Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Galeria d'imatges

(David Casals –CRDolors Bori té 95 anys i va néixer al barri del Poblenou. Una decisió que va prendre la seva família va transformar la seva vida. “El meu pare era ateu i va decidir que no aniria a cap escola de monges i em va inscriure a los protestantes, com deien llavors”, relata.

Bori fa referència a la xarxa de centres educatius i escoles que havien promogut els metodistes a partir de 1871. Fou llavors quan va arribar a la ciutat un primer missioner procedent de Gran Bretanya, país on va néixer aquesta denominació protestant. La va fundar John Wesley al segle XVIII, durant la primera revolució industrial, i posava l'èmfasi en els obrers, davant d'una tradició anglicana que per alguns, estava massa centrada en les elits.

Aquesta aposta pel cristianisme social fa que, quan els metodistes arriben a Catalunya, tenen molt clar que on s'han d'implantar és als barris populars: ho faran a l'actual Ciutat Vella, al Clot i al Poblenou. El pioner d'aquesta obra és un laic, William T. Brown (1821-1899) que, després d'aprendre castellà per evangelitzar als mariners espanyols que desembarquen al port de Londres, és enviat a Espanya el 1869. Després de segles de persecució, aquell any una Constitució liberal reconeix per primer cop la llibertat religiosa a l'Estat, tot i que només per estrangers.

Però, per què a partir de 1869 els protestants van començar a fundar escoles, que van existir durant set dècades, fins a 1939? Per explicar-ho, ens hem de remuntar al segle XVI, quan a l'actual Alemanya neix aquesta branca del cristianisme i un dels seus fets diferencials és la centralitat de la Bíblia i la importància que sigui el mateix creient qui la interpreti directament. Per fer això, és necessari saber llegir i escriure i per aquesta raó, “des del primer moment es va donar una gran importància a l'ensenyament i a l'alfabetització”, explica Carme Capó, historiadora, membre de l'Església Protestant de Barcelona centre i autora dels llibres L'obra metodista a Catalunya i Balears (Clie) i El protestantisme a Balears (Documenta Balears).

A Barcelona no només van fundar escoles els metodistes. Les Assemblees de Germans van tenir centres educatius a Ciutat Vella (al carrer Ferlandina i a la Barceloneta) i al districte de Gràcia. Al carrer Terol s'hi ubica un dels temples més antics de la ciutat, situat al carrer Terol, fundat l'any 1869.

Els baptistes van fundar als anys vint un centre i un temple al carrer Riera de Sant Miquel, també a Gràcia, un local que fou requisat després de la Guerra Civil. D'aquesta comunitat sorgirien l'Església de la Bona Nova (al carrer del Camp) i la del carrer Verdi i que pertanyen a dues denominacions diferents: la UEBE i la FIEIDE.

A la resta de Catalunya, també van haver-hi escoles evangèliques a Rubí (metodistes), Sabadell (anglicans, adventistes, assemblees de germans i baptistes), Monistrol de Montserrat (primer dels presbiterians i després dels anglicans), Figueres, Vilabertran, Llançà, L'Hospitalet de Llobregat, Vilafranca del Penedès (baptistes), Reus (presbiterians), Caldes de Montbui (assemblees de germans).

Aquestes escoles es dirigien a tota la població, i no només a les famílies de tradició protestant. Sobresortien pels seus mètodes pedagògics innovadors per l'època i segons diferents historiadors, van comptar amb la complicitat de moviments republicans i de lliurepensadors. “L'avi del president d'ERC, Oriol Junqueras, havia estudiat en un col·legi evangèlic”, va recordar la presidenta de la Institució Bíblica Evangèlica de Catalunya (IBEC) i anciana de l'Assemblea de Germans del carrer Terol, Noemí Cortès.

Cortès va fer aquestes declaracions en una taula rodona sobre educació protestant en l'Església Evangèlica de Betlem (Nació 24), hereva d'un col·legi i una església que van fundar els metodistes el 1872, i que enguany celebra el seu 150è aniversari. En l'actualitat, pertany a l'Església Evangèlica Espanyola, branca que aglutina a comunitats d'origen luterà, presbiterià o reformat (calvinista) i metodista.

La guerra que ho va canviar tot

L'esclat de la Guerra Civil va marcar un abans i un després a l'obra evangèlica. Al bàndol franquista, tot és clausurat i pastors i dirigents van ser executats. El cas més emblemàtic és el del reverend anglicà Atilano Coco, a Salamanca: era amic personal de Miguel de Unamuno i aborda el seu afusellament la pel·lícula d'Alejandro Amenábar 'Mientras dure la guerra'.

En el bàndol republicà, la situació és diferent. Al principi de la guerra tots els temples tanquen, però després, reobren les seves activitats. Ara bé, els inicis de la Guerra Civil van ser molt difícils per les escoles metodistes del Clot i Poblenou.

