Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

“La Declaració Universal dels Drets Humans la vaig llegir per primera vegada a Anglaterra, perquè al nostre país molta gent no sabia ni que existís. Va ser gràcies a la publicació de l’encíclica Pacem in terris, del papa Joan XXIII, que una editorial de Barcelona va aprofitar per fer un apèndix al text amb tots els articles de la Declaració, i així es van donar a conèixer a Catalunya. Joan XIIII, en aquesta encíclica de l’any 1963, citava la Declaració Universal dels Drets Humans com un signe d’esperança d’aquells temps”. Són paraules del claretià Manuel Casanoves que ha mort aquest dijous als 82 anys. Aquest divendres, a les quatre de la tarda, es farà el funeral a la parròquia de l’Immaculat Cor de Maria de Barcelona.

Després de treballar clandestinament durant el franquisme a favor dels Drets Humans, el 1978 Amnistia Internacional va celebrar la seva assemblea constitutiva a Barcelona i Manuel Casanoves va ser escollit president.

 

Casanoves guardava amb estima un full del diari The Observer de fa 50 anys on es va publicar l’article ‘Els presoners oblidats’: “A l’estació de tren que em tornava cap al noviciat claretià vaig comprar, per casualitat, el diari The Observer. Em va colpir molt l’article de l’advocat catòlic Peter Benenson. A l’encapçalament hi havia les fotografies d’alguns dels presoners”. Allà s’explicava: “Obriu el diari qualsevol dia de la setmana i trobareu la notícia que en alguna part del món algú ha estat empresonat, torturat o executat, perquè les seves opinions o les seves creences religioses són inacceptables pel seu govern. Són uns quants milions de persones, i cada vegada n’hi ha més. Llegint el diari s’experimenta un anguniós sentiment d’impotència. Però si aquests sentiments de repulsió es poguessin canalitzar arreu del món en una gran acció en comú, es podria fer alguna cosa realment efectiva.” És la crida que el 1961 va portar a la creació va d’Amnistia Internacional.

 

En una entrevista publicada a Foc Nou el 2001, Manuel Casanoves explicava com els inicis d’Amnistia Internacional a l’Estat espanyol no van ser fàcils. “El desembre de l’any 1973 es va fer una celebració molt discreta dels 25 anys de la Declaració Universal dels Drets Humans. Al final de l’acte vaig aprofitar per repartir uns fulls, que jo mateix havia fet a màquina, amb informació sobre Amnistia Internacional. Era la primera vegada que es va escampar al nostre país.” En aquells moments actuava pel seu compte, sense tenir relació amb cap altre membre de Catalunya, fins que “el 1976 va venir a Barcelona un delegat del secretariat internacional de Londres, Eduardo Mariño, i va convocar els que érem membres individuals per reunir-nos. Per raons de seguretat, anteriorment no ens havien donat les dades d’altres membres del nostre país, malgrat que ho havíem demanat. Era la primera vegada que ens vèiem les cares. A partir d’aquell moment vam començar a celebrar actes conjuntament.”

Segons el pare Casanoves la seva singular dedicació va se rebuda des de l’Església amb “divisió d’opinions. Alguns, sobretot les persones de més edat, veien amb recel la meva participació a Amnistia Internacional, perquè no acabaven de comprendre en què consistia, però hi ha hagut molta gent que m’ha fet costat i m’ha animat. Més aviat és fora de l’Església on sorprèn que sigui un religiós el primer president d’Amnistia Internacional a tot Espanya.”

 

En aquesta entrevista, Manuel Casanoves deixava un missatge esperançat “Un signe d’esperança és el fet que encara seguim aquí, que els poders polítics, mediàtics, dictatorials, el materialisme i el consumisme, per anomenar-ne només alguns exemples, encara no ens hagin consumit i ens quedi l’esperit, uns certs ideals. Això dóna esperança i ens diu que ens en podem sortir. Malgrat tota l’escombraria del nostre món, encara sura un esperit humà i, per què no dir-ne així: un esperit cristià.”

Aquí podeu llegir l'homilia del funeral del pare Casanoves que recull més àmpliament la seva trajectòria.