El testament sacramental, un antic privilegi de la basílica dels Sants Just i Pastor

Víctor Rodríguez –CR Ben segur que molta gent coneix la basílica dels Sants Just i Pastor, al cor de la Barcelona vella i a tocar de l’Ajuntament. És un bonic temple gòtic dels més singulars de la ciutat construït al segle XIV al mateix indret on hi havia hagut una construcció romànica i l’antic temple visigòtic (segle VI). És també la sisena basílica -menor- de la ciutat des de 1948 gràcies a Pius XII. Aquest temple presidit per la Mare de Déu de Montserrat ha tingut al llarg dels segles una notable importància històrica, una d'elles pel privilegi del testament sacramental, del que avui parlem.

Declarat bé cultural d'interès nacional el 2012, la basílica dels Sants Just i Pastor es pot considerar un dels temples històrics de Barcelona no només per la seva antiguitat, que ja hem assenyalat, sinó també perquè va ser dels pocs que no va ser cremat durant la Guerra Civil, motiu pel qual el seu interior és notablement diferent de bona part de temples barcelonins que no van tenir la mateixa sort.

Curiosament, és un dels temples que cada any, per Nadal, la nau central plena de gent entra a casa nostra a través de la televisió perquè molts mitjans hi acudeixen per cobrir el dinar que la Comunitat de Sant Egidi, que hi té seu, ofereix a totes aquelles persones necessitades de menjar i de companyia.

L'altar de la capella de Sant Feliu i els seus tres privilegis

De tot el temple podem destacar l’altar que se situa en una capella lateral al costat de l’Evangeli. La capella de Sant Feliu conserva un excel·lent retaule gòtic del segle XVI, el retaule de la Santa Creu, construït per Pere Nunyes entre els anys 1528 i 1530. Aquest altar lateral tenia tres privilegis: el testament sacramental, la batalla jurada i el jurament dels jueus.

La batalla jurada feia referència a l’obligació que els cavallers tenien abans de qualsevol enfrontament i que establia que calia jurar davant l’altar que no s’utilitzaria bruixeria per guanyar el desafiament. L’altre jurament, el dels jueus, establia que en un plet entre un cristià i un jueu, aquest darrer havia de jurar-hi que diria sempre i solemnement la veritat. Anem, però a conèixer el tercer privilegi que ha arribat gairebé fins als nostres dies.

Un privilegi només per Sant Just

Aquest privilegi reglava que un barceloní estant en perill de mort lluny de la ciutat podia fer públiques les seves darreres voluntats davant d’almenys dos testimonis. A manca de notari, aquest testament es dotava de valor legal, però calia que els dos testimonis, en arribar a la ciutat i abans que passés mig any de la mort del testador, juressin davant l’altar de la capella de Sant Feliu les darreres voluntats del finat. En el moment del jurament calia la presència del rector de la parròquia i d’un notari que n’aixequés acta per tal que allò que es deia tingués valor testamentari.

Segons sembla, el rei Pere II l’any 1283 va mantenir als barcelonins el privilegi de poder celebrar testament sacramental només a l’església de Sant Just, un privilegi que sembla que venia dels temps de Lluís el Pietós, fill de Carlemany i, per tant, de segles abans. Imaginem-nos doncs tots els barcelonins que fins a finals dels anys vuitanta del segle passat, quan va abolir-se aquest dret, van fer valer les ‘suposades’ darreres voluntats d’un barceloní mort lluny de la ciutat.

El parlament de Catalunya aboleix el Testament sacramental

La llei 40/1991 del 30 de desembre d’aquell any va abolir el testament sacramental. La finalitat d'aquella llei -que en cap cas regulava només el Testament Sacramental- era doble: en primer lloc, el desenvolupament del dret successori català, de manera que s'ordenava, se sistematitzava i es regulava una de les parts fonamentals de l'ordenament jurídic de Catalunya. D’altra banda, es pretenia també la modificació del dret successori tradicional per adaptar-lo a la realitat del moment.

Aquest segon objectiu justificava la supressió del testament sacramental. La llei deia el següent:

S'ha suprimit, en canvi, el testament sacramental, perquè, tot i que se'n reconeix la llarguíssima tradició a Catalunya, d'arrel altomedieval, s'ha considerat obsolet.

L’obsoletisme es feia palès tant per la singularitat i estranyesa del procés medieval com pel poc ús que se’n feia, ja que amb la quantitat de barcelonins que poden morir a l’estranger, el darrer testament sacramental havia estat el 1989. Acabades les justes entre cavallers i els plets entre jueus i cristians, el Parlament abolia democràticament el darrer privilegi vigent de l’altar de la capella de Sant Feliu. Concretament, la mort total del privilegi va esdevenir-se el 1992 a l’haver passat un any de l’entrada en vigor del nou codi.

No obstant això, el testament sacramental havia estat regulat uns anys abans amb el Decret legislatiu 1/1984, de 19 de juliol, pel qual s'aprovava la Compilació del Dret Civil de Catalunya, i que explicitava perfectament com era el testament sacramental:

Aquelles persones que gaudien del veïnatge local de Barcelona i mentre es trobessin fora de la referida ciutat, de viatge, sempre que, en previsió de morir en una tal circumstància i amb l'intent de testar, manifestin llur darrera voluntat, de paraula o per escrit, davant dos testimonis idonis i pregats, que coneguin el testador i n'apreciïn la capacitat. Aquest testament requerirà:

Primer. Que el testador mori durant l'indicat viatge o després per accident o malaltia sobrevinguts durant aquest. Segon. Que els testimonis, dins els sis mesos següents a llur arribada a Barcelona, adverin el testament en la forma que estableix l'article següent, davant l'altar de la Santa Creu, abans Sant Fèlix, de l’església dels Sants Just i Pastor de l'expressada ciutat.

Tercer. Que els testimonis, en adverar-lo, estiguin contestes en el seu contingut substancial.

Pocs mesos abans que Barcelona es presentés davant del món com una ciutat olímpica, moderna, cosmopolita i oberta al mar, amb l’argument "d’obsolet" es posava fi a una tradició jurídica de centenars d’anys. Es deixava enrere un dret del passat que es creia obsolet, però del que els barcelonins que durant segles havien conquerit la Mediterrània en podien fer ús quan estaven lluny de casa, sense notari i a punt de morir.