Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Per saber-ne més

(Pere Fàbregues –CR) Si s’hagués de definir el pare Llunell en un mot, quasi segur que molts diríem: paraula. És cert, durant molts anys, moltíssims, la gent anaven a la celebració de la seva missa per escoltar el seu sermó. Tenia una especial habilitat per aconseguir que poséssim les orelles ben dretes de bon començament, ens provocava i volgudament ens posàvem amb atenció per no perdre’ns res del que ens diria. 

Era un provocador, sí, no s’estava per gaires floritures, anava al gra i no endolcia les exigències de l’Evangeli, ens sabia posar davant del mirall i que cadascú aguantés la seva mirada amb el transfons evangèlic i en tregués les reflexions oportunes. No ensucrava, al pa, pa i al vi, vi.

La seva agilitat mental devia ser fruit de la immensa capacitat lectora. He de dir que com a client de la llibreria, era un comprador-lector quasi compulsiu i no passava dia que no comprés un o més llibres, i els llegia tot i aprofitant el seu estrany poder d’insomni. Dormia poquíssimes hores.

Aquesta força podria semblar, i de fet per molts era la imatge que donava, la d’un home hieràtic, tancat en si mateix i la seva potent intel·lectualitat que es reflectia en els seus sermons, que darrerament es publicaven a Catalunya Religió i que valdria la pena fer-ne un recull i publicar-los per l’esdevenidor, amagaven una tendresa que vaig poder copsar sobretot en una visita entranyable. Ell, com el papa Francesc, era un gran seguidor del teòleg José Maria Castillo, que, com ell, participava de la Jornada del Grup Sant Jordi sempre que podien, i em va demanar si un dia que vingués a Barcelona es podrien veure.

Evidentment vaig aprofitar l'ocasió i els vaig reunir al despatx del pare Llunell, aquell cau ple de llibres i plomes estilogràfiques, on trobar un petit lloc per escriure era una odissea. Parlava de tendresa, per l’emoció gens continguda dels dos personatges, on els ulls del pare Llunell vidriejaven per les llàgrimes a punt d’aflorar i recordo que, entre les coses que li va contar al teòleg, va dir que cada mes, des de la mort de la seva mare, li feia un poema. Avui em recordava la seva mà dreta i “secretària in pectore”, que aquest mes fa cinquanta anys i que mai havia fallat al seu record filial. 

Molts són els que l’han conegut i escoltat i en poden donar fe del que dic referent a la seva paraula, on mai va marginar l’Evangeli. Ha estat un bon referent, no tan conegut internacionalment com el bisbe Casaldàliga, ni localment com el ​pare Manel, però segur que tots tres han fet un bon equip, i en Llunell deu gaudir de la seva evangèlica companyia, mostrant la seva correcta, valenta, contundent i compromesa paraula.

A nosaltres ens correspon ser agraïts pel gran do d’haver tingut uns referents que ens mostren, sense simulacions estranyes, el camí a seguir.

Pere Fàbregues i Morlà
Llibreter