Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Quin seria el paper de l’Església catòlica en una Catalunya com a Estat independent? Com que aquesta hipòtesi política, amb els debats que comporta, gaudeix cada vegada de més suport social, podem reflexionar al voltant d’aquesta possibilitat des d’una òptica eclesial. Despertar interrogants és útil sempre que generin diàleg i recerca.

Primer, l’opció per la consulta. L’abat de Montserrat estableix uns criteris, que poden ser assumits: «A través de la consulta es pot arribar a tenir un coneixement real i objectiu. Les objeccions legals no poden ser mai una excusa per refusar el diàleg i, per tant, cal treballar i apostar per la cohesió social, cal un gran esforç i una gran pedagogia per evitar una possible fractura social que sigui irreparable i deixi ferides obertes» (11/09/2013). D’altra banda, no crec que hi hagi raons perquè l’Església consideri inacceptable que Catalunya continuï unida a Espanya com que es converteixi en Estat independent. El bisbe Novell jerarquitza amb claredat aquestes dues possibilitats: «És superior el dret a decidir el propi futur com a nació que no pas el bé moral que pot suposar la unitat de l’Estat. No comparteixo aquesta preferència de considerar la unitat d’Espanya com un bé superior al dret de Catalunya i l’autodeterminació.» Els ciutadans decideixen. Com fer-ho —de manera pacífica i democràtica— és molt important.

Segon, Catalunya com a Estat independent. El Vaticà, malgrat les pressions que hi podria haver, reconeixeria el nou Estat, com fa sempre. El Concili Tarraconense va demanar crear la «regió eclesiàstica» de Catalunya. La resolució 138 va quedar aparcada. Ara, amb un nou Estat, la Conferència Episcopal Tarraconense adquiriria un ple valor jurídic i quedaria desvinculada de la Conferència Episcopal Espanyola. El Vaticà nomenaria un nunci. Es veurien afectats els nomenaments episcopals.

Tercer, l’Església catòlica en el nou context de Catalunya. Valdria la pena obrir una reflexió sobre aquesta situació. Alguns partits o grups tindrien la temptació de començar de cap i de nou per difuminar l’Església en una falsa multireligiositat. No seria pretensió de l’Església buscar privilegis, però no seria just menyscabar-ne el paper històric, previ a la constitució nacional de Catalunya, amb tot el que això significa. Es tractaria de trobar la proporció. La llibertat religiosa, com a dret universal, seria respectada, però caldria veure com se n’articularia l’exercici en el nou Estat. L’Església hauria de ser reconeguda també en la seva capacitat d’incidir en l’educació, en la sanitat i en l’acció social, tots ells àmbits d’interès públic. La sana laïcitat és incompatible amb el fet de recloure la fe a les sagristies. Caldria superar la temptació de l’anticlericalisme. L’aprovació de la Constitució del nou Estat seria clau per emmarcar els drets i els principis, més oberts i menys polaritzats que en el devaluat Estatut català, que el Tribunal Constitucional, sense cap credibilitat, va reduir a esperpent. Amb amplitud de mires i sense prejudicis, es podria crear un nou marc de relacions.