1988-1999), a l’Institut Superior de Ciències Religioses de Girona i a la Facultat de Teologia de Catalunya, de la que en fou professor d’Història de l’Església des del 1987 i degà durant sis anys (1994-2000). Amb un tracte afable i proper, però, al mateix temps, amb un posat auster, seriós, profund, i a voltes no exempt d’un cert neguit, als de la nostra generació sempre ens admirava de mossèn Joan la seva capacitat de donar-nos de forma precisa, mesurada i sintètica l’essencial de les diverses qüestions plantejades, ja fossin sobre temes vocacionals, pastorals, o merament docents, aspecte que facilitava moltíssim tant el nostre aprenentatge, com la capacitat de discerniment personal que portaven en si mateixes les seves reflexions. La seva vida era senzilla, austera i profundament evangèlica. En aquest punt predicava amb el propi exemple. Fins i tot, en la darrera etapa de la seva vida, concretament el novembre del 2006, havia fet el seu compromís amb la comunitat dels capellans del Pradó que, com afirmava el seu fundador Antoine Chévrier, tenen per objectiu esdevenir «apòstols pobres per a poder evangelitzar els pobres».

Pel que fa estrictament a la seva docència, els qui hem tingut la sort de tenir-lo com a professor sabem perfectament que aquesta no implicava una mera presentació de dades i de fets històrics. Per contra, les seves sessions d’estudi se centraven principalment en els conceptes, les idees i les causes, cosa que, rellegint els seus mateixos escrits històrics esdevenen globalment una veritable lectura teològica de la història.

A banda de moltíssims escrits a diaris i revistes sobre temes de fe, d’Església, i de cultura en general, molts d’ells recollits en un volum editat el 1985, el camp d’investigació de mossèn Busquets ha estat principalment la història, centrant-se principalment en Martí Luter i la reforma protestant, del que n’era un veritable especialista, i amb diverses obres reeditades i traduïdes. La més important, Martí Luter. Valoració actual de la Reforma, que obtingué el premi Carles Rahola (1983). D’altra banda, té estudis aprofundits sobre el papa Joan XXIII i el papa Pau VI, els papes del Concili. Finalment, havia treballat moltíssim la història de Catalunya, sobretot a l’època barroca. D’aquí la seva tesi doctoral sobre La crònica de Jeroni del Real (1626-83), un relat d’aquesta època vist des de Girona. És de lamentar que no pogués acabar una obra, treballada llargament pel que fa a la documentació recollida, sobre la correspondència del nunci Candiotti a l’època de la Guerra dels Segadors. Cal recordar que fins el 2005 fou el President de la Societat d’Estudis d’Història Eclesiàstica Moderna i Contemporània de Catalunya i que molts dels seus articles a diaris se centraven en el tema de l’Església a casa nostra. Uns articles que traspuaven afecte i estimació tant per l’Església com per Catalunya. Finalment, i en un altre ordre de coses, no puc deixar d’esmentar un llibre preciós. El seu títol és La vocació, seguiment i servei (1996). Es tracta d’una obra que amb una pedagogia inusual i amb uns sòlids fonaments bíblics, exposa sintèticament i magistralment el que és la vocació cristiana, sense obviar les vocacions específiques, com la religiosa, missionera o al ministeri ordenat.

I acabo. Quan el Poble de Déu que és l’Església, exercint la seva maternitat espiritual, entrega a cada generació «tot allò que ella és, tot allò que ella creu» -com afirma el Vaticà II (DV 8).-, presenta aquell «dipòsit vivent» que esdevé principi constant de vida i de renovació i que, com diu sant Ireneu, és un dipòsit que mai no envelleix, sinó que, sota l’acció de l’Esperit, renova sens parar la joventut del cos eclesial. Crec humilment que aquesta és la tasca a la qual mossèn Joan hi ha dedicat tota la seva vida. Moltíssimes gràcies, mossèn Joan. I units per sempre en «la comunió dels sants».

Joan Planellas i Barnosell és capellà de Girona i degà de la Facultat de Teologia de Catalunya