El papa Francesc va presentar fa pocs dies una constitució apostòlica que modifica alguns aspectes sobre el Sínode de Bisbes, institució de col·laboració episcopal que neix del Vaticà II. Més enllà dels canvis formals, el document impulsa el sínode com un veritable organisme per recollir els parers de tota l’Església. L’Osservatore Romano ha publicat aquest article del teòleg Salvador Pié, que és la primera interpretació sobre el document del Papa que publica el diari de la Santa Seu.
(Salvador Pié- L’Osservatore Romano) "L'Església té el nom de sínode", segons la bella fórmula de Sant Joan Crisòstom (A Psalmos, 149, 1). Aquesta consciència ressona de nou en la recent constitució apostòlica sobre el Sínode dels bisbes Episcopalis communio del Papa Francesc.
A l’inici del text, el Papa considera "providencial que la institució del Sínode dels bisbes s’esdevingués en el context de l'última assemblea ecumènica. De fet, el Concili Vaticà II va aprofundir dins de la genuïna tradició eclesial la doctrina sobre l'ordre episcopal, centrant-se particularment en la seva sacramentalitat i en la seva naturalesa col·legial (vegeu Lumen Gentium, 23; Christus Dominus, 3). Així doncs, es va fer evident que cada bisbe té, simultàniament i inseparablement, la responsabilitat per l'Església particular confiada a la seva cura pastoral i la seva preocupació per l'Església universal ".
A més, es puntualitza que "en el curs del debat conciliar va emergir més d’una vegada la petició d'associar alguns bisbes amb el ministeri universal del pontífex romà, en forma d'un cos central permanent extern dels dicasteris de la Cúria romana, que fos capaç d’expressar, també fora de la forma solemne i extraordinària del concili ecumènic, la sol·licitud del col·legi episcopal sobre les necessitats del poble de Déu i la comunió entre totes les Esglésies "(Episcopalis communio, 2).
Per aquest motiu Pau VI va instituir el Sínode dels Bisbes com un "especial consell permanent de pastors sagrats", conscient que "com tota institució humana, amb el pas del temps es pot perfeccionar" (motu proprio Apostolica sollicitudo, 15 d'octubre de 1965). A aquest desenvolupament hi ha concorregut la recepció progressiva de la doctrina conciliar sobre col·legialitat episcopal, en el context de l'eclesiologia de la comunió i, d’altra banda, l'experiència de les nombroses assemblees sinodals celebrades des de 1967, any en què es va publicar l'Ordo synodi episcoporum, renovat fins a l'última edició promulgada per Benet XVI el 29 de novembre de 2006, després de la seva integració en el dret universal a través del Codex iuris canonici, can. 342-348, i en el Codex canonum Ecclesiarum orientalium, can. 46.
Un nou començament
Amb el Papa Francesc, el Sínode dels Bisbes ha vist un nou començament des de l'inici del seu ministeri fins a la present constitució apostòlica, "per afavorir més el diàleg i la col·laboració entre els bisbes i entre ells i el bisbe de Roma". Pel Papa cal tenir en compte que "el bisbe és al mateix temps mestre i deixeble. És mestre quan, dotat d'una assistència especial de l'Esperit Sant, anuncia als fidels la paraula de la veritat en nom de Crist. Però també és també un deixeble quan, sabent que l'Esperit es donat a cada batejat, es posa a l’escolta de la veu de Crist que parla a través de tot el poble de Déu, fent-lo infal·lible «in credendo» (Evangelii gaudium, 119). De fet, la totalitat dels fidels, tenint la unció que prové del Sant (vegeu 1 Jn, 2,20 i 27), no es pot equivocar en creure, i manifestar aquesta propietat pel sentit sobrenatural de la fe de tot el poble, quan "des dels bisbes fins als últims fidels laics mostren el seu consens universal en matèria de fe i moral" (Lumen gentium, 12)" (Episcopalis communio, 5).
