Nou reflexions al voltant dels abusos i l’Església

Eduard Rey Per diversos motius, en els últims anys he hagut d’estar en diversos diàlegs on s’ha parlat sobre els abusos a menors en el marc de l’Església Catòlica. També he conegut algun cas de prop. En aquest escrit intento fer serenament les meves reflexions, a partir de coses que he anat sentint (i patint) al llarg d’aquests anys, i compartir-les, sense més pretensions.

Abús. Començo amb la pròpia paraula abús. En les definicions que tinc a mà, agafa el significat genèric d’ús indegut. Però en el seu sentit clàssic, el verb abutor, d’on ve el participi abusus, té el sentit d’usar una cosa fins a esgotar-la, sigui perquè es consumeix, sigui perquè es destrueix. El ius abutendi, el dret a consumir o a destruir, forma part de la definició clàssica de la propietat. Poso aquesta referència clàssica perquè crec que ajuda a entendre el que viu la persona abusada. S’ha sentit com un article de consum, com una propietat d’un altre, i alguna cosa important en ell ha quedat malmesa, potser destruïda. En el terreny de l’afectivitat i de la sexualitat, tan íntimament connectat a la nostra necessitat d’estimar i de ser estimats, qualsevol ús o utilització de l’altre és per força un abús: converteix la persona en objecte i la fereix, a vegades gravíssimament. Si això passa durant la infantesa o l’adolescència, la ferida pot tenir conseqüències en la pròpia constitució de la persona que està creixent.

La memòria del cos. Diu C.S. Lewis al seu llibre Un dol observat, on reflexiona sobre la mort de la seva esposa, que un dels llocs on se li va fer més patent l’absència va ser en el seu propi cos. Ho diu com una cosa que el va sorprendre, inesperada malgrat que, si s’hi pensa, resulta evident. El nostre cos és en certa manera el lloc dels nostres afectes, el lloc on es rep i s’expressa l’amor. I té una memòria. Aquesta expressió, el cos té memòria, la vaig sentir d’una terapeuta especialitzada en abús infantil. I és una realitat de la que no s’era conscient en altres èpoques. Pensant fer-li un bé, s’envoltava l’infant abusat de silenci, amb la idea que l’oblit
deixaria sense efectes el mal sofert. Avui sabem que no és així, que la memòria del cos apareixerà en algun moment de la vida, per exemple en la vida íntima amb la parella, i aquella persona no tindrà eines per interpretar el que li està passant. Perquè la memòria del cos, com tota memòria, necessita convertir-se en paraula i en relat perquè hi puguem conviure. Però intueixo que no tots els silencis del passat eren malintencionats. En més casos dels que imaginem, és possible que el d’això millor que no en parlem que ha fet tant de mal respongués a una ignorància benintencionada.

Defensar la institució. Aquest és el punt que més cou en el tema dels abusos a menors en l’Església Catòlica. Molts silencis i passivitats s’expliquen també perquè la defensa de la reputació de la institució va passar pel davant de la reparació de les víctimes i la protecció dels infants. Evidentment, per al catòlic en general, però molt especialment per al clergue o el religiós que viu en el celibat, parlar de l’Església com a institució sona massa fred. L’Església és la nostra família, alguna cosa molt més integrada en el que som que una institució. I també això explica en part aquest silenci. Però ara ens adonem que no hi ha amor autèntic allà on s’oculta la veritat i es permet que problemes greus es perpetuïn. Ho deia el responsable d’un orde religiós: Va arribar un moment que em vaig adonar que no hi ha contradicció entre defensar la víctima i defensar la institució. Quan poso al centre la víctima i li dono prioritat, faig també el millor per a la institució. M’atreviria a dir que fins i tot és el millor per al propi abusador. També en les famílies, que és el lloc on es dona el percentatge més gran d’abusos infantils i on els silencis sovint són més espessos, caldria prendre consciència que callar no sempre és estimar. Posar al centre la víctima i la seva reparació és un deure que tenim cap a ella, però també és el millor des de la perspectiva del bé comú de tots.

