Josep Pifarré: “La medicina sense la part humanista queda coixa”

Glòria Barrete –CR L’Orde Hospitalari de Sant Joan de Déu nomenava fa unes setmanes Josep Pifarré com a nou director corporatiu de planificació assistencial. Un càrrec de nova creació que té com a objectiu generar sinèrgies entre els vuitanta centres que l’Orde Hospitalari té repartits per tot el territori espanyol. Hem parlat amb el doctor Pifarré. Un home que és metge, especialista en psiquiatria, llicenciat en psicologia, graduat en filosofia i màster en bioètica i dret. Un perfil que combina assistència, docència, recerca i gestió clínica.

Què el porta a vostè a ser metge?

Quan estudiava Batxillerat, com passa també ara, et planteges moltes coses. Ja en aquell moment jo tenia una certa vocació pels aspectes científics i em ressonava la carrera de medicina com a opció professional. La carrera de medicina combinava, per a mi, l’esperit científic d’estudi amb una part d’aplicació pràctica envers les persones. Volia salvar persones, malgrat que aprens amb el temps que no és ben bé només això ser metge.

I què és ser metge?

La medicina té una part important, la científica, però també una part humanista, que potser és la més important. Quan un va al metge vol que la doctora o el doctor que té davant el curi, encerti el diagnòstic i sàpiga aplicar el tractament adequat. Però, només això? Un bon metge és només un bon tècnic en medicina o és alguna cosa més? Diem sovint que un bon metge és aquell que té capacitat d’escolta, empàtic, que veu la persona més enllà de la malaltia, en la seva integralitat, i mira d’entendre la persona per poder-la acompanyar i ajudar en aquest procés terapèutic. Per aquest motiu també vaig optar per fer psiquiatria. La medicina sense la part humanista queda coixa.

Aquesta visió humanista de la sanitat en el seu cas d’on sorgeix?

A mi em va ajudar tenir altres espais a la joventut que m’obrien la ment. Quan era estudiant de medicina també era Cap Escolta als Minyons Escoltes i Guies Sant Jordi. Per altra banda, també formava part d’un grup de revisió de vida dins el Moviment Universitari d’Estudiants Cristians. Aquests espais on poder plantejar-se preguntes t’obren la mirada, i en el meu cas em van ajudar en la meva vida personal i professional. Després els d’aquell grup vam passar a ser del Moviment de Professionals Catòlics. Un grup que encara continua, però que ens reunim molt poquet, però que seguim pertanyent al MPC. Allà vaig entendre com la professió és un medi de vida, però no és el fi únic. La professió té un compromís i aquest compromís és envers les persones que acompanyes.

En el cas dels metges són els pacients i les famílies, però va més enllà, oi?

Sí. També hi entren els companys professionals. Un altre punt que també va ser vital per a mi va ser entrar en contacte amb altres companys sanitaris que també compartien la seva visió dins el món de la Pastoral de la Salut i en el món dels Professionals Sanitaris Cristians. Aquest va ser el punt de partida per entrar també dins l’àmbit de la Bioètica. Un tema del qual ara se’n parla molt, però fa vint anys no tant. Vaig descobrir que a la medicina no és tot blanc o negre, que hi ha molts grisos, i vaig descobrir també una medicina més humana basada en l’acompanyament. El que nosaltres volem és curar, però també acompanyar els pacients i les seves famílies en el seu procés de vida, que sovint implica patiment. Dues persones referents per a mi en aquest àmbit han estat el capellà Ramon Prat i el doctor Joan Viñas.

Una mica la demanda col·lectiva clàssica de voler que el metge et miri i t’escolti més enllà de teclejar a l’ordinador receptes?

Quan una persona està en situació de vulnerabilitat, la humanitat és clau, i val la pena incloure-la dins el que considerem bones pràctiques clíniques. Tenim estudiat que en els serveis hospitalaris el servei que té més agraïments són els de pal·liatius. Curiosament és l’únic servei que curar no curen ningú. El departament en el qual l’objectiu de curació és zero és el servei que té més agraïments. Per què? Per l’acompanyament que fan al final de la vida, en moments de molt patiment acompanyen des de la distància, eliminant el dolor físic i psíquic i reconfortant els pacients en els moments complexos que viu la persona.

Creu que s’entén el sector sanitari?

