Nil Rider: “Vull un estiu permanent amb temperatura d’hivern”

Ramon Bassas –CR | A en Nil Rider li agrada que tot es repeteixi, sobretot si val la pena. També els estius. Deu ser per això que l’estiu de la seva vida va ser quan va poder tornar a viure’l amb normalitat. “No sé viure en la immediatesa del 2022 i em frustra aquest món que és tan efímer que no es repeteix mai”, em diu. “Penso que és per això m’agrada el folklore –la maleïda cultura popular–, sobretot perquè viu i perviu de rituals, de litúrgia, de coses estables”.

Assegura que això li crea certa decepció, però el cert és que no para mai. “S’han de pagar moltes factures!”, es justifica quan m’enumera la quantitat de llocs on treballa. Però el que li agrada és treballar per ell mateix, pel seu gaudi “tot i que també gaudeixo de la meva feina”.

—Oficialment, ets tècnic de patrimoni de la Catedral de Barcelona, però tots sabem que ens quedem curts, oi?

—Sí, tant soc a l’Arxiu Capitular com voltant per algun dels seus espais materials o immaterials. Aquesta vinculació fa que la meva activitat per la difusió del coneixement vagi entorn de fets relacionats amb aquestes tres potes per les que m’aguanto, sense comptar la quarta pota personal, amb la família i els amics, tot i que sembla que m’aguanten ells a mi.

En Nil es refereix, per exemple, a publicacions com L’ou com balla. L’efímer, el Corpus i la Catedral (Barcelona, 2021), o Litúrgia i festa a la Badalona pretridentina: les “Pràcticas e custumes de la rectoria de Badalona”. Estudi i edició del text (Badalona, 2022), Eulàlia de Barcelona. Espais de culte i memòria (Barcelona, 2021) o La Professó de Corpus de Santa Maria del Mar. Una anàlisi iconogràfic i musical (Arbúcies, 2021). Però, com dèiem, s’emporta la feina a casa, o més aviat al carrer, practicant amb l’exemple. “Soc membre de Xitxarra-Grup d’estudis de la festa, una plataforma de recerca i difusió del patrimoni festiu que té seu a Badalona; tot i que no es nega a altres indrets. També soc membre dels Campaners del Pi i de la seva filial del Grup de Recerca Campanològica de Barcelona, promoventi estudiant, el toc manual de campanes.”

—Perquè tu ets “molt de Badalona”, diguem.

—Per sobre de tot sóc un badalonista, tot és millor a Badalona. I qui ho vulgui discutir sempre m’hi trobarà disposat. Aquesta militància comunitària va fer que em vinculi de molt jove a les expressions folklòriques de la meva ciutat. Els dedico mitja vida a nivell de participació activa i passiva, de recerca, de publicacions... Això fa que generi un perfil curiós, un historiador medievalista amb tendències a folklorista academitzant i amb una alta sensibilitat per l’art, el ritual i l’etno-musicologia.

—D’on et va venir que et dediquessis al folklore?

—Sempre dic que pateixo un trauma infantil pel dia que a l’escola van impedir-me enterrar la sardina de paper! I vestida de Superman! Siqui com sigui, vaig acabar estudiant història a la Universitat Autònoma de Barcelona perquè la disciplina acadèmica del folklore no existeix en aquest país, i així ens va. Però vaja, al capdavall, la història és una part del folklore, com la lingüística, l’antropologia, la geografia i la musicologia, per posar-ne algun cas. La meva trajectòria personal va vinculada, stricto sensu, a la meva trajectòria professional: sóc qui sóc per fer el que faig.

—Quin creus que ha sigut l’estiu de la teva vida?

—A veure, això és difícil de determinar, hi ha diversos estius que han estat molt bons i altres que han estat dolents. Però potser condicionat per aquesta visió pessimista de l’actualitat, crec que va ser l’estiu del 2021. No diuen que un home no es banya dues vegades en un mateix riu? Després d’una pandèmia que ens va marcar a tots, l’esperança i l’anhel de llibertat, de tornar a sortir al carrer van marcar un abans i un després. Un estiu de casa, de companyia dels propers i intimitat, i a l’hora de carrer, de retrobaments amb amics, de primeres abraçades, digués el que digués el Procicat, de represa de l’activitat amb un confinament ínfim.

—Un estiu on no hi havia gaire lloc per les sorpreses, més aviat tot era retrobament, represa… Tornar a “lo” de sempre…

—I que el que més podíem fer era viure pel i del ritual. Un estiu de veure’ns les cares sense mascaretes i de gaudir-lo com el primer i, alhora, l’últim. La covid-19 ens va deixar de viure el moment, carpe diem, que es diu. Les primeres festes amb normalitat van ser aquelles, i al mateix temps amb certa intimitat. Intimitat que ens va donar el moment, segons ho veig, la temperatura exacta de l’aigua del riu, amb cabal excel·lent i sense gaire velocitat. Una bassa. Va ser l’estiu que no havíem tingut i possiblement no tindrem mai més. Tot i això, l’estiu no és la meva estació de l’any preferida.

—M’ensumo que l’estiu que voldries viure no seria, doncs, a l’estiu

—Efectivament, l’estiu que voldria tenir i encara no he tingut, és un estiu que sigui hivern. Personalment, estic en contra del concepte de les vacacions i a favor de la seva normalització i ús. Jo no sé estar sense fer res i córrer amb mi pel Pirineu, per Mallorca, per València o per allà on sigui ho trobo esgotador. La calor, per mi, és un mal aliat. I l’aprofitament dels dies festius, amb processons, festes i cerimònies arreu del país són un maldecap constant. Així que agrairia unes vacances amb temperatura hivernal, a poder ser de finals de febrer principis de març, sense canvi climàtic, per descomptat, però amb les celebracions tal com les tenim. Qui no vol un estiu com els de les pel·lícules de Poirot? Però sobretot, el que voldria és que retornessin els envelats, amb certa evolució i que poguéssim tornar a cargolar aquella «americana, que és el ball de fer petons» com deia la Núria Feliu, que la gent sàpiga ballar. Però sé que aquest estiu és un somni, la situació actual no permetrà mai un model cultural i festiu que no sigui el que es promou des de les grans empreses culturals, grups de hip-hop, rap i coses que alteren l'estructura molecular de l’aigua que conté el nostre cos. Però ja t’ho dic, és impossible, em conformo en retornar a l’estiu permanent de 2021.

—Ben bé un somni

—I sona el despertador.