(Segueix l'article anterior) Ara doncs, convé aplicar el canvi de paradigma al camp de l’arquitectura religiosa. Considero que ens cal ser molt més conscients del tipus de comprensió d’art que hem heretat. Massa sovint els edificis que els arquitectes dissenyen són com ‘peces de museu,’ acabades, tancades, sense possibilitat de ser perfectibles doncs no són pas espais sorgits de la vida d’una comunitat de creients. Massa sovint, l’arquitecte pensa que l’emplaçament és només la situació geogràfica, i oblida com d’important és el context històric, social, econòmic i religiós de sosté i fa possible l’edifici. Massa sovint, l’arquitecte és el geni que inventa un artefacte estrambòtic, i la comunitat no té més remei que sotmetre’s a les regles de l’espai creat per algú aliè a la vida de la assemblea. Massa sovint l’arquitecte es creu l’amo de l’edifici i imposa normes absurdes (implícites o explícites) de tot el que no es pot fer en aquell espai. En definitiva, massa sovint l’edifici, l’arquitectura, en comptes de possibilitar esdevé impediment, en comptes de ser “iconòstasi oberta” esdevé pedra d’ensopec[1].
Però la fe de la gent és sempre imprevisible, va allà on vol, doncs és inspirada per l’Esperit. Per això mateix em resulta molt suggerent quan els edificis tan ‘ben pensats’ pels arquitectes comencen a acumular successives capes de memòria, sovint contradictòries i a mostrar signes del seu ús quotidià. Com molt bé dius tu
és la comunió (comú-unió) la que consagra i santifica l’edifici. Em consola veure per exemple quan en una parròquia del nord de Mèxic assolada per la violència i els segrestos, un mural als peus de l’altar amb els noms i les fotografies dels desapareguts de la comunitat presideix la celebració eucarística. Quan una velleta s’acosta a la imatge del sant de la seva devoció i li comparteix les seves confidències tot encenent una espelma. Quan la disposició d’una església permet celebrar una vetlla de pregària d’estil Taizé sense haver-li de fer violència a l’espai
[2]. Quan per la festa major, els capgrossos i gegants acaben el seu ball dins l’església tot rebent la benedicció. Quan els sense sostre acampen als peus de les esglésies per recordant-nos que ells són els membres més dignes del Cos de Crist. Quan una comunitat incorpora la dansa en les seves celebracions dominicals i aquest expressa bellament la imatge d’una assemblea en marxa. Quan els centenars de milers d’immigrants que arrisquen la seva vida camí del somni americà deixen algun record en forma de exvot als peus d’un sant o de Maria abans de reprendre el camí
[3]. Quan els cristians en un camp de refugiats s’apleguen sota un sostre de fulles de palmera i tot compartint el seu dolor consagren aquell espai i en fan terra sagrada. Quan el poble senzill es resisteix a que la seva mare, la Mare de Jesús, quedi fora d’una catedral que costà més de dos-cents milions de dòlars
[4]. Quan les restes del bisbe Romero són intencionalment desplaçades al soterrani de la catedral de San Salvador però la gent s’hi segueix acostant a hora i deshora per encomanar-s’hi. (El proper post serà el darrer d'aquesta sèrie)
[1] Utilitzo aquí l’expressió de Benet XVI que en Bert Daelemans et recordava en una de les seves respostes però en comptes d’aplicar-la a la creu, la interpreto pensant en l’arquitectura. Joseph Ratzinger, “
Eastward- or Westward- Facing Position? A Correction” in The Feast of Faith: Approaches to a Theology of the Liturgy, tr. Graham Harrison (San Francisco: Ignatius Press, 1986), 139-145, aquí 145. [
Das Fest des Glaubens: Versuche zur Theologie des Gottesdienstes (Einsiedeln: Johannes Verlage, 1981)]
[2] Moltes de les esglésies contemporànies s’han pres tan seriosament la centralitat de l’Eucaristia per a la vida de fe que el seu disseny està pensat exclusivament per a la celebració eucarística, excloent qualsevol altra forma d’expressió i celebració de la fe. Exagerant una mica, més que
Domus Dei i casa de pregària, avui les esglésies són quasi exclusivament
Domus Panis o també
Domus Sacrificium.
[3] Veure per exemple aquest interessant estudi sobre com la religiositat popular de la gent s’apropia de la catedral de San Fernando, ciutat fronterera entre EUA i Mèxic. Ellen McCracken, “
Reterritorialized Spirituality: Material Religious Culture in the Border Space of San Fernando Cathedral”, Arizona Journal of Hispanic Cultural Studies 4 (2000): 193–210.
[4] Aquest és el cas desafortunat de la catedral de Los Angeles, de l’arquitecte Rafael Moneo. Sembla que la imatge de la Verge de Guadalupe es va situar fora de l’edifici, en l’ampli pati d’entrada, amb la intenció de que fos en un lloc ben accessible, per facilitar-ne la devoció popular. Però els devots, la immensa majoria d’ells Mexicans, ho viuen com un signe més de l’exclusió que fa segles que pateixen, com a descendents dels indígenes. Convé recordar perquè la història de l’aparició de la Verge de Guadalupe l’any 1536 és tan significativa per al poble Mexicà. La historia explica clarament que la Verge s’aparegué a un indígena i no a les autoritats eclesiàstiques d’aquell moment . Per acabar-ho d’adobar, la Verge s’aparegué ella mateixa com una indígena i amb molts atributs de la cultura Nahuatl, d’alguna manera reivindicant el valor d’una cultura i una cosmologia que els missioners no van reconèixer com a valuosa i van destruir indiscriminadament. Per una presentació actualitzada del simbolisme de la Verge de Guadalupe veure Virgilio P. Elizondo,
Guadalupe, Mother of the New Creation (Maryknoll, N.Y: Orbis Books, 1997).