Conegut ho és perquè tothom ha tingut algun contacte, però sí que de vegades la visió real del que és la medicina no hi és. Si preguntes a un infant què fa un metge et contestarà que salva vides. I no sempre ho fem, fem moltes altres coses. No hem d’oblidar, però, que encara avui els hospitals són molt agressius en general. Quan un entra en un hospital és un medi hostil, hi ha unes normes que un no coneix. Precisament aquests són punts en què hem de millorar molt encara com a sistema sanitari.

És aquest un dels punts a treballar des del seu nou càrrec a Sant Joan de Déu?

Sant Joan de Déu és un Orde religiós d’origen hospitalari amb 500 anys d’història. Sempre s’ha dedicat a atendre les necessitats de les persones més vulnerables. Aquí entenem l’hospital com l’hospitalitat, un concepte més ampli que permet cobrir les necessitats de les persones vulnerables en cada època. Sant Joan de Déu sempre ha estat pioner detectant necessitats. Té la salut mental com a origen, però també posteriorment s’ha bolcat amb les discapacitats intel·lectuals, en l’atenció infantojuvenil i més recentment en l’àmbit de la pobresa i la soledat. Cada centre depèn de l’Orde, però té la seva autonomia de gestió. A partir de la creació de la província única a Espanya l’Orde es marca crear sinergies entre els vuitanta centres que treballen cinc àmbits diferents. No es tracta en el meu càrrec d’unir aquests centres, sinó de conèixer i sumar complicitats a la missió.

Que tot respiri a Sant Joan de Déu?

Exacte. Sant Joan de Déu té clar que un bon professional no és només un bon tècnic sinó que cal tenir uns valors, el que nosaltres anomenem la gestió carismàtica. El valor propi de l'hospitalitat que després està declinat en quatre valors més com són la qualitat, el respecte, la responsabilitat i l’espiritualitat.

I com avui actualitzar el concepte d’hospitalitat a Sant Joan de Déu?

El valor de la qualitat a Sant Joan de Déu és clau i claríssim, imprescindible. Si no fem bé la feina per molt acollidors que siguem, malament. Però no podem quedar-nos només en la qualitat, hem d’aspirar a més. Jo vull que el cirurgià que m’operi sigui el millor, però també que m’escolti, que m’entengui, i que respecti les meves conviccions. Poso l’exemple d’una sèrie televisiva de fa uns anys, Dr House. El protagonista és un internista brillant en els seus diagnòstics, però li manquen moltes coses com a persona. Doncs és això, busquem l’excel·lència, però també aquest plus humà. Només amb qualitat tècnica no s’és un bon professional. Això a Sant Joan de Déu està 'invivit' i ho treballa a fons amb els professionals.

A Sant Joan de Déu hi ha espais per escoltar el pacient?

Sí. Hi ha diferents projectes on els pacients participen. Un exemple clar és en el disseny de l’hospital infantil on van participar pacients i famílies dissenyant els espais. També es fa amb les persones amb discapacitat intel·lectual. Això ha provocat canvis impensables fa vint anys. Fa vint anys els nens estaven sols a les habitacions dels hospitals. Ara ho veiem com una barbaritat després d’escoltar famílies i infants. Cal allargar la mirada i voler veure coses perquè els canvis es produeixin.

Com l’ha configurat la seva fe en la seva professió?

La fe és un aspecte que està 'invivit' en tota la persona. Una part important és haver integrat la dimensió espiritual dins la part biopsicosocial de la persona. A fer això em va ajudar molt pertànyer a grups de revisió de vida, grup de professionals que et fan obrir els ulls. També m’ha ajudat en fer-me preguntes. Si quan treballes et preguntes si ho podries fer millor i et planteges dubtes sempre podràs anar afinant més la vida. El risc que té la nostra professió és pensar que tot ho fem bé, és quan més ens equivoquem. Quan creus que ho saps tot és quan deixes d’aprendre.

És amb aquesta voluntat de preguntar-se sovint com millorar que s’engloba el seu nou càrrec?

Exacte. És un càrrec de servei. Els directors corporatius estem al servei dels centres. Els centres estan al servei de les persones. Realment el perquè de la nostra existència són les persones que pateixen i nosaltres hem de servir-les. Els càrrecs de direcció ho fem d’una manera indirecta per ajudar en la tasca. És com un gir copernicà. El centre no és la Institució, no és el directiu, sinó que el centre és la persona atesa i tots ens hem d’articular per donar-li resposta. Nosaltres som servei.