Francesc, el papa viatger, ecumènic i interreligiós

Què ha canviat en els deu anys del papa Francesc?

Manuel Manonelles –CR És prou sabut que l’interès per les perifèries, la vocació ecumènica i interreligiosa, així com el compromís amb la pau, els refugiats i l’agenda ambiental són quatre dels àmbits més definitoris del pontificat del papa Francesc. Això sí, per darrere de la seva aposta per una Església més social i oberta, propera a les persones i a les necessitats de la societat. Una visió de l’Església inherent a la seva personalitat i a la trajectòria que ell ja va marcar durant els quinze anys que exercí com a arquebisbe metropolità de Buenos Aires, a la seva Argentina natal. Quelcom que, a més, es veu reflectit en el gran nombre de viatges, visites apostòliques en la terminologia vaticana, de caràcter internacional que ha dut a terme en aquesta darrera dècada com a pontífex.

Un papa viatger i compromès

El papa Francesc ha estat especialment viatger, tot i que a priori no el tinguem com a tal. De fet, el seu ritme de viatges ha estat fins i tot lleugerament superior al del gran papa viatger, Joan Pau II, que en els seus vint-i-cinc anys de pontificat va dur a terme 104 viatges internacionals. Francesc, per la seva banda, en vuit anys –l’any i mig més dur de la pandèmia de COVID l’agenda de viatges es va congelar per motius obvis- ha dut a terme 40 viatges internacionals. Els 32 primers foren abans de la pandèmia, de 2013 a 2019, reprenent-se aquests el març del 2021 amb el viatge a Iraq. Ha visitat 59 països de 4 continents, no havent trepitjat mai encara cap país de l’Oceania tot i que ho tenia inicialment previst pel 2022. A més, ara com ara, hi ha anunciats dos nous viatges: el primer a Hongria –previst per l’abril d’aquest any- i el següent a l’agost a Portugal amb motiu de la Jornada Mundial de la Joventut.

Dels viatges ja duts a terme destaquen, o fins i tot sorprenen, els següents aspectes o característiques, si bé en la majoria de casos es barregen diversos d’ells segons quin sigui el viatge:

L’interès per les perifèries del catolicisme i, fins i tot, del cristianisme: Dels 59 països visitats 34 –és a dir més de la meitat- no eren països on el catolicisme fos majoritari o rellevant, és més, en molts casos ni tan sols eren de majoria cristiana, cosa que no deixa de ser significatiu.

La vocació ecumènica i interreligiosa: Igualment, un dels elements que més destaquen dins de l’agenda dels viatges del papa Francesc és una clara vocació ecumènica i interreligiosa. En aquest sentit, veiem com el segon viatge de Francesc fou a Terra Santa, amb un pelegrinatge conjunt amb el patriarca de Constantinoble, Bartomeu I, a qui visità de nou uns mesos després a Istanbul. Cal tenir en compte, també, que l’esmentat patriarca va assistir a la missa d’inici de pontificat de Francesc on es produí la històrica abraçada entre els dos, cosa que feia més de mil anys que no s’havia donat.

Igualment en clau ecumènica cal destacar la visita el 2016 a Suècia en el marc dels 500 anys de Luter, la trobada a Egipte amb el líder espiritual dels cristians coptes, el papa Teodor II, el 2017 o la visita que feu el 2018 a Ginebra, Suïssa, en el marc del 70è aniversari del Consell Mundial de les Esglésies, institució que agrupa la majoria de les esglésies cristianes ortodoxes i orientals, així com les reformades. Quelcom que es fa extensiu a les trobades amb els líders de les diverses esglésies ortodoxes cada vegada que ha visitat un país de l’Europa oriental i el Caucas, o les diverses trobades que ha dut a terme amb altres patriarques d’esglésies orientals.