Polítics i periodistes. Fa més de cent anys, el pare Miquel d’Esplugues, provincial dels caputxins, advertia els frares del perill de llegir només la premsa. Ho comparava amb una persona que s’alimentés només de cafè i altres excitants. La premsa té un ideal il·lustrat, de lloc d’opinió i de reflexió crítica (el famós quart poder), però una realitat molt abocada a despertar emocions i passions. I és en aquest escenari on el polític viu bona part de la seva vida. El relat sobre els abusos a menors en l’Església Catòlica ha estat, sens dubte, una autèntica mina tant per als uns com per als altres. Perquè tenen interès en el bé comú o en el bé de les víctimes? No seré jo qui ho negui, però a la primera sessió de la Comissió del Parlament de Catalunya sobre aquest tema, víctimes d’abusos que aportaven el seu testimoni van haver de cridar l’atenció als diputats perquè deixessin de mirar els mòbils i els escoltessin... És casual que gairebé cada any apareguin notícies sobre abusos a menors a l’Església en portada en temps de preincripcions escolars? Per què abusos comesos fa molts anys en ambients catòlics mereixen portades, amb la fotografia de les escoles o els clergues denunciats, i abusos actuals en centres públics sovint només breus o ni tant sols s’esmenta el
nom del centre? Com és que el Parlament fa una Comissió per parlar específicament d’abusos en l’Església Catòlica, amb el que això comporta de descarada discriminació? Què diríem, per exemple, d’una Comissió sobre delinqüència juvenil només centrada en els immigrants? En els aspectes mediàtico-polítics d’aquest tema, es barregen moltes coses, i no totes són netes. D’altra banda, en aquests casos com en altres, els mitjans van ràpids a linxar la reputació d’una persona, i difícilment rectifiquen (o ho fan d’una manera gairebé invisible) si després es demostra la seva innocència.

Justícia restaurativa. El Sr. Josep Maria Tamarit és catedràtic de dret penal, i va ser cridat al Parlament per a parlar com a expert a la Comissió sobre els abusos a l’Església. En el tema dels casos prescrits, que ja no poden anar per la via judicial, el Sr. Tamarit (com l’informe del Defensor del Poble) es posiciona en contra d’aixecar la prescripció, i a favor d’obrir altres processos de justícia restaurativa. El seu argument és que aconseguir tota la càrrega de prova que demana un judici després de molts anys dels fets és difícil, i el resultat per a les víctimes podria ser pitjor, ja que més sovint del que creuen el judici acabaria en una absolució. La proposta, doncs, és establir canals paral·lels que, un cop establerta la credibilitat del relat de la
víctima, permetessin el seu reconeixement i reparació. Els casos prescrits són un dels punts delicats de tot el debat obert entorn dels abusos, ja que per als no prescrits hi ha la via judicial normal. Aquest camí, evidentment, té punts foscos. Disminuir tant la càrrega de prova és una bomba en la línia de flotació de la presumpció d’innocència, que en teoria és una de les grans fites del dret modern. Amb l’evidència mínima que a un jutge li permet dir que hi ha causa i obrir diligències, s’acabarà aquest “parajudici”, amb la bona fama d’una persona saltada pels aires per sempre més. De totes maneres, és aquest el camí que estan seguint ja moltes institucions d’Església, i sembla el més raonable que aquests procediments es vagin convertint en els habituals per als casos prescrits.

Víctimes i legisladors? El Defensor del Poble, en el seu informe, ha volgut donar especial relleu a les veus de les víctimes. En els relats del que han viscut captem la profunditat del mal causat, i també els mecanismes dels agressors. Que la veu de les víctimes sigui reconeguda i se li doni crèdit és un dels punts importants del procés que s’està vivint. Molts han passat anys en el silenci a causa de la convicció que tenien que no serien creguts. Ara bé, són les víctimes les que han de dictar les decisions dels polítics? La temptació que pot tenir la víctima és la de confondre justícia i venjança. No ho critico, em sembla molt comprensible. Però quan algú reclama, per exemple, que es retirin els concerts a totes les escoles catòliques, crec que és obvi que no està parlant de justícia ni de res que se li assembli. A l’hora de governar i de legislar, les víctimes han de ser escoltades, però en el conjunt de moltes altres veus. Experts i víctimes difereixen, per exemple, en el tema de la prescripció. A qui cal fer cas? Una cosa és reconèixer una veu i donar credibilitat al que diu, una altra molt diferent és concedir-li una autoritat absoluta.

