Samuel Fabra defensa una praxi cristiana dirigida a reconstruir el món

(Cristianisme Segle XXI) En doble sessió, telemàtica i presencial, al Saló d’Actes de Cristianisme i Justícia, aquest dissabte s’ha celebrat la darrera sessió d’Espai Obert sota el títol ‘Quina és la nostra praxi cristiana avui’. Una sessió a càrrec del metge Samuel Fabra, llicenciat en Ciències religioses i professor de l’ISCREB, que forma part del cicle d’enguany, ‘Utopia de l’Evangeli. De quin Déu parlem?’ que promou Cristianisme al segle XXI.

El ponent s’ha presentat com a protestant de tercera generació, pel que fa a la creença, metge i expert en ciències religioses des de la banda professional i avi de vuit nets en l’aspecte familiar, l’experiència que més el satisfeia.

Fabra va dividir la intervenció en tres apartats: Què s’entén per ‘cristià’? Què s’ha d’entendre per ‘avui’? I què per ‘praxi’?

En el primer apartat ha ofert diferents definicions del que vol dir ser cristià, des del fet de pertànyer a una religió abrahàmica monoteista que pivota a l’entorn dels ensenyaments de Jesús, acceptant-lo com a messies i com a segona persona trinitària, passant per una concepció religiosa que implicaria estar batejat per una església cristiana fins a persona relacionada amb el cristianisme en general.

Des del punt de vista postmodern s’ha referit al relat del boig de La gaia ciència (1882), de Nietzsche, que es demana on és Déu, on s’ha amagat i acaba dient que “vosaltres i jo l’hem mort”, de manera que considera la humanitat assassina de Déu i es demana en quina aigua li caldrà purificar-se d’aquest deïcidi vist que ha mort al nostre lloc. Nietzsche, de fet, considera que ha vingut massa d’hora per dir el que diu, i que encara no hauria arribat la seva època.

Dit això, el ponent ha dit que si hagués de fer una definició ell, recorreria a Tomàs i els seus dubtes (Jn 20,24ss), quan Jesús li diu que no ha de ser incrèdul sinó creient i lloa els que creuen sense haver vist. Per a Fabra creure no és entendre ni haver vist, sinó una adhesió fidel i confiada, malgrat que el dubte sigui indestriable de la fe i resulti una companyia incòmoda

Ho va ser també en la vida d’un personatge bíblic com Job i de Jesús, capaç de demanar a Déu comptes (“Per què m’has abandonat?”) i de confiar-hi plenament (“En les teves mans confio el meu esperit”). El dubte pot paralitzar, però també dur al desarmament total i a la confiança plena com en el cas de Tomàs que acaba confessant Jesús com a “Senyor meu i Déu meu”. Com deia Chesterton: “Una fe sense dubtes és una fe dubtosa”.

Arribat aquí ha explicitat la seva comprensió de la sola fides paulina (Ga 3,11) en relació al profeta Habacuc (2,4), afirmant que, per a ell, la fe té dos element relacionats entre si com són el convenciment en la comprensió i propagació de la Bona Nova i el compromís a fer-ho possible que equival a la fidelitat.

En aquest sentit, en referència a la intervenció de la doctora Begoña Román en l’anterior Espai Obert, que distingia entre ètica del convenciment i ètica de la responsabilitat, ha separat una fe del convenciment (centrípeta i individual) d’una fe de la responsabilitat (centrífuga i dirigida a l’altre).

En el segon bloc ha definit ‘avui’ com allò que passa i és demà. Per tant, la reflexió de l’avui ha de ser sobre el futur i sobre el nostre compromís. Com deia K. Barth, el cristià, per donar testimoni del que és, ha de dur, en una mà, la Bíblia i, en l’altra, el diari. Fer una llista dels mals actuals que cal millorar seria inesgotable: guerra, fam, pobres, refugiats, morts al Mediterrani, violències, imposicions identitàries... Una seva neta de vuit anys li va donar una mena de síntesi: “Estem contaminant, és a dir, estem destruint en comptes de construir”.

I ha abordat el tercer apartat sobre la praxi. És obvi que totes les esglésies cristianes fan coses. I que totes tenen realitzacions per estar-ne molt orgulloses i, d’altres, per avergonyir-les. Ha recordat també la radicalitat de Cobo del darrer Espai Obert sobre el manament d’estimar l’enemic (Mt 5,43-48). Ell ho canviava per “estimar aquells amb qui ens hem enemistat”. I ens enemistem per molts motius: rancor, antipatia, ressentiment, odi, oposició, etc.

Per a ell, es pot practicar l’amor als enemistats, però tampoc no és fàcil. Es pot donar el cas d’una comunitat en què no s’imposi la diferència de gènere i hi hagi qui no accepti els homosexuals. Fins i tot dins la comunitat de creients en Jesús hi pot haver distanciaments entre conservadors i progressistes, per exemple. Ningú no pot pretendre formar part d’una comunitat o poble escollit.

Parlant de praxi, ha dit que potser ha arribat l’hora d’un cristianisme sense religió com augurava Dietrich Bonhoeffer, de qui el ponent ha esmentat dos llibres, El preu de la gràcia i Cartes des de la presó. Això per insistir que, en Jesucrist, Déu i el món es reconcilien i que no entenia la fe sense lligar-la responsablement a l’altre. La praxi cristiana no es dirigeix a destruir el món sinó a reconstruir-lo, ha defensat.

La xerrada va donar peu a un debat curt però intens, en el qual va tornar a sortir la faula nietzscheana del boig, el problema de la fe sense obres com el d’obres sense fe –simple problema terminològic, va dir–, la relació entre fe i responsabilitat, el tema de l’amor als que creuen de manera diferent de la nostra i el tema de l’esperança. Sobre l’esperança, el conferenciant l’ha basat en la teologia de Moltmann, convençut que, encara que no sapiguem com, les coses acabaran bé. Malgrat les dificultats en la transmissió de la fe –ha dit– si Jesús ens fos a prop ens donaria un copet a l’espatlla.