Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(CR) Aquest dilluns ha mort als 76 anys el franciscà Josep Costa, principal impulsor juntament amb Sor Genoveva Masip de la Fundació Acollida i Esperança. Amb aquesta Fundació va donar continuïtat al treball de suport i acompanyament amb els malalts de Sida que va iniciar als anys 80 quan la malaltia era una sentència de mort. El funeral tindrà lloc aquest dimecres, a les 12h, al Santuari de Sant Antoni de Pàdua  de Barcelona.

Després de gairebé 15 anys de missioner en les zones més deprimides de Bolívia, el 1983 costa va tornar a Catalunya per motius de salut. Aquí va decidir viure la seva vocació missionera en el Quart Món. En aquest ambient va descobreir de la mà de Sor Genoveva, Filla de la Caritat, com la Sida començava a causar estralls entre els més pobres i com molta gent moria al carrer, sola i en condicions duríssimes. Amb Sor Genoveva s'implica en l’ajuda a les persones malaltes de VIH/sida, exclosos socialment, estimatitzats i profundament sols.

Al cap de poc temps es proposen obrir un pis per acollir aquestes persones, oferir-los els àpats bàsics, un lloc on dormir i el compromís d’ajudar-los. Un entorn familiar amb qui conviure. Aquesta experiència va conduir la creació de la Fundació Acollida i Esperança que va presidir Josep Costa.

Vocació Missionera

Josep Costa Planagumà va néixer l’1 d’octubre de 1940 a Badalona. Va estudiar als Maristes i va ingressar al seminari franciscà de Balaguer. Posteriorment va completar els estudis de filosofia i teologia al convent de Berga. Durant la seva formació en ple Concili Vaticà se  li despertà la vocació missionera i el desig d’anar al Tercer Món. El 2 de desembre de 1967 va ser ordenat prevere i el desembre de 1969 va arribar a Bolívia en la que serà una de les etapes més importants de la seva vida.

A Bolívia, profundament impressionat per la pobresa extrema i pel sentit comunitari de la gent, decideix dedicar aquells anys a treballar per la justícia social. Al seu llibre de memòries, Aventures i desventures d’unes sandàlies (2011), recorda com "veure les noves formes d’esclavitud que allí hi havia m’escandalitzava molt, i més en veure que ho feien els blancs que es tenien per bons cristians, però la justícia social no hi era i la manera com s’aprofitaven dels indígenes era un veritable pecat”. En aquesta època també construeix un missatge molt crític amb l'Església institucional i mai va amagar les seves demandes d'una reforma radical com recollia en una entrevista a La Vanguardia.

El creixement de la Fundació Acollida i Esperança

La Fundació Acollida i Esperança es crea el 1990 quan van obrir el pis d’acollida Itaca per a malalts de Sida en fase terminal  a la Barceloneta, barri de Barcelona on ja treballava Sor Genoveva amb l'Obra Social Santa Lluïsa de Marillach. El 1993 el pare Costa i un grup de voluntaris d’Itaca va formar una petita comunitat cristiana de base que va promourel’acollida des de la persona i cap a la persona.

La Fundació té un fort creixement en pocs anys i actualment atent a gairebé un miler de persones. L’augment de malalts i la manca de places residencials impulsen la Fundació a obrir el 1996 el primer centre d’acollida a Badalona, Can Banús, que s'amplia tres anys després. I el 2003 inauguren un segon centre d’acollida a la Bisbal d’Empordà, al Convent dels Franciscans, i, més endavant, tres habitatges perquè els usuaris que assoleixen certa autonomia. Els serveis de la Fundació es van anar professionalitzant fins a convertir-se en una fundació de referència en l’acollida i l’atenció a persones seropositives que pateixen exclusió social.

El dissabte 27 de gener, a les 18h, al Convent dels Franciscans de la Bisbal d’Empordà també se celebrarà una missa de record i agraïment.

Pare totbondat

Des de la Fundació Acollida i Esperança expliquen com "la seva vida i el seu testimoniatge deixen una empremta profunda en aquesta organització que va fundar i presidir. En Josep estava enamorat de Jesucrist i com ell mateix deia, la seva vida era un intent de seguir les seves petjades. Ara ja està amb el Pare. Ell no deia mai ‘Pare totpoderós’ –havia vist massa patiment i dolor- sinó que sempre deia ‘Pare totbondat’".