Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Jordi Llisterri -CR) Avui som una mica més pobres. Aquest disssabte ha mort Josep Maria Rovira Belloso, el teòleg de referència a Catalunya. Tenia 92 anys i fins gairebé els 90 va mantenir l’activitat. Ha estat el teòleg del diàleg amb la fe i la cultura. Una reflexió cristiana sobre la societat actual, una reflexió sobre la fe des les necessitats de les persones abans que de les normes, i una reflexió sobre l’Església guiada per la renovació del Concili Vaticà II.

El funeral serà dilluns a les 11,30h a la parròquia de sant Ramon de Penyafort de Barcelona. Diumenge a la tarda es farà la vetlla a la mateixa parròquia.

El llegat de Rovira Belloso no s'entén només des dels llibres. És molt important la seva empremta com a docent a la Facultat de Teologia de Catalunya i també a través de centenars de conferències i xerrades acumulades en parròquies, grups i moviments. Això, al costat de la seva sol·licitud pastoral, exercida en diverses parròquies i sobretot amb l'equip sacerdotal del barri del Gornal, amb mossèn Casimir Martí.

Tot i que és menys públic, mossèn Rovira ha estat sobre tot un acompanyant personal de persones. Hi ha una llista de persones que seria infinita. Alguns són els qui van participar en els dos homenatges que se li van fer recentment. El 2017 amb un monogràfic de Qüestions de Vida Cristiana. I el 2016 amb el recull de testimonis a Catalunya Religió amb motiu dels seus 90 anys.  

Mossèn Rovira que ja sabia que era la misericòrdia molt abans que fos el lema del papa Francesc. El mossèn de parlar pausat i d'ajudar-te a sortir de la teva ignorància a través de preguntes que t'il·luminin. El mossèn que quan has dit una obvietat és contesta "Molt bé!", i sense adonar-te'n t'ajuda a fer una passa més endavant. Només per això ja mereix la Creu de Sant Jordi que li van concedir el 1999.

El teòleg

Josep Maria Rovira Belloso va néixer el 10 de març de 1926 a Barcelona. Després de llicenciar-se en Dret, amb 22 anys va entrar al seminari de Barcelona. Va anar a estudiar a la Universitat Gregoriana de Roma, ciutat on va ser ordenat sacerdot el 1953. El 1956 es va doctorar en teologia. L'etapa romana de formació, uns anys abans de la celebració del Concili Vaticà II, el va fer entrar en contacte amb la teologia europea més avançada del moment, especialment amb els corrents vinculats a la nouvelle théologie.

De tornada a Catalunya, a partir del 1964 va ser professor del Seminari de Barcelona. Durant aquells anys ver ser un dels docents que va liderar la creació de la nova Facultat de Teologia de Catalunya, nascuda de la unió entre el centre teològic dels jesuïtes a Sant Cugat i el de Barcelona. En aquesta facultat va tenir diversos càrrecs de responsabilitat fins la seva jubilació com a docent el 1996.

Un dels temes fonamentals en l'àmbit acadèmic és el de la teologia fonamental, d'on surten dos dels seus primers llibres de referència: Revelación de Dios, salvación del hombre (1975) i Trento, una interpretación teológica (1979). Més endavant, aprofundeix en els temes vinculats a la revelació amb títols com Tratado de Dios. Uno y Trino (1993) i Misteri de Déu (1994).

A la parròquia

El seu retorn a Barcelona el 1964 també coincideix amb l'inici de l'activitat pastoral com a rector de la parròquia de Sant Francesc de Sales, al barri de l'Eixample. Però després s'implica com a membre de l'equip pastoral de la parròquia de Santa Maria del Gornal en un dels barris populars de l'Hospitalet de Llobregat. Una dedicació a peu de carrer que manté durant vint anys i que compagina amb la tasca docent i teològica. La seva darrera etapa activa en una responsabilitat pastoral va ser com a rector de la parròquia de la Mare Déu dels Àngels i, fins fa ben poc, col·laborant a la parròquia de Sant Ramon de Penyafort al centre de Barcelona.

Aquesta doble dedicació acadèmica i pastoral li facilita la reflexió sobre un dels temes pels quals serà més conegut: el seu diagnòstic sobre la fe en el món contemporani. D'una banda, entén que el Concili Vaticà II marca una fita que fa impossible que l'Església faci marxa enrere. D'altra banda, creu que el cristianisme ha de ser una proposta amable però sense complexos i que no pot renunciar a la seva identitat. Aquest pensament es concreta en títols com La impossible restauració (1975), publicat conjuntament amb Jordi PiquerSalvador Pié i Pere Tena, i sobretot amb dos volums que són els títols que tenen més incidència en el món cultural: Fe i cultura al nostre temps (1987) i Societat i Regne de Déu (1991).

Apropar Déu

Rovira té com a preocupació que la teologia pugui ser compressible en el món contemporani. És un dels primers patrons de la Fundació Joan Maragall i com a teòleg té una presència habitual en els mitjans de comunicació. Durant els anys 90 també s'implica en el projecte de renovació pastoral i d'una Església al servei a la societat que significa el Concili Provincial Tarraconense, una mostra de la recepció del Vaticà II a Catalunya. A més de ser un participants destacats en les sessions, després en fa una lectura teològica en el llibre Del Vaticà II al Concili Provincial Tarraconense (1998).

Els darrers anys són una síntesi de la seva vida que es podrien resumir amb la principal preocupació de la seva producció: com acostar Déu als homes. El 2005 ja havia publicat Qui és Jesús de Natzaret, que volia anar més enllà de la visió històrica del personatge i oferir un camí cap al Misteri. I els dos darrers llibres són també una proposta per fer més proper Déu al món contemporani: Déu fa créixer les persones (2012) i Déu és feliç donant-se (2015).

Amb la mateixa preocupació, el 2009 va ser un dels principals entusiastes de l'inici de Catalunya Religió, i va acceptar col·laborar-hi només amb una condició: que volia parlar de la fe i de l'Evangeli.

Gràcies a aquesta proposta aquest portal ha tingut l'honor de comptar amb els articles de mossèn Rovira al blog Contemplació de l'Evangeli, i el 2014, amb motiu del cinquè aniversari de Catalunya Religió va publicar L'Evangeli il·lumina el Credo.