Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Per saber-ne més

(CRSofia Mata de la Cruz, doctora en Història de l’Art per la Universitat Rovira i Virgili, ha dedicat gran part de la seva vida a recuperar i catalogar el fons del Museu Diocesà de Tarragona. La seva tasca va començar el 1990, quan es va incorporar al Museu com a documentalista i conservadora, i va trobar una gran quantitat d’obres que estaven en unes condicions deplorables. El seu afany per recuperar-les i portar-les a la llum va fer que el 2014 fos nomenada directora de l’esmentat centre, càrrec que va ocupar fins el gener del 2021.

Un any després de la seva jubilació, i després d’haver rebut la distinció al Mèrit Cultural que atorga l’Ajuntament de Tarragona, Sofia Mata fa un balanç positiu dels seus 30 anys al Museu Diocesà i explica els reptes del nou equip dirigit per Andreu Muñoz, el seu substitut.

Com recordes la teva arribada al Museu Diocesà?

Quan vaig entrar-hi el que vaig trobar va ser una institució que estava agònica, per no dir morta. Les sales estaven tancades als visitants, i tot i que hi havia un patrimoni impressionant, pràcticament era desconegut i s’estava fent malbé, perquè estava en unes condicions deplorables. Des del primer moment la nostra tasca va ser la de lluitar per recuperar el que forma el fons del Museu, catalogar-lo, fotografiar-lo i recuperar tota la informació sobre les obres, que posteriorment es van restaurar. En definitiva, la meva trajectòria de treball en aquests trenta anys ha estat la de ressuscitar el Museu, es pot dir d’aquesta manera. Tornar-lo a posar al lloc que es mereixia, a l’alçada d’altres institucions semblants, i fer-lo visible.

S’ha assolit l’objectiu?

Hem aconseguit fer molta feina, que va des de l’obertura de les sales als visitants, a la realització de catàlegs i un gran nombre d’exposicions temporals, entre d’altres. Tot això en unes condicions molt dures, perquè sempre hem hagut de lluitar per aconseguir el finançament per continuar. També hem avançat molt en la informatització, fet que ens ha permès entrar a formar part del registre de museus de Catalunya. Encara queden moltes coses per fer, però quan faig una mirada cap enrere sento una gran satisfacció personal, perquè sé com estava la institució i la puc comparar amb la situació actual.

El nou director, l’Andreu Muñoz, ja porta un any al capdavant del Museu. Com valores la tasca del nou equip?

Estic tranquila perquè sé que l’equip actual segueix la línia que vam marcar des de la meva arribada, i sé que el Museu continuarà viu i bellugant-se. L’Andreu Muñoz té una gran experiència prèvia amb el Museu Bíblic i s’ho ha pres molt seriosament, tot i que continua havent-hi el problema financer. Els problemes econòmics fan que no es pugui disposar d’un pressupost que sí que tenen altres museus semblants al nostre, és un problema de sempre.

“TENIM SALES MAGNÍFIQUES, PERÒ NO PERMETEN QUE EL MUSEU MOSTRI TOT EL SEU POTENCIAL”

Quin repte té ara el Museu?

Des de la fundació del Museu Diocesà hi ha hagut una tendència a considerar-lo un apèndix de la Catedral, perquè les sales estan distribuïdes al voltant del claustre i això fa que moltes persones, tant de dins com de fora, es pensin que és un apèndix. Com que només es pot mostrar una mostra molt petita del que realment constitueix el fons que té el Museu, pensen que és un museu menor, però als magatzems hi ha unes deu vegades més d’obres del que es mostra. Quan visites museus com l’Episcopal de Vic o el de Solsona, la sensació és que pel que fa al contingut estem a la mateixa alçada, però la importància que allí han donat als museus és molt més gran. El de Tarragona podria ser el vaixell insígnia de la diòcesi, com ho és el de Vic, però per moltes qüestions no ha estat possible.

Tenim sales magnífiques, capelles gòtiques precioses, però no permeten que el museu mostri tot el seu potencial, que és molt gran. Jo continuo en contacte amb l’equip actual, i sé que ho veuen de la mateixa manera i faran tot el possible per millorar-ho.

L’objectiu és, per tant, fer un museu més gran?

Al principi, quan es va fundar, l’arquebisbe Antolín López Peláez, va triar aquest local del claustre de la Catedral, i això va ser un error perquè li va restar importància i li va treure visibilitat. Hi ha hagut intents de treure’l cap a fora, de situar-lo en altres llocs fora de la catedral, però malauradament no van reeixir. Això no vol dir que el museu no hagi d’estar al costat de la catedral, però hauria de ser independent, és l’opinió que sempre he tingut i he dit, que el museu hauria de disposar dels seus propis espais, de les seves pròpies dinàmiques d’entrada i de sortida… seria molt bo per al museu i pels visitants.

“LES IMATGES RELIGIOSES HAN DE TRANSMETRE QUELCOM MÉS DEL QUE ES PUGUI VEURE EN ALTRES MUSEUS”

Avui en dia, quina funció té un museu diocesà?

El més important a l’hora de definir un museu diocesà és diferenciar-lo dels altres museus de belles arts, perquè encara que tinguin col·leccions semblants, el primer ha de tenir una funció catequètica. El missatge que han de transmetre les seves sales va més enllà de l’estètica. Podem anar al Prado, al Metropolitan de Nova York, i hi trobarem multitud d’imatges de la Mare de Déu gòtiques precioses, però es mostren únicament per la seva vessant històrica i artística. Els hi falta aquella vessant que els museus diocesans han d’oferir als visitants, que és la de transmetre el missatge evangèlic. Les imatges religioses han de transmetre quelcom més que el que es pugui veure en altres museus, encara que els visitants puguin ser creients o no creients.

Aquesta és la missió, i crec que sempre s’ha de preservar aquest paper catequètic, s’ha d’ensenyar la història de la salvació, s’ha d’ensenyar la Paraula de Déu… de la mateixa manera que ho feien els artistes de les obres que s’hi mostren.

Això és precisament el que nosaltres hem intentat tranmetre als visitants. Per exemple, a la sala del Corpus Christi, remodelada el 2014, es va aprofitar per mostrar molta pintura gòtica que s’havia restaurat, però el muntatge es va fer d’una manera que recuperava l’ambient d’una capella gòtica, amb una nau central, on l’absis de la capella està presidit per un retaule dedicat a la Mare de Déu. Vam intentar crear un discurs on la gent pogués apreciar diverses escenes de la vida de Jesús, de Maria, dels sants, i que no es trobés només amb una sèrie de pintures.

A vegades, aquesta visió topa una mica amb la dels dissenyadors, però nosaltres, a més de seguir les normes de la museologia d’avui en dia en quant a presentació, sempre hem volgut transmetre aquest missatge, que ha de ser punt diferenciador dels museus diocesans.