Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(El Bon Pastor) La creació de la Càtedra de Teologia Pastoral «Arquebisbe Josep Pont i Gol», a l’interior de la Facultat de Teologia de Catalunya (AUSP), és una bona notícia per a les diòcesis catalanes. Volguda pels pastors diocesans de les nostres deu diòcesis, la Càtedra ha estat «batejada» amb el nom del qui fou el gran impulsor del post-Concili com a Arquebisbe de Tarragona, Metropolità i Primat, i President de la Conferència Episcopal Tarraconense (1970-1983). El doctor Josep Pont i Gol, solsoní d’origen i tarragoní d’adopció, va ser alhora l’impulsor del Centre d’Estudis Pastorals, del qual la Càtedra se sent continuadora. L’Arquebisbe Pont i el Cardenal Narcís Jubany van liderar, de fet, la pastoral de les diòcesis catalanes en el temps posterior al Concili Vaticà II, en el qual calia desplegar institucions i instruments eclesials que donessin contingut i empenta a l’articulació pastoral de les diòcesis amb seu a Catalunya.

El doctor Pont i Gol va saber vertebrar –terme que era molt del seu gust– la pastoral interdiocesana com a resposta a una realitat innegable que s’ha anat afermant en el decurs dels anys: la consolidació del model de la Catalunya-ciutat. Ara, en l’any 2018, els grans reptes pastorals de les diòcesis catalanes conflueixen i coincideixen cada vegada més, de manera que ja no és possible, per exemple, mantenir una divisió tancada entre dos blocs: «rural» i «urbà». L’existència de models culturals, socials i econòmics transversals, afavorits per la xarxa i la mobilitat creixent, porta a considerar l’aparició de nous àmbits pastorals, molt més fluïts, tots ells caracteritzats per la «urbanització» com a fenomen comú. Catalunya és cada vegada més un país «urbanita», i els àmbits pastorals actuals sobrepassen la vella divisió entre «diòcesis rurals» i «diòcesis urbanes».

Han aparegut nous àmbits com l’àrea marítima, marcada pel turisme i per grans i recents fluxos de població, una àrea bigarrada i mancada de cohesió social, que s’estén des de Girona al nord de Tortosa passant per les diòcesis de Barcelona, Sant Feliu i Tarragona. Aquesta àrea complementa els tradicionals cinturons de la gran ciutat, Barcelona, que cal considerar amb la seva àrea metropolitana, en la qual el populós Vallès, pertanyent a la diòcesi de Terrassa, emergeix com a realitat diferenciada i complexa. A escala menor, cal parlar dels cinturons de Tarragona i Lleida. D’altra banda, en les antigues zones exclusivament rurals l’augment de les empreses i indústries de tot tipus ha canviat la fesomia de moltes comarques, i ha provocat fenòmens nous com l’aparició de grans polígons a l’interior del país que atrauen molts estrangers. Els casos de Guissona, població amb un alt percentatge de romanesos, a la diòcesi d’Urgell, i de Vic (on l’emigració magrebina és elevada), són casos emblemàtics. De fet, l’emigració est-europea, magrebina, subsahariana i llatinoamericana (un 12% de la població catalana total!) tindrà una notable incidència sobre la demografia futura (la meitat dels naixements provenen d’aquest 12%, mentre que la natalitat autòctona ha baixat un 22% en els darrers deu anys) i sobre el futur del país en tots els aspectes i dimensions.

En aquest context, tan sols esbossat, l’Església ha de trobar nous camins, que no són aliens als problemes relatius a la dimensió religiosa de la vida i del seu sentit, malgrat la indiferència ambiental que alenteix molts plantejaments pastorals (a tall d’exemple, diuen les enquestes darreres que només un 15% dels joves pensa que necessita la religió per a ser feliç). La societat de la immediatesa i de la post-veritat, de la cultura del «jo» i de l’autodefensa, llasta indiscutiblement la comunicació de l’Evangeli. L’individualisme i la cultura de l’interès propi com a criteri, són obstacles objectius al projecte comunitari de l’Església, a la fraternitat i a l’atenció als pobres. Catalunya, i Europa en general, té fortes tendències centrípetes, i en força casos la cultura de la mort s’imposa a la cultura de la vida.

