Vés al contingut
2 Catalunya Religió dv. 26/08/2022
Carles Muñiz
Galeria d'imatges

Ramon Bassas -CRNo sabria dir si la tasca pastoral d’en Carles Muñiz és la més difícil de totes, però a mi m’ho sembla. Des del bisbat de Sant Feliu de Llobregat, aquest prevere nascut l’any 1975 a Vilanova i la Geltrú és el delegat de Pastoral Juvenil de la diòcesi. Després de 13 anys a les parròquies del Prat de Llobregat, cosa que li va permetre “dedicar-me d’una manera més intensa a la pastoral amb adolescents i joves”, com diu ell, ara és el responsable de tot un seguit de parròquies i comunitats a l’arxiprestat de Piera-Capellades. 

—¿I com ho fas, tot això?

—Doncs mira, des des de l’esplai, el col·legi, des dels grups de joves, des de la la cultura i la pietat popular, des del ministeri de l’acompanyament, dialogant amb no creients, convivint amb vulnerables, sorprenent-me d’aquells que busquen, fiant-me dels joves i equivocant-me amb ells.

—Marededéu!

—Per sort, estic molt ben acompanyat. A la rectoria convisc amb dos preveres més, i a la pastoral intentem avançar sinodalment amb dos diaques casats i un munt de laics i laiques, des dels diversos consells i equips.

—Explica’m doncs quin creus que va ser l’estiu de la teva vida, Carles

—El millor estiu de la meva vida va ser el de l’any 2011. Era l’estiu de la Jornada Mundial de la Joventut (JMJ) a Madrid i aquí vam ser diòcesis d’acollida. Una feinada increïble. En fi, recordo el treball dels delegats i les delegades reunits. Recordo els de més experiència que jo, posar sempre als joves per davant, situar en el centre de la nostra acció la trobada dels joves amb Jesús, el seu evangeli, el Regne i la parròquia i la diòcesi, com a realitat eclesial més propera.

—Com ho recordes?

—A la meva diòcesi recordo les acollides senzilles arreu del territori. Parròquies i comunitats religioses que obrien les portes de casa seva per acollir un grup de joves que provenien de molt lluny, i amb qui compartien la fe i el sentit de la vida, i això era suficient per confiar i celebrar. Si m’ho permeteu, van ser uns dies de molts “miracles”.

—Digue-me’n un

—Doncs mira, tot plegat va ser una gran experiència el treball en equip. Pensa que ala diòcesi vam constituir un equip de joves voluntaris com a responsables de tota l’acollida. Va ser una petita experiència de vida comunitària per a la missió. A més de la multitud d’hores en reunions, gestions i pregària, vam poder conviure a la Casa de l’Església. Així que vam intentar implementar una manera de fer pastoral, que portàvem temps teoritzant, i que aquell esdeveniment ens permetia dur-ho a la pràctica. Això també m’ha permès descobrir alguns errors i límits. Però no tinc cap dubte del que va suposar d’acció de l’Esperit Sant, i de disponibilitat a col·laborar amb Ell. Hi ha imatges que són significatives com l’eucaristia i el festival a l’esplanada del Fòrum de Barcelona.

—Devies acabar baldat

—Doncs sí. El Rafel Mas, el delegat d’aleshores, va voler que anés a passar uns dies a mallorca per a recuperar-me físicament i també espiritualment. Recordo la cura que van tenir de mi en aquesta altra diòcesi de Mallorca. Van ajudar-me a llegir aquell esdeveniment des dels ulls de Déu i de la missió.

—Veig que ho recordes força bé

—Pensa que aquesta experiència també m’ha configurat alhora de viure l’encàrrec de la delegació de joventut. Per exemple, modelant una pastoral humil i esperançadora, que es gasta pels joves a qui som enviats, per tots els joves, i que vol aprofitar totes les ocasions que tenim al davant per generar una trobada significativa amb ells. Convidant-los i facilitant que visquin la parròquia com una família, com a casa seva, i l’eucaristia com a eix de la seva vida. És una crida a la coherència personal i comunitària. Intento confiar i sorprendre’m de l’acció de l’Esperit i la resposta dels joves. Processos lents i silenciosos, amb fracassos i encerts, que ofereixen un sentit a la vida als nostres joves i convida als compromisos.

—I encara creus que podries tenir un altre “estiu de la teva vida”?

—Doncs mira, m’agradaria dedicar un estiu (o un curs) a viatjar pel mediterrani, a conèixer la realitat dels seus diversos països. Un temps que em permetés saber de la presència de l’Església i de persones de bona voluntat en tots aquests territoris.

—Per què?

—Em motiva una intuïció: fer realitat l’expressió del mediterrani com a mare nostrum. Això vol dir fer d’aquest mar un subjecte, és allò que ens uneix, i no allò que ens separa. Unes costes, unes ribes, entreteixides, unes persones, unes societats, unes economies, entrellaçades. I somnio que el fruit d’aquest viatge fossin unes societats més interrelacionades, unes esglésies més agermanades. Caldria cercar els mecanismes de cooperació i col·laboració. Segurament ja existeixen, em cal descobrir-los, aprofundir, i posar-me a treballar per a desenvolupar-ho. Penso que mai tindré aquest estiu, perquè em dec a allà on sóc enviat. Però segur que aniré trobant les maneres d’aprofundir i materialitzar aquesta intuïció

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Imatge
Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.