Després d'aquesta reflexió, el Papa Francesc va reprendre el seu significatiu text sobre l’episcopat d'Evangelii gaudium (número 31), amb aquesta bella descripció: "El bisbe està a vegades cridat a caminar davant, indicant el camí, indicant la direcció; caminant al mig, per enfortir [el Poble de Déu] en la unitat; caminant darrera, sigui perquè ningú no es quedi enrere, sigui, sobretot, per seguir l'estil que té el Poble de Déu per trobar nous camins. Un bisbe que viu entre els seus fidels té les orelles obertes per escoltar "el que l'Esperit diu a les Esglésies" (Apocalipsi 2, 7) i la "veu de les ovelles", també a través d'aquells organismes diocesans que tenen la tasca d'assessorar el bisbe, promovent un diàleg lleial i constructiu" (Episcopalis communio, 5).
A continuació, es recorda que "cada assemblea general del Sínode dels Bisbes és una forta experiència eclesial, tot i que en les maneres dels seus procediments es sempre perfectible. Els bisbes reunits en el Sínode representen primerament les seves pròpies Esglésies, però també tenen presents les contribucions de les conferències episcopals que els escullen i es fan portadors de les opinions sobre els temes a tractar. Així expressen el vot del cos jeràrquic de l'Església i, d'alguna manera, el del poble cristià del qual són pastors "(Episcopalis communio, 7, citant Pastores Gregis, 58).
Un procés de consulta
Episcopalis communio esmenta llavors la importància del procés consultiu "per conèixer l'opinió dels pastors i fidels pel que fa al bé de l'Església" i, en aquest sentit, recomana "el consell presbiteral i el consell pastoral, del qual es comença a formar certament una Església sinodal". Atents al sensus fidei del poble de Déu, els membres de l'assemblea sinodal ofereixen la seva opinió al romà pontífex, tenint en compte que la funció consultiva no disminueix la importància del Sínode, ja que el consensus Ecclesiae no es dóna amb el recompte dels vots, és fruit de l'acció de l'Esperit (vegeu Episcopalis communio, 7). Així, es percep la importància de recuperar el valor del "consell" a l'Església. En efecte, el "do del consell" forma part de la virtut de la prudència, que implica tant la capacitat d'assessorar bé com la docilitat per rebre consells. Per aquest motiu, Tomàs d'Aquino (vegeu Summa theologiae, ii-ii, v.47-52) observa que la "prudència" amb la seva capacitat d'assessorar és pròpia de tots els cristians pel bé de la comunitat.
La sinodalitat, "com a dimensió constitutiva de l'Església", ens fa comprendre en quin sentit "l'Església té el nom de sínode". És al voltant d'aquesta visió que el Papa Francesc, en el seu discurs per al cinquantè aniversari de la institució del Sínode dels Bisbes (17 d'octubre de 2015), ha ofert un dels textos eclesiològicament més significatius del seu pontificat, quan afirma: "Jesús va constituir l'Església posant en el seu vèrtex el col·legi apostòlic, en la qual l'apòstol Pere és la "roca" (vegeu Mateu 16,18), qui ha de "confirmar" els germans en la fe (vegeu Lluc 22,32). Però en aquesta Església, com una piràmide invertida, el cim es troba per sota de la base. És per això que els que exerceixen l'autoritat són anomenats "ministres": perquè, segons el significat original de la paraula, són els més petits de tots. És al servei del poble de Déu que cada bisbe es converteix, per la porció del ramat que se li va encomanar, vicari Christi (Lumen gentium, 27), vicari d'aquell Jesús que en l'últim sopar es va inclinar a rentar els peus dels apòstols (cf. Joan 13,1-15). I en un horitzó similar, el mateix successor de Peter no és altre que el servus servorum Dei ». Aquest és el significat eclesiològic del Sínode dels Bisbes a l'Església sinodal.
Salvador Pie-Ninot és teòleg, professor emèrit de la Universitat Gregoriana i president de la Fundació Blanquerna
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.