Per això em sembla rellevant que, precisament en aquest moment i en una situació d’afebliment eclesial, puguem recuperar la potència i la força de la proposta de l’Evangeli precisament en un país d’arrels cristianes on els qui no són cristians (sobretot els musulmans) són ara mateix una minoria significativa. La Càtedra de Teologia Pastoral ha iniciat el seu camí inscrivint-se en aquest context i moment, com a instrument de reflexió al servei de les diòcesis catalanes. La Càtedra vol recollir l’esperit de Gaudium et Spes: «La joia i l’esperança, la tristesa i l’angoixa dels homes contemporanis, sobretot dels pobres i de tots els qui sofreixen, són també la joia i l’esperança, la tristesa i l’angoixa dels deixebles de Crist, i no hi ha res de veritablement humà que no trobi ressò en el cor d’ells» (n. 1).

D’altra banda, la reflexió teològica sobre la pastoral s’ha de fer des d’un sentit ampli de la realitat i des d’una visió eclesial no reductiva. El món com a àmbit on cal sembrar la llavor de l’Evangeli viu de Jesús s’identifica amb el món en el sentit global del terme. Una aproximació global correcta és la que manté els dos pols de la realitat en interacció constant: allò que és més lluny pot convertir-se en quelcom proper de manera ràpida i, per això, ja no es pot dir que hi hagi realitats llunyanes, ja que totes són potencialment properes. Cert que, des del punt de vista de la ubicació, hi ha elements que ens cauen lluny i altres els tenim al costat nostre, però no seria encertat efectuar gaires divisions perquè conèixer el tot (la globalitat) és indispensable per a conèixer les parts, i la comprensió d’una part és incomprensible sense el coneixement del tot. El Papa Francesc ho ha expressat clarament en la seva Evangelii Gaudium, «el tot és superior a la part» (nn. 234-237). Un raonament semblant s’aplica a la relació entre «local» o «particular» i «universal». No es pot efectuar una mirada sobre una part del poble de Déu sense tenir en compte el conjunt del poble de Déu. L’Església local realitza el misteri de l’Església en plenitud en un lloc concret, però sense la comunió eclesial entre tota l’Església, presidida en la caritat pel bisbe de Roma, no es pot construir la catolicitat. Això que s’afirma des de la teologia sistemàtica, s’ha d’afirmar igualment des de la teologia pastoral.

En els pròxims anys i decennis el catolicisme es jugarà la seva identitat en un món global i plural. Ni la podrà ocultar per tal de mantenir-la de manera «no feridora» i «acomodable» ales diverses situacions, ni la podrà afirmar sense diàleg i intercanvi amb les altres identitats, religioses i humanes. Venen temps d’intel·ligència dels esdeveniments, de comprensió de la història (també dels moviments subterranis que la configuren), de claredat sobre un mateix i de convicció sobre el paper de l’Evangeli de Jesús com a clau de volta de qualsevol proposta destinada a construir un món més permeable a la gràcia de Déu i a la humanitat i la creació. No n’hi ha prou d’elaborar opcions pastorals. Cal elaborar principis pastorals, fruit de la reflexió teològica i de la praxi que surt de l’Evangeli comunicat i viscut. La identitat cristiana ha de ser coneguda i recognoscible. Ha passat el temps del clericalisme de via estreta, que tan sols ha provocat conflictes i esterilitat. Entrem en l’època d’una Església que surt del reducte, que no es resigna a ser insignificant ni practica el victimisme, que no es queda atrinxerada ni es llepa les ferides. La conversió pastoral implica una nova visió. I, en el cas de les diòcesis catalanes, tot fa pensar que la Càtedra de Teologia Pastoral serà una eina necessària en els temps que vindran.

Armand Puig i Tàrrech. Rector de l’Ateneu Universitari Sant Pacià