Números. Tots estem d’acord que una sola víctima d’abusos ja és massa. Però també és evident que quan es parla amb tanta insistència d’abusos en l’Església és perquè es suggereix que el número podria ser molt elevat. De l’enquesta que apareix en l’informe del Defensor del Poble, la premsa va fer els seus càlculs i va parlar de quatre-cents mil (contra el criteri del propi Defensor del Poble, que en la mateixa roda de premsa advertia de les limitacions d’aquestes extrapolacions). Es fa difícil sostenir aquest número tan elevat, per diverses raons, a més dels dubtes metodològics que han explicat alguns experts en demoscòpia. La primera és que caldria que un percentatge elevadíssim de sacerdots haguessin comès abusos perquè fos real (o que
una minoria hagués tingut números de víctimes absolutament inversemblants). La segona és que portem més de vint anys de bombardeig mediàtic sobre aquest tema, amb campanyes molt intenses com la del diari El País, i no han aparegut en tot Espanya més de dues mil persones que efectivament han dit que havien estat abusades, i incloent sota el concepte abús situacions molt diferents. Els mateixos que van fer l’enquesta han desautoritzat aquests números. Però heu vist algun mitjà que s’hagi desdit dels titulars que els hi van dedicar?

Impunitat. Recullo aquí una reflexió de la meva cunyada. En altre temps, l’educació estava en bona part en mans d’institucions d’Església. Potser es pot pensar que persones amb una propensió malsana a estar amb nens s’acostessin a la vida religiosa o sacerdotal. A dia d’avui, a les escoles catòliques, la majoria del professorat, i sovint també els directius, són seglars. Avui la persona que sentís aquest tipus d’atracció malsana possiblement trobaria la vida religiosa sense alicient. Fins aquí la meva cunyada. Jo m’atreviria a dir que si a dia d’avui uns pares busquen una escola amb un entorn segur per als seus fills faran bé d’anar a una escola catòlica. Moltes són líders en programes de prevenció i detecció d’abusos, i la sensació d’impunitat que poguessin tenir en temps ara ja força llunyans ha estat substituïda per la sensació d’estar sota els focus constantment. Per grat o per força, són els primers que han afrontat a fons aquesta xacra social. Si jo a dia d’avui volgués dirigir el focus cap a espais d’impunitat, caldria buscar-los allà on hi ha poder i on les persones es poden sentir protegides facin el que facin. Amb tota certesa, aquests espais, en l’àmbit de l’eduació, no són avui dia les escoles catòliques. S’atreviria la premsa, tan dependent de propagandes oficials i subvencions per al seu sosteniment, a buscar on poden ser avui aquests espais? Disparar contra l’Església és gratuït i sempre queda bé. Però quan depens per al teu sosteniment de subvencions i propagandes estatals, has de pensar molt bé on poses el nas.

La fe malmesa. Tenen algun element específic els abusos a l’interior de l’Església respecte els que es donen en altres ambients? Parlant amb un home, avui ja ancià, que va ser víctima d’abusos per part d’un sacerdot quan era infant, em va frapar aquest comentari: “Jo de nen creia en Déu i en la Mare de Déu. Però els meus fills ni tan sols els vaig portar a fer la Primera Comunió”. Ho deia amb sentiment. Amb la perspectiva dels anys, sentia com una pèrdua que els seus fills no haguessin fet la Primera Comunió. I d’aquesta pèrdua en feia responsable, amb raó, aquell sacerdot de la seva infantesa. Quan els abusos passen a dintre de l’Església, entre les coses que es malmeten o es destrueixen hi pot haver la fe d’aquell infant o adolescent. I per això, per més que sigui cert que s’està donant en aquest afer un tracte discriminatori a l’Església, crec que tenim un deure de no excusar-nos en això i reparar, en la mesura del possible, el mal causat. Perquè altres institucions només responen davant jutges humans o davant dels periodistes. Però a nosaltres ens toca respondre davant de Déu per cada una de les ànimes que ens han estat confiades.

Quedarien, evidentment, encara força temes al voltant dels abusos i l’Església. Jo vaig viure de prop el cas d’un sacerdot que va ser acusat falsament. Hi va morir. I també he pogut parlar directament amb algunes víctimes d’abusos, tant de l’àmbit de l’Església com de l’àmbit familiar, i he entès que sovint aquests records es desperten anys més tard, a vegades ja en la vellesa, quan les responsabilitats que durant la vida adulta havien mantingut aquests records a ratlla ja s’han deixat i la memòria de la infantesa torna a agafar força. Hi hauria també el tema de la relació entre abusos i celibat, del qual em limito a dir que la majoria d’abusadors ho fan en l’àmbit familiar i, per tant, són persones que se suposa que no viuen en el celibat. Afegeixo que jo parlaria de dificultats amb el celibat en el sacerdot que tingués relacions amb una persona adulta. L’àmbit dels abusos és un altre, molt relacionat (em sembla a mi) amb una necessitat d’afirmar-se sobre l’altre. Dit tot això, aquí deixo aquestes reflexions, que s’han anat gestant al llarg dels últims anys. Espero que puguin ser útils.