En la dimensió interreligiosa destaca la participació en diversos fòrums i congressos d’alt nivell (Emirats el 2019, Kazakhstan i Bahrain ambdós el 2022), així com diversos encontres i diàlegs tant amb líders musulmans com budistes en les seves visites a Sri Lanka el 2015, a Bangladesh i Myanmar el 2017, Tailàndia i el Japó el 2019 i Iraq el mateix any, essent el primer pontífex de la història en visitar el país, com ho ha estat en les diverses ocasions que ho ha fet a la península aràbiga.

El compromís amb la pau i els refugiats: Un dels altres eixos que defineixen l’agenda internacional de l’actual papa és el compromís amb la pau, i també amb els migrants i els refugiats. És també des d’aquesta perspectiva que es dugué a terme el viatge de Francesc, ja comentat, a l’inici del seu pontificat a Terra Santa el 2014; així com el de Bòsnia Hercegovina de l’any següent. El mateix marcà la visita en dos temps a Armènia, Geòrgia i Azerbaidjan el 2016 amb la voluntat explícita d’actuar de mediador en el conflicte sobre el Nagorno-Karabakh. La visita el 2017 a Colòmbia també va estar definida pel suport del pontífex al complex procés de pau que viu aquell país; així com també el viatge del mateix any a Bangladesh i Myanmar, treballant per un canvi d’actitud del govern birmà respecte dels Rohingya. Particularment eloqüent ha estat el seu darrer viatge, a la República Democràtica del Congo i Sudan del Sud, dos països que fa anys pateixen els estralls de la guerra. Com ho va ser el commovedor acte amb diverses víctimes de la guerra que es va fer a Kinshasa, la capital de la R. D. del Congo, davant la impossibilitat de viatjar –per qüestions de seguretat- a l’est d’aquell país tal com era la voluntat de Francesc.

La preocupació del Papa respecte de la crisi humanitària que es viu a la Mediterrània per la qüestió migratòria s’ha fet especialment visible en molts discursos i gestos del pontífex, particularment a Itàlia, però en clau internacional han estat particularment visibles les dues visites a l’illa de Lesbos el 2016 i 2021 i, més recentment, a la visita a l’illa de Malta.

Participació en les grans trobades de l’Església catòlica: Com és lògic i evident, seguint el rastre dels seus predecessors, una part de l’agenda internacional del papa s’ha dedicat a la participació en les grans trobades mundials que organitza la mateixa Església. Així veiem com el seu primer viatge com a pontífex fou el 2013 a Brasil per participar en les Jornades Mundials de la Joventut, quelcom que repetí el 2016 a Polònia (Cracòvia) o a Panamà el 2019. El 2014 participà també a la Jornada Asiàtica de Joventut a Corea del Sud, com ho feu a les Trobades Mundials de les Famílies el 2015 als Estats Units i el 2018 a Irlanda. De fet se l’espera aquest estiu a Lisboa per participar de nou a les Jornades Mundials de la Joventut que s’han hagut d’anar posposant a causa de la pandèmia de Covid.

El reconeixement, la reparació i el perdó: Per acabar, amb relació als viatges, tot i que per nombre no són els més rellevants, cal indicar com a significatius pel pontificat de Francesc aquells viatges duts a terme amb la voluntat principal de reconèixer els errors que durant la història han estat comesos o han comptat amb l'aquiescència de l’Església catòlica en llocs i contextos particulars. Uns viatges que, a més, s’han fet amb la voluntat de contribuir a la reparació i el perdó. En aquest cas destaca la visita de l’any passat al Canadà, en referència als abusos soferts per indígenes en internats. Igualment, el viatge efectuat el 2015 a l'Equador, Bolívia i Paraguai, fou marcat també per un sentit discurs de disculpa del papa pels crims ocorreguts durant la conquesta colonial d’Amèrica Llatina, feta en el nom de la creu.

