Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Josep Maria Rovira Belloso -CR) Si volem una resposta eficaç contra el terrorisme jihadista, fanàtic, crec que no n’hi ha prou amb que l’Occident laic digui a tot l’Islam religiós el següent: deixem de mirar les coses del punt de vista religiós i redescobrim finalment la llibertat d’expressió que no renuncia pas al dret de dir el que en consciència es pot pensar i es pot manifestar, sense que haguem d’imaginar el que vol Déu.

Aquí cal fer una distinció ben clara. És bo afirmar el dret de manifestar la pròpia opinió. Però és una reducció laïcista pensar que això ho hem de fer al marge de Déu.

El l’Alcorà afirma en cada capítol (sures) que Déu és clement i misericordiós. Si un musulmà, o un cristià, nega que Déu fos misericordiós, voldria dir que vol canviar l’essència de Déu i de la seva religió. Això és el que estan fent els jihadistes fanàtics.

Partiré de dos fets: Manuel Valls, el primer ministre francès, ha dit rotundament que França no està en guerra contra una religió (s’entén la musulmana) sinó contra uns criminals i uns crims severament castigats per les lleis franceses. L’altre fet és l’abús, per no dir la frivolitat, amb el que s’ha dit aquests dies “je suis Charlie Hebdo” o, al contrari, “Jo sóc Kouachi”.

Evidentment, en més d’un aspecte jo –professor de teologia jubilat— no em sento identificat amb el director d’un setmanari satíric, per més que se’l pugui considerar un màrtir de la llibertat d’expressió (i dic això sense una engruna d’ironia). Menys, però em puc identificar amb un jihadista orfe total de misericòrdia. ¿Amb qui em puc identificar, doncs, si no és amb el tipus de creient descrit pel Concili Vaticà II amb aquests mots: “aquells que reconeixen el Creador”, entre els quals hi ha també, i citats en primer lloc a Nostra Aetate, els musulmans; honorant-se de tenir la fe d’Abraham, adoren juntament amb nosaltres un sol Déu, únic, misericordiós, i jutge dels homes a la fi del món”.

Em sento identificat per molts motius amb aquest tipus de creient. Primer perquè introdueix el tema religió –literalment, el diàleg interreligiós—amb la qual cosa entren els verdaders dialogants: els que poden realment comunicar-se en un diàleg no pas mogut per la por i per l’exclusió mútua sinó pel desig de pau i de bona convivència entre Orient i Occident.

El diàleg interreligiós reintrodueix el tema de Déu que implica dos punts. Primer, les religions es mantenen en diàleg. I, segon, és Déu mateix qui demana la pau inclusiva entre les religions, demana el “fer-se lloc” mutu; demana la tolerància, sí, però també la actitud de lloança a l´únic Déu Creador, al Déu d’Abraham. Déu font i exigència del “No mataràs” que esdevé no només manament sinó promesa de que l’obediència a Déu és font i origen de pau i convivència tal com ha estat efectiu en èpoques en que la fe viva d’Abraham ha estat un fet social més important encara que la doctrina.

I, com veieu, la doctrina té moltíssima importància perquè permet el respecte mutu, i la convivència fruit de l’esperit de tolerància, de respecte i de reverència i amor a l’únic Déu d’Abraham, Creador del cel i de la terra.

 

 

 

Josep M. Rovira Belloso és teòleg