Carme Itxart: “L’any que vam ser a Terra Santa omple tota una vida”

Ramon Bassas –CR | “No em fa pas res dir que soc catòlica, naturalment”, em diu la Meri quan li plantejo de fer-li una entrevista a la secció 'L’estiu de la meva vida' de Catalunya Religió. “Soc una dona que he tingut una vida plena de família, de treball, de fills, tot en la perspectiva de la meva vida de creença i de fidelitat als meus principis…”. Així es presenta la Carme Itxart, la Meri per tothom, la mare de família nombrosa, activíssima, que resulta que és la dona de l’actor Joan Pera. Un xou.

—De la manera que et conec, sempre atrafegada, no em sembla que facis mai vacances, tu.

—En la meva vida els estius mai no són un parèntesi de descans o d’oci. Són una continuació de la vida quotidiana, amb més calor, això sí, i moments de més retrobaments.

— La feina del teu marit ja ho porta, això.

—Sí, però jo també he tingut botiga, tinc 6 fills i soc la dona d’en Joan Pera, ja t’ho he dit tot. Pensa que, quan tothom feia festa, jo i el meu marit treballàvem a la botiga i al teatre. No n’hem tingut mai, de vacances-vacances. Ara, tampoc les hem necessitat de manera peremptòria. Estar tots junts és la nostra felicitat. Actualment, tenint en compte que els fills ja són grans i amb la seva pròpia història, mirem de trobar-nos tots junts a Cadaqués, encara que siguin pocs dies, i aquesta és la nostra festa.

—També tens temps d’implicar-te en més coses, però.

—Bé, ara ja soc de la tercera edat, l’edat d’or, però segueixo com sempre amb les feines habituals, casa, teatre, fills... i nets! Però sí, vaig estar un temps de voluntària a la parròquia de Sant Pau de Mataró i continuo a Justícia i Pau. No vull deixar mai de ser útil a la meva comunitat en el que pugui, sigui estiu, sigui hivern. I més endavant, algun dia, ja farem vacances.

—Em sembla que no. Però vaja, explica’m quin estiu recordes que t’hagi agradat més.

—Sí, recordo amb molt de carinyo un any que vam aconseguir anar tots junts, pares i fills, a Terra Santa. Allà vam seguir tots els camins de Jesús amb un capellà amic nostre, el pare Ramon, escolapi. Hi vam fer de tot: ens vam tornar a casar, ens vam batejar, vam fer el Via Crucis… tot el que vulguis. I fer-ho tot amb aquell aire d’espiritualitat, i que els fills ens seguissin, és el record més bonic que tenim. Va ser un any, només un any, en els setanta que portem junts, però que omple tota una vida. No calen gaires més coses. Aquests son els estius que ens agraden. Mentre tinguem salut, no ens calen gaires viatges més.

—I en tens cap, d’estiu, que et quedi pendent?

—A veure, jo, que soc una persona que m’agrada veure i conèixer gent nova i mons diferents, de vegades penso que m’agradaria molt anar a l’Índia i conèixer de pròpia mà aquella gent que tant estimo en la distància. També, per la feina d’en Joan, m’agradaria conèixer el món teatral de Nova York i veure de prop un món tan conegut per mi com el teatral... però això ho deixo per quan siguem grans.

—”Quan siguem grans”. Ets la pera, Meri.

—Mai més ben dit.