L’ecumenisme i el diàleg interreligiós: signes dels temps

Igualment, l’aposta per l’ecumenisme, així com pel diàleg interreligiós, és un dels elements claus del pontificat del papa Francesc. Cal recordar aquí les seves paraules de l’estiu passat definint el “diàleg interreligiós com un signe dels temps”. Quelcom que també entra en total consonància amb la praxi de Francesc com a arquebisbe de Buenos Aires, on era conegut per les seves bones relacions amb les altres confessions religioses presents a la seva diòcesi.

El diàleg amb les esglésies ortodoxes i l’ecumenisme de sang: Per Francesc l’ecumenisme en general és “una prioritat” i si en algun àmbit això ha destacat especialment és amb les relacions amb les esglésies ortodoxes. S’ha trobat, com ja s’ha esmentat, en reiterades ocasions amb alguns dels seus principals líders, incloent-hi també la trobada entre Francesc i el patriarca Ciril de Moscou a l’Habana el 2016, i s’han signat múltiples declaracions conjuntes. Fins i tot, el 28 d’abril de 2017, Francesc va participar en un servei ecumènic al Caire, Egipte, conjuntament amb els ja esmentats patriarca de Constantinoble Bartomeu I i el d’Alexandria, el papa copte ortodox, Teodor II, una trobada inèdita a tres bandes des del Gran Cisma d’Orient.

Aquesta intensa activitat respon també a la idea de l’ecumenisme de sang, concepte que ha estat expressat en diverses ocasions per Francesc i que predetermina des de fa anys gran part de la política exterior de la Santa Seu. En un context de persecució dels cristians en parts de l’Orient proper i mitjà, però també en diverses parts d’Àfrica, el 2015 el papa Francesc va afirmar de manera molt punyent: “Avui tenim un ecumenisme de sang. En alguns països assassinen a cristians perquè duen una creu o tenen una bíblia, i abans de matar-los no els pregunten si són Anglicans, Luterans, Catòlics o Ortodoxes, la sang està barrejada”.

Per tant, aquesta tasca conjunta en defensa dels cristians perseguits ha estat promoguda intensament en el pontificat de Francesc, cosa que en paral·lel ha comportat un important apropament de l’Església catòlica en el treball conjunt en aquest àmbit amb diverses de les esglésies ortodoxes presents directament o indirecta en el terreny. És en aquesta clau, per exemple, que s’ha d’entendre la posició de Francesc en contra d’una intervenció occidental en la guerra de Síria, cosa que es va plantejar seriosament l’estiu del 2013, després de l’ús d’armament químic per part del règim d’al-Àssad.

Ara bé, aquesta proximitat fruit del treball conjunt s’ha vist greument afectada, sobretot en el cas de les relacions amb l’Església Ortodoxa Russa, per la invasió i conseqüent guerra a Ucraïna.

Les relacions amb l’Islam: Un altre aspecte a destacar, en aquest cas en relació amb el diàleg interreligiós, és la represa de les relacions entre el Vaticà i l’Islam; unes relacions que havien quedat molt tocades arran de la polèmiques desfermades –i en part interessades- durant el pontificat del seu predecessor, Benet XVI. En aquest sentit, subratllar com un dels elements més significatius les diverses trobades del papa amb el Gran Imam d’Al-Azhar, l’egipci Ahmed el-Tayeb, el principal líder espiritual de la branca sunnita de l’Islam, qui havia trencat les relacions amb la Santa Seu el 2011.

De fet, l’aposta de Francesc per promoure les relacions amb l’Islam, com havia fet en el seu moment Joan Pau II i Benet XVI a l’inici del seu pontificat, no l’hi ha estalviat crítiques o polèmiques com les que hi hagué a França el 2016 arran de les declaracions del papa desvinculant Islam i violència després de l’assassinat d’un prevere catòlic a Normandia per part de dos afiliats a l’ISIS; quelcom que no fou ben rebut en aquells moments per una part important de la societat francesa.

