Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Bernabé Dalmau, monjo de Montserrat). Començo amb una citació llarga perquè em sembla d’un gran clarividència. La va escriure, per als seus fidels de Grècia, l’exarca català Manuel Nin:

“En aquesta pandèmia, el món en línia ha estat i és un substitut, però caldrà que nosaltres, els pastors de l’Església, diguem, tornem a anunciar, després de la pandèmia i tan aviat com sigui possible, que la Paraula de Déu es va fer carn, es va fer ell mateix un dels nostres, i és per això que els cristians celebrem els sagraments i els celebrem mitjançant coses, realitats materials: la paraula, el pa, el vi, l’aigua, l’oli..., sobre els quals el bisbe, el sacerdot, en la celebració litúrgica, invoca l’Esperit Sant per a la seva i la nostra santificació. Si ens quedéssim en un món en línia, no sols el pa i el vi no serien santificats, ni consagrats, sinó tampoc ho seríem nosaltres. A continuació, la meva pregunta i bàsicament la meva por, i ho deixo com una pregunta oberta i la por que voldria treure de mi: és a dir, si el món en línia no podria, o potser ja ho és, convertir-se en un perillós neodocetisme, que portaria a dubtar de la veritable encarnació de la paraula de Déu? Crec que els pastors de l’Església han de dir una paraula molt clara al respecte i dir-la immediatament”.

I el pastor universal, el papa Francesc, la va dir dos dies després:

"Aquesta familiaritat dels cristians amb el Senyor és sempre comunitària. Sí, és íntima, és personal, però en comunitat. Una familiaritat sense comunitat, una familiaritat sense el Pa, una familiaritat sense l'Església, sense el poble, sense els sagraments, és perillosa. es pot convertir en una familiaritat –diguem-ne– gnòstica, una familiaritat només per a mi, separada del poble de Déu. La familiaritat dels apòstols amb el Senyor va ser sempre comunitària, sempre era a taula, signe de la comunitat, sempre era amb el Sagrament, amb el Pa. Dic això perquè algú em va fer reflexionar sobre el perill d'aquest moment que estem vivint, aquesta pandèmia que ha fet que tots comuniquem, fins i tot religiosament, a través dels mitjans de comunicació, també aquesta Missa, estem tots comunicats, però no junts, només espiritualment junts. El poble aquí és petit. Però hi ha un gran poble: estem junts, però no junts. També el Sagrament, l'Eucaristia, la gent que està connectada amb nosaltres només té la comunió espiritual. I aquesta no és l'Església: és l'Església en una situació difícil, que el Senyor permet, però l'ideal de l'Església és estar sempre amb el poble i amb els sagraments" (Homilia del 17 d’abril).

No vaig prou calçat per dir si el perill previst és de neodocetisme o de gnosticisme, però entenc perfectament què volen dir aquests pastors. Tant més que, amb paraules més planeres, grans prohoms italians (Enzo Bianchi, Andrea Riccardi...) i també gent d’aquí van en la mateixa línia de situar el lloc del sagrament en la presència i no en la pantalla.

Tanmateix la situació anormal que estem vivint ofereix paradoxes. El papa Francesc que, en la normalitat, acollia un petit grupet a la capella de Santa Marta, ara té diàriament un milió i mig de persones que segueixen la seva missa on-line. Jo mateix estic sostenint un amistós debat amb un col·lega que, en vigílies de Setmana Santa, divulgà la normativa de l’Església sobre què han de resar els qui no poden participar en les celebracions. Ja li vaig insinuar que, atesa la realitat present, potser els fidels tirarien més aviat cap a la pantalla que no pas al llibre. Els fets m’han donat la raó (no me’n sento cofoi). Però, tot i assumir sense fissures els dos textos episcopals transcrits, se’m presenta una qüestió que potser es traduirà en una praxi insospitada.

Té a veure amb el desconfinament, que a tots els nivells serà progressiu. Vull dir que, en el nostre cas, per necessitat, hauran de coexistir durant mesos celebració i pantalla. És cert que la pantalla ja existia, però de més a més. En el futur immediat serà també, per a molts, mitjà imprescindible, com ho és ara per a tothom; en efecte, l’aforament a l’església serà limitat. Malgrat mantenir molt clars els principis, haurem de saber conjuminar ideal i realitat. Tant més que la pandèmia ha fet que la realitat d’internet o de televisió creixessin desproporcionadament, tal com veiem en matèria d’ensenyament. Em deia el president d’un Pontifici Institut que la docència on-line els ha fet avançar deu anys. No tant pel que fa les celebracions litúrgiques com per la manera d’actuar les institucions d’Església, em sembla que el futur passarà per menys reunions i més xarxa telemàtica.

I encara que hom pugui discrepar sobre aquest punt, és indubtable que les praxis litúrgiques, bones o deficients, aquestes setmanes han provocat mimetismes. Res no podrà substituir l’assemblea, i “l'ideal de l'Església és estar sempre amb el poble i amb els sagraments”. Però, per posar un exemple, em fa gràcia que la “comunió espiritual”, tan blasmada no fa gaire quan parlàvem de cristians en situació matrimonial irregular o vivint a les extenses planes de l’Amazones, ara resulta que per necessitat grans multituds de cristians la troben normal, i àdhuc la seva recitació en pregària s’ha introduït en certes misses que es donen per pantalla.

En conclusió, un dels resultats de l’epidèmia que estem sofrint serà sens dubte una cura d’humilitat per a tota l’Església. I per a això també cal preparar-nos-hi.