Són unes setmanes molt marcades per la crema de temples i convents catòlics, però a Barcelona, a la matinada del 19 de juliol, “la primera església de la ciutat en ser cremada és la del Clot”, indica Carme Capó. Els veïns ràpidament van avisar i els danys van ser reduïts.

Al Poblenou, la situació va ser molt més dura. Al mateix 21 de juliol, “quan els milicians assalten el local, es van trobar amb banderoles amb la bandera monàrquica, durant una exhibició de gimnàstica que s'havia fet durant l'Exposició Universal; precisament, l'èmfasi en l'educació física era un dels punts que feia pioners aquests centres”, agrega Capó.

Barcelona cau en mans dels nacionals el 26 de gener de 1939, i totes les esglésies i escoles evangèliques tanquen. L'Hospital Evangèlic, fundat a finals del segle XIX, aconsegueix salvar-se, ja que es posa sota la protecció dels consolats estrangers.

L'excepció de Madrid

L'única ciutat d'Espanya on les escoles evangèliques es van mantenir va ser a Madrid, però d'una manera molt precària. A l'inici de la Guerra Civil, a l'ambaixada alemanya va demanar a tots els seus conciutadans que abandonessin la capital espanyola per ordre directa d'Adolf Hitler. En canvi, la família Fliedner va decidir seguir allí i col·laborant amb els temples i col·legis evangèlics que havien promogut, des de finals del segle XIX, amb el suport dels luterans alemanys.

Com explica Joel Cortés, president de la Fundació Federico Fliedner, la principal escola (El Porvenir, que encara existeix) va ser assaltada per un grup de milicians a l'inici de la guerra. Mentre inspeccionaven l'edifici, “es van trobar amb la toga del pasto, i es van pensar que en realitat era un capellà i el van estar a punt d'afusellar”. Al 1939, El Porvenir és clausurat i els Flinder decideixen recollir infants evangèlics de tot Espanya i preparar-los a casa seva pels exàmens lliures. Dècades després, aconsegueixen reobrir el col·legi.

Avui, l'entitat gestiona dues escoles a Madrid, un arxiu històric, un centre d'espiritualitat a San Lorenzo del Escorial i un seminari que forma pastors per a l'Església Evangèlica Espanyola i l'Església Espanyola Reformada Episcopal (Anglicans). “Som una institució que defensa l'humanisme cristià, els nostres centres educatius no són confessionals i rebutgem qualsevol forma d'adoctrinament religiós”, recalca Cortés.

Un període de represa

Després de la guerra, Dolors Bori va “perdre el contacte” amb els evangèlics del Poblenou. “Però de l'escola no me'n vaig oblidar mai i als 47 anys, Déu va voler que treballés amb una germana d'aquesta comunitat”. “Em van invitar a una festa i jo, amb la il·lusió de poder veure a la meva antiga mestra, hi vaig anar” i el seu contacte amb el món protestant s'ha mantingut fins a dia d'avui.

L'únic centre educatiu gestionat per una tradició no catòlica a Barcelona que existeix és el Col·legi Urgell, vinculat als adventistes. Es va fundar al 1960. Durant aquells anys, i fins els anys 80, també va existir un altre centre evangèlic, l'escola Pere Galés, i els baptistes a Sabadell també van promoure una escola. A Terrassa, l'Església Unida de Terrassa (que enguany celebra el seu centenari) ha assumit la gestió d'un centre educatiu, que també té un tarannà aconfessional. La seva directora és Ruth Giordano, col·laboradora de Catalunya Religió.

'Protestants: la història silenciada'

L'acte on Carme Capó, Joel Cortés i Noemí Cortès van intervenir, el passat diumenge, forma part de la gira que està realitzant el documental de la productora Clack Protestants: la història silenciada, de la productora Clack, un projecte que pretén recuperar una cara desconeguda de la repressió franquista: la que van sofrir les esglésies evangèliques.

El projecte ha comptat amb el suport de la Direcció General d'Afers Religiosos de la Generalitat, Memorial Democràtic, la Fundación Pluralismo y Convivencia i l'Ajuntament de Barcelona. Es va estrenar la passada tardor, en el marc de la Mostra de Cinema Espiritual de Catalunya.

La conferència es va emmarcar dins del cicle de commemoracions que està fent l'Església Evangèlica de Betlem per celebrar el seu 150 aniversari. Va ser fundada el 1872 pel missioner metodista William T.Brown (1821-1899). Des del 1967, la comunitat està situada al seu actual emplaçament (Nació, 24), i el 1966, fou la primera a realitzar els cultes totalment en català. En l'actualitat, el seu pastor és el teòleg, doctor en psicologia i professor de Cristianisme i Justícia i de la Fundació Vidal i Barraquer, Victor Hernández.