El judaisme i altres confessions religioses: El papa Francesc, i també el bisbe Bergoglio, ha tingut igualment una cura especial en les seves relacions amb el judaisme. Cal recordar que com a arquebisbe ja havia signat conjuntament amb el rector del Seminari Rabínic de Buenos Aires un llibre amb el títol “Sobre el cel i la terra”. També és molt significativa de la manera de fer de l’actual papa la relació establerta amb el periodista israelià Henrique Cymerman, de la que en sorgí la idea de la “pregària per la pau” que reuní als líders d’Israel i Palestina (Shimon Peres i Mahmud Abbas) als jardins del Vaticà; així com d’altres trobades i gestos de Francesc vers aquesta confessió religiosa.

Finalment destacar, en aquesta primavera de l’ecumenisme i del diàleg interreligiós que està vivint l’Església catòlica amb el papa Francesc, el diàleg mantingut també amb l’Església catòlica Vella i amb les diverses branques de les esglésies reformades, incloent-hi l’esmentada participació en la commemoració dels 500 anys de la reforma que feu en el viatge el 2016 a Suècia i la visita al Consell Mundial de les Esglésies; o el fet que es tracti del primer papa que s’hagi trobat amb els líders dels Mormons (Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies).

Igualment, com també s’ha mencionat, Francesc ha mantingut contactes amb diversos líders del budisme, si bé el papa va declinar el 2014 rebre a Tenzin Gyasto, el 14è Dalai Lama, per por que això afectés les negociacions que en aquell moment mantenia el Vaticà amb la República Popular de la Xina; negociacions, però que esdevingueren infructuoses.

La pandèmia i la guerra a Ucraïna

La pandèmia i la guerra a Ucraïna són dos dels principals elements que han comportat canvis copernicans en les agendes internacionals i ecumènica-interreligiosa del papa.

Per una banda, la pandèmia, i el subseqüent Gran Confinament, va frenar de cop l’agenda de viatges internacionals del papa, que no es van reprendre fins al març de 2021, amb el primer viatge d’un pontífex de l’era moderna a Iraq. Una agenda que en el futur estarà condicionada a la salut i mobilitat de Francesc, que ja compta amb 86 anys.

Igualment, la invasió russa d’Ucraïna, el conflicte que ha desfermat i les conseqüències que se n’han derivat a nivell global, ha comportat un gir important en l’acció diplomàtica de la Santa Seu. Des d’un bon principi el papa Francesc s’hi ha involucrat en profunditat, prova clara és la visita inesperada que va fer a la seu de l’ambaixada Russa prop la Santa Seu a pocs dies de l’inici de la invasió, com el viatge immediat de dos cardenals com a enviats personals seus a la zona i tantes altres accions, crides o gestos.

A l’inici de la guerra tot indicava que el Vaticà podia tenir un paper clau en la mediació del conflicte, donada la percepció generalitzada de neutralitat d'aquest. La bona relació, que ja he indicat, del Vaticà amb el Patriarcat de Moscou, així com les característiques pròpies de Francesc -el primer papa no europeu de la història moderna, llatinoamericà i poc proper a Washington- se suposava que li donaven una credibilitat especial davant el Kremlin. En paral·lel, des de bon principi el govern ucraïnès va demostrar molt bona predisposició al potencial paper del papa en la mediació i fins i tot Zelenski va fer reiterades crides públiques a que Francesc visités el seu país. El temps, però, ha demostrat que les condicions per unes negociacions no existeixen encara, generant una frustració visible del papa que ha fet visible i pública, entre d’altres, la seva decepció pel seguidisme del patriarca Ciril respecte del Kremlin fins al punt que les relacions entre ambdós, i respectives institucions, s’ha degradat molt notablement.

Ara bé tot allò que realment ha fet, i no ha fet, el Vaticà i el papa Francesc en clau de mediació i diplomàcia en aquest conflicte a hores d’ara no està del tot clar i segurament no ho coneixerem fins d’aquí a molts anys, ja que precisament si destaca per quelcom la diplomàcia vaticana és per la seva discreció.

Manuel Manonelles, politòleg i professor associat a la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna.