“La crisi de la cultura religiosa és una mica la crisi de tots”

Cristianisme segle XXI La Sala d’Actes de la Parròquia de Sant Ildefons de Barcelona ha acollit un debat de Cristianisme al segle XXI sota el títol “El desprestigi social de la cultura religiosa”. En l'espai s'ha explicat que el declivi de determinades creences "no seria degut només a l’augment de teories científiques que les substituirien sinó el fet que determinades creences impliquen un tipus de viure i d’estar en el món", ha explicat el professor Francesc Núñez Mosteo, llicenciat en Filosofia i en Sociologia, doctor en Sociologia de la religió, professor dels estudis d’Arts i Humanitats de la UOC, desenvolupant el tema "El desprestigi de la cultura religiosa: canvis experimentats en el nostre entorn".

El doctor Núñez ha exposat que la cultura religiosa ha tingut prestigi en dos sentits, com a font d’admiració, reputació i autoritat, i com a capacitat de transformar el món vers la meravella. Però, en l’actualitat, en les cultures de l’Atlàntic Nord europeu, s’ha desprestigiat, reduït i privatitzat. Ha constatat que la cultura religiosa, entesa com a espai social de comprensió del món, on la religió juga un paper rellevant, s’ha esvaït o privatitzat.

Segons el ponent, es pot interpretar en la línia de Marx i Freud, que pronosticaven la desaparició del fet religiós quan avancés el procés de civilització o en la de Durkheim i Weber que anunciaven que, per al fet religiós, sempre sorgirien noves formes i evangelis. Francesc Núñez ha preguntat obertament si aquesta privatització és fruit de la secularització o d’un procés d’ocultació.

S’ha ajudat del llibre de Charles Taylor, La era secular, per distingit tres sentits de la secularització: quan l’espai públic prescindeix de Déu, quan són les persones donen l’esquena a Déu i, finalment, pel fet d’haver passat d’una societat en què creure en Déu no era problemàtic a la dificultat de la creença, perquè els no-creients també cerquen una vida humana realitzada i feliç. El declivi de determinades creences no seria degut només a l’augment de teories científiques que les substituirien sinó el fet que determinades creences impliquen un tipus de viure i d’estar en el món. Estaria en joc el “com s’ha de viure”. Una explicació d’aquest canvi seria l’aparició d’un humanisme en el qual no hi ha objectius mes enllà del terme de la vida humana.

Hem perdut el sentit de l’ordre còsmic?

Francesc Núñez defensa que el nostre món ha experimentat molts canvis amb relació a la cultura religiosa. En l’etimologia el terme “religió” implica una disposició interior, un cert estat d'ànim i d’adhesió afectiva i, també, una visió coherent de les coses i del món, una estructura interpretativa per tal d’integrar el flux de l'experiència. El doctor va citar a Lluís Duch que assegurava que la religió és la imperiosa necessitat que té l’ésser humà de passar del caos al cosmos. Aquesta necessitat antropològica ens obre al que podríem considerar la ineludible dimensió espiritual-religiosa de l’ésser humà que desborda, perquè vessa més enllà, les diferents religions. Per a Duch la religió no és una activitat humana més entre moltes altres que duem a terme, sinó una determinada manera de comprendre-les, viure-les, experimentar-les i expressar-les.

El desprestigi de la cultura religiosa ha conclòs Núñez té a veure amb el fet que podem estar tancats, com advertia Lluís Duch, a aquesta manera d’estar en el món, incapaços de viure religiosament. "Malauradament, les nostres consciències estan forjades en la màxima del Marquès de Sade i no sabem viure d’una manera diferent d’aquella que ens diuen que és l’única possible. I qui estigui convençut que no, que tiri la primera pedra", ha citat Núñez.

Educació i cultura religiosa

L'altre ponent ha estat Eloi Aran i Sala, arquitecte, llicenciat en Teologia, Màster en Formació de Professorat de Secundària i en Història, Arqueologia i Arts cristianes: Béns culturals i Patrimoni, Cap de l’àrea d’Identitat i Missió de l’Escola Cristina. Núñez Mosteo ha amb el tema "Educació i cultura religiosa avui".

Aran ha presentat la seva intervenció de cinc díptics, il·lustrats per dos personatges de còmic, Edu[cació] i Eva[ngelització], de la revista Llambregada, les vinyetes dels quals duien a profundes reflexions sobre educació emocional, tecnologia, crisi de cultura, "gamificació” i la diferència entre fragmentació i testimoni.

Aran ha citat a François-Xavier Bellami per explicar que la cultura, entesa com allò que es transmet, només es protegia si es compartia. I s’ha preguntat si el prejudici de considerar “segregador” un acte religiós podia ser vàlid, quan la cultura religiosa implica una orientació de la vida. Sobre l’àmbit tecnològic, s’ha referit el papa Francesc a qui no li interessen els nous corrents pedagògics, el desafiament de les TIC o de la IA, sinó que li preocupa “la construcció del futur del planeta, una nova solidaritat universal, una societat més acollidora i dinàmica que doni sentit a la història i la transformi”. En relació amb l’educació emocional, ha criticat que en l’actualitat “se cerca el benestar dels docents tant que sembla millor preguntar si ha estat bé que no pas què ha après”. L’arquitecte considera que existeix el perill de passar a una cultura de l’infraentreteniment. Sobre els jocs, Eloi Aran ha explicat que l’acte de jugar és consubstancial a la cultura humana, alhora que ensenya estructures i desenvolupa la capacitat simbòlica. Lluny de fragmentar, en l’acte educatiu no es pot prescindir del testimoni de l’educador. Ha citat a Lluís Duch qui assegurava que sense testimonis, no hi ha mestres possibles. “La crisi de la cultura religiosa és una mica la crisi de tots”, ha conclòs.

La visió pública

Així mateix, en el debat han participat dos professors centres públics, Maria Assumpta Domènech i Tino Martorana, convidats a la fila zero, que han eixamplat més el diafragma de la problemàtica tot focalitzant-la en el sector que ells coneixien de primera mà, Han manifestat la necessitat d’un espai de reflexió comuna de les diferents confessions religioses. Han relatat una anècdota d’un alumne musulmà que es tapava les oïdes quan a classe s’explicava què era un pantocràtor o un tetramorf.