Roger Vilaclara –CR Mentre esperem al despatx de la direcció del Convent de Santa Clara de Manresa, escoltem sor Lucía Caram a l’altra banda de la porta. La gestió del dia a dia provoca que s’hagi de reservar un nou viatge a Ucraïna d'urgència per poder acompanyar un dels refugiats que viu amb la comunitat. “Vol anar a passar els seus últims dies amb la seva família i l’acompanyarem”, ens diu després d’atendre diverses trucades. És ella mateixa qui fa la gestió del transport i el viatge. Malgrat la mala notícia d’última hora sobre aquest refugiat que es troba en una situació terminal, la religiosa manresana ens obre les portes del seu convent per tenir una conversa tranquil·la, pausada i distesa. Parlem amb ella sobre Ucraïna, la transformació del convent de Santa Clara, el servei els altres i la relació amb el papa Francesc.
“Mai he tingut por a Ucraïna”. El nou viatge que prepara Lucía Caram no l’agafa amb sorpresa i tampoc neguit. Al jardí del convent, la religiosa explica que “quan has creat un vincle amb la gent d’allà i palpes la tristesa o el dolor, no hi ha lloc ni força per a la por”. Els repetits viatges a Ucraïna continuaran mentre tinguin forces i recursos. “Les forces ens les dona Déu i la gent que està allà". Els recursos, "els demanem dia a dia”, diu.
Totes aquestes experiències viscudes en els viatges fins a Ucraïna ara les ha recollit en un nou llibre que ha titulat Invitados a reconstruir: Ucrania, la guerra y la compasión. Recentment, l’ha presentat a Manresa i a Barcelona i remarca que la publicació és important per “explicar el què viuen els ucraïnesos a la resta del món”. “Quan anem allà sempre ens demanen que ho expliquem”, diu Lucía Caram. Per aquest motiu ha decidit no fer “una crònica del desastre” en el seu nou llibre, sinó donar veu a la gent que viu en primera línia la guerra.
Però la tasca d’Ucraïna en els darrers anys segurament no hauria estat possible si Lucía Caram no hagués impulsat la transformació que el Convent de Santa Clara viu avui dia. El 2021 la comunitat de monges del convent va decidir desvincular-se de la Federació Domínica de la Immaculada. Una decisió important perquè, en principi, tots els convents havien d’estar lligats a una federació. “Li vam explicar al Papa i ell ens va autoritzar”, assegura Caram.
Aquesta desvinculació les va permetre dedicar-se als altres sense haver de donar explicacions pel fet de ser monges contemplatives i de clausura. “Els pobres venien a la porta del convent i ens demanaven ser acollits i escoltats”, diu Caram. Per aquest motiu, van fer “una lectura del carisma” arran del que els estava passant i van decidir ajudar i donar resposta. “Això no es va entendre”, afirma la monja.
Des de llavors van engegar un procés que, en teoria, ha de durar cinc anys per discernir i decidir com s’ha d’estructurar i conformar el convent. Aquest procés l’acompanya l’arquebisbe de Barcelona, el cardenal Joan Josep Omella, perquè “el bisbe de Vic, legítimament, no creia en aquesta manera”. “De moment, vivim el dia a dia, veurem on ens porta aquest procés”, explica Lucía Caram.
Amb tot, passats uns anys, la religiosa assegura que ja “ningú les molesta” i que continuen sent una comunitat contemplativa sense viure la clausura papal. El temps també ha permès “refredar les coses” i tenir “relacions fraternes” amb les altres federacions.
Sobre aquesta tasca que fa el convent de Santa Clara i el seu futur, Lucía Caram també parla de la importància dels laics. “Estem preparant gent no perquè pugui portar aquests projectes en un futur, sinó perquè ho pugui fer ara mateix”, diu la priora de la comunitat de dominiques. “Els projectes sense mi funcionen perfectament i hem de viure fent confiança als laics”, subratlla.
“Li agradaria que hi hagués més convents de Santa Clara?”, li preguntem a Lucía Caram. La seva resposta és clara: “No sé si hauria d’haver-hi més convents com el nostre, però m’agradaria que hi hagués més creients creïbles”. Per a Caram, els religiosos han fet un vot de pobresa, però s’han anat fent rics: “Ens hem carregat de litúrgies, de grans estructures i convents que avui estan buits i que podrien obrir les portes per acollir”. “Jo crec que serem plenament feliços quan hi hagi creients que siguin capaços de deixar-se la pell pels altres i sortir de la seva zona de confort”, hi afegeix.
Amb Lucía Caram també parlem de la seva vida més enllà dels viatges a Ucraïna, el servei als altres i el munt de projectes que tenen entre mans. D’on treu les forces la religiosa? “De la comunitat de monges i dels laics que viuen amb nosaltres”, respon. “He d’estar bé perquè la gent ens necessita”, diu.
Ara bé, una cosa és clara, Lucía Caram no tanca el mòbil mai. En el seu dia a dia rep missatges i trucades sobre els projectes que porta el Convent, però també peticions dels mitjans, com la nostra, per explicar la seva realitat. “A l’Església som els pitjors venedors del millor dels productes”, assegura la religiosa. Per a ella, els mitjans serveixen “per donar veu a una realitat que estem vivint i fer-ho de manera transparent”.
I en aquest sentit, a Lucía Caram els mitjans li han donat l'oportunitat i la plataforma per poder aconseguir tot el que ha aconseguit. “Si tenim una causa per defensar i per despertar consciències, ho hem de fer”, hi afegeix.
En la conversa, Lucía Caram també parla de la seva relació amb el papa Francesc. El defineix com “un pare bo” que l’acompanya i que li fa costat. Sobre el possible viatge del pontífex a Catalunya, Caram creu que el Papa “anirà on la seva presència signifiqui alguna cosa important”. La religiosa té clar que Francesc és conscient de l’edat que té i que ha de “mesurar les seves forces”. “Estic convençuda que no vindrà a Espanya i no em preocupa”, diu. El seu desig és que el Papa vagi a Kíiv i a Moscou.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.