(CR) Arribem ja a la darrera entrega del "Qui és qui per les festes de Nadal" amb el relat de l'adoració dels tres Reis Mags d'Orient, tècnicament coneguda com la festa de la Epifania, que prové del grec "epifanos", revelació, i assenyala la manifestació de la Glòria de Déu, és a dir, que "Déu es dóna a conèixer". De fet, l'adoració dels Reis Mags no és la "única" epifania, també trobem epifanies al llarg dels relats neotestamentaris com el Baptisme de Jesús, especialment a l'Evangeli de Marc, i a les noces de Canà, a l'Evangeli de Joan, totes dues vinculades a l'inici de la vida pública de Jesús. Repassar aquests personatges és prendre consciència de qui és aquest infant al qual li dediquem aquests dies de festa.
17, 18 i 19. Melcior, Gaspar i Baltasar (Mt 2,1-12). Tot i que l'Evangeli parla de "mags", no cal entendre-ho com companys de Harry Potter sinó com a savis o sacerdots ("magoi" en grec). De fet, les escriptures tampoc diuen que siguin tres. Abans del s.III dC es pensava que fins i tot podrien ser dotze. És a partir del s.IV que apareixen gràficament representats als mosaics de San Apollinaire Nuovo tres "reis" mags, sembla que el tema de la reialesa és posterior, i encara més tard, ja cap al s.XIV, s'associa cada rei mag a una raça: Melcior representant els Europeus, Gaspar als orientals i Baltasar als africans. L'associació amb una festivitat per infants, a semblança del que era Sant Nicolau als altres països europeus, s'esdevingué a finals del s.XIX a la Península Ibèrica i la primera cavalcada de Ses Majestats està documentada al 1866 a Alcoi. Més enllà de les consideracions històrico-crítiques, els Reis Mags representen la "catolicitat", o universalitat en paraules laiques, de la proposta de salvació. En paraules modernes, aquests tres personatges entranyables ens parlen de la inculturació de l'Evangeli. Les seves restes es veneren a la catedral de Colònia, Alemanya.
20. Estel (Mt 2,2). Ja a Nm 24,17 apareix la citació de l'Estel de Jacob, fent referència a una vinguda messiànica que "esclafarà els polsos dels moabites,el crani de tots els fills de Set". Tot i que la referència sembla que no porta a l'adveniment d'un príncep de la pau, la llum de l'estel és referida al Crist com l'esperança de la fe que no mor mai, aquella que "la foscor no ha pogut apagar". El seguiment de l'estel és un convit a totes les persones de bona voluntat que, siguin d'on siguin i com siguin, cerquen sincerament al Senyor com ja ho va fer Abraham, el pare de la fe.
21. Àngel (Mt 2,12). El text bíblic no parla explícitament d'un àngel, sinó de l'advertiment de fugir a Egipte en un somni. Així i tot, el mot àngel prové del grec "ó ággelos", que vol dir "el missatger", i d'aquí també el mot evangeli com "Bona Nova", que ens porta a personificar el missatge del somni en la figura d'un àngel. Valgui doncs la figura d'aquest àngel com una invitació a considerar com el projecte de salvació de Déu contempla un fet molt actual: el drama dels refugiats i dels exiliats dels nostres dies. Us imagineu que la Sagrada Família és rebuda amb una tanca coronada de ganivets vora Egipte?
22, 23 i 24. Or, encens i mirra (Mt 2,1-11). L'Or és un material preciós destinat als regals entre la reialesa, regalar or significa doncs reconèixer la reialesa del Messies. L'encens perfumava els altars de les divinitats de la època, regalar encens és doncs reconèixer la divinitat de Jesús. La mirra s'usava per ungir el cos dels difunts, regalar mirra és, a mode de "spoiler", indicar la mort de Jesús i afirmar la seva dimensió humana. Or, encens i mirra vénen a dir que Jesús és el Senyor, Déu i Home.
Llegeix també Qui és qui de l'Advent al Pessebre? i Qui és qui... de Nadal a Epifania.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.