Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(CR) Invisibilitat, poca o nul·la representació en espais de decisió. Per la seva condició, les dones no poden accedir als càrrecs de rector, vicari o diaca parroquial. Tampoc poden ser bisbes. Ni vicaris episcopals, ni optar a la responsabilitat del seminari. Sí que poden accedir a la secretaria general o la cancelleria d'un bisbat, així com a les delegacions o els secretariats diocesans. I aquí tenen una humil presència. A mesura que ens acostem a la base, les xifres s'inverteixen. El consell pastoral diocesà, que és un òrgan consultiu, compta amb un 42% de dones. En el camp de la transmissió de la fe, tenim una xifra estimada d'un 80-90% de catequistes dones. I en l'acció social, a Càritas Diocesana, dos terços del voluntariat és femení.

Són dades d'una estadística breu elaborada pel Moviment de Professionals Catòlics de Barcelona amb dades públiques del 2018 que fan referència a l'Església diocesana de Barcelona. Els percentatges mostren una fotografia ràpida de l'escassa presència de les dones als òrgans decisoris d'aquesta demarcació i que seria fàcilment extrapolable a la resta de bisbats. El document, presentat per Noemí Ubach, del moviment, va servir divendres per obrir el debat titulat 'Dones i Església: hi ha possibilitat de canvi?'.

La desigualtat dins l'Església

La responsable de comunicació de Justícia i Pau, Sílvia Urbina, va explicar que “no tenia consciència de ser dona dins l'Església, sinó de ser laica dins l'Església”. Però que el creixement del feminisme l'ha interpel·lat i que ara ha incorporat aquesta nova consciència. Segons va explicar, la perspectiva de gènere ha entrat també a l'entitat on treballa. Tant en l'àmbit de la formació com de la praxis diària. Urbina va demanar que siguin els homes els que facin també visible situacions de desigualtat en el si dels grups d'Església. I al col·lectiu de dones els va dir: “Hauríem de fer l'exercici per no autocensurar-nos en espais d'opinió”.

La psicòloga i treballadora de Càritas Diocesana de Barcelona Teresa Bermúdez va confirmar que “el rostre de la pobresa és de dones”. Entre els arguments que ho expliquen: la conciliació familiar i professional d'unes dones que assumeixen l'espai privat de les cures, i també la violència que pateixen com a “xacra molt estesa a la societat”.

“El moviment feminista ha d'interpel·lar l'Església”

Bermúdez va constatar el model patriarcal de l'Església, pel que fa a les estructures: “Qui obre el temple?, Qui neteja l'Església?, Qui atén el rector si està malalt? Se n'ocupen dones voluntàries i ho tenim molt normalitzat”, va criticar. Com a contrapunt, i en línia del que apuntava Urbina, va parlar de la necessitat d'espais oberts de debat, reflexió i aprenentage de democràcia; i de confluir amb altres entitats que defensen els drets humans. També de buscar aliances amb homes de dins les comunitats: “Rectors, companys de pastoral, catequistes, voluntaris que ho veuen com nosaltres”.

La teòloga i vicedirectora de l'Institut Superior de Ciències Religioses de Lleida, Mar Pérez, va afirmar que “no és fàcil ser dona en un món d'homes”, però també que “un altre rol de la dona dins l'Església és possible”. Així mateix va criticar la poca participació femenina en sínodes celebrats a Roma, així com el fet que “cap document important d'Església no té en compte les dones”. Com a repte va apuntar que “el moviment feminista ha d'interpel·lar l'Església”. I que en aquesta línia la institució pot jugar un paper constructiu: en potenciar el diàleg i treballar per l'equitat. També “en la lluita perquè l'Església sigui més democràtica”, va dir Pérez.

La teòloga va demanar repensar l'Església des dels orígens: “Les dones jueves del segle I ho tenien pitjor que nosaltres”. I va recordar que “Jesús no condemna mai a cap dona; l'únic que els diu és seguiu-me”. Pérez va concloure que “quan les coses es volen canviar, s'ha de desobeir, a l'Església també”. I va posar un exemple molt concret: “Cal que les dones preparin homilies i les prediquin. Endavant i sense por”.