L’Evangeli per a cada dia, en valencià

Si fórem un país normal, que l’arquebisbat de València publicarà l’Evangeli de cada dia en valencià (o català), no hauria de ser notícia. De fet, totes les diòcesis editen els Evangelis en la pròpia llengua. I això no és cap notícia. Entra dins de la normalitat.

Però dissortadament, la jerarquia del País Valencià, des de temps immemorials, ha estat castellanista i castellanitzadora, a excepció dels darrers bisbes de Tortosa i dels enyorats bisbes de Sogorb-Castelló, Josep Pont i Gol i Josep Mª Cases.

I és que quan acabà el Concili Vaticà II, a la diòcesi de València i també a la d’Oriola-Alacant, la litúrgia passà de fer-se en llatí, a fer-se en castellà, ignorant i menyspreant la llengua pròpia del País Valencià. I malgrat que el 1965, més de 20000 valencians signaren un manifest demanant als bisbes que introduïren el valencià a l’Església, els bisbes de València i d’Oriola-Alacant no van fer cap cas al que aquells valencians demanaven.

Ara, un any llarg després que l’arquebisbe Enrique Benavent iniciara el seu ministeri episcopal a València, s’ha editat l’Evangeli de cada dia en valencià, en format de butxaca. Han estat publicats 5000 exemplars que contenen les lectures de la missa de cada dia.

L’edició de l’Evangeli de cada dia en valencià és un xicotet pas a favor de la normalització de la nostra llengua a l’Església, una assignatura pendent als bisbats del País Valencià. Un xicotet pas, però significatiu, ja que els arquebisbes que hem tingut a la diòcesi de València (Marcelino Olaechea, Rafael González Moralejo, José Mª García Lahiguera, Miguel Roca, Agustín García Gasco, Carlos Osoro i Antonio Cañizares) no van fer res per afavorir el valencià a la litúrgia. A més, Roca, García Gasco, Osoro i Cañizares, van prometre aprendre i utilitzar la llengua del país, però mai no van parlar ni celebrar l’Eucaristia en valencià.

Sí que és veritat que amb el cardenal Cañizares (i el capellà Jesús Corbí va tindre un paper molt important en això), va començar a retransmetre’s per la televisió valenciana (degut al confinament de la Covid 19), la missa en valencià.

Tot i ser aquest un pas positiu l’edició de l’Evangeli per a cada dia, m’ha sorprès que el rector de la parròquia del Sagrat Cor de Jesús, de Patraix i director de la Delegació Diocesana de Litúrgia de València, Edgar Esteve, haja dit que “si hi ha demanda, l’Església sempre respondrà a les necessitats del Poble Déu”.  Si hi ha demanda? Quan el 1965 es passà, irracionalment, de fer la missa en llatí a fer-la castellà, ¿hi havia demanda per fer aquest pas? No, de cap manera! Van ser els bisbes de València i d’Oriola-Alacant, Marcelino Olaechea i Pablo Barrachina, que decidiren el pas del llatí al castellà, excloent de la litúrgia la nostra llengua. No hi havia cap demanda per part dels cristians valencians. Encara més, la demanda (amb més de 20000 signatures), era perquè es fera la litúrgia en valencià o català. I s’ignorà aquesta petició.

M’agradaria recordar una carta del 10 de gener de 1965, que Vicent Miquel i Diego va escriure al P. Gregori Estrada, monjo de Montserrat. Quedava només la quarta sessió del Concili i ja s’havia aprovat la Constitució Dogmàtica sobre la litúrgia, que aconsellava que s’utilitzara a l’Església la llengua del poble. Vicent Miquel destacava “les maniobres des de la Col·legiata de Xàtiva, el Seminari” de Montcada “i la Cúria” del palau episcopal de València, “contra la llengua valenciana”.

L’arquebisbe Marcelino Olaechea, en una reunió amb els arxiprestos, els deia: “Gracias a Dios aquí no tenemos el problema de Cataluña, por lo que no hará falta introducir el valenciano. Yo voy a decir en Roma que mi clero me ha pedido que no introduzca el valenciano en la liturgia”. Però l’arxiprest de Montcada li digué a l’arquebisbe: “¿Qué clero, el clero no hemos pedido nada?”.

L’arquebisbe Olaechea, contrari a la nostra llengua, tenia clar que “en caso de reformas se introducirá muy poco el castellano. Mi diócesis será la más lenta”. L’arquebisbe, en una altra reunió d’arxiprestos, segons recull Vicent Miquel i Diego, deia que “eso del valenciano es una maniobra política. ¿En sus parroquias entienden el castellano? ¿Sí? Pues no hay más que hablar. Eso del valenciano son cosas de D. Vicente Sorribes y D. Luis Alcón”.

Per a l’arquebisbe Olaechea, el valencià havia de quedar fora de l’Església, com encara passa a la majoria de les parròquies del País Valencià.    

Benvinguda siga l’edició de l’Evangeli de cada dia en valencià. Però que no s’ature ací l’aposta de l’arquebisbe Benavent per la nostra llengua. Perquè ¿quan es presentarà a la Conferència Episcopal Espanyola el Missal Romà en valencià, traduït per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i que continua “segrestat” en algun calaix del palau episcopal de València?

Aquesta edició de l’Evangeli de cada dia en la nostra llengua té com a objectiu, transmetre la fe i la Paraula de Déu en valencià. Segur que el seu format de butxaca farà que tinga una més gran difusió a Sagunt, Pedreguer, El Puig de Santa Maria, Xàtiva, l’Alcúdia, Piles, Alcoi, Alfarrasí, Favara, Cocentaina, Paiporta, Xàbia o Alzira. Així els cristians de la diòcesi de València, per primera vegada, podrem tindre en la nostra llengua les lectures de les misses de l’any i de les festes pròpies del País Valencià, així com els comentaris d’aquestes lectures, que han estat elaborats per un grup de preveres i de laics de la diòcesi de València.

Hem d’agrair a Jesús Corbí, que cada diumenge presideix, des de la parròquia de l’Assumpció de de Torrent, la missa en valencià a À Punt (amb una audiència notable), que  s’haja encarregat de la difusió dels textos evangèlics, que han estat elaborats amb els criteris de l’AVL, el Llibre del Poble de Déu, els textos de la missa d’À Punt i la Bíblia Valenciana Interconfessional.

Segur que l’arquebisbe Enrique suportarà pressions (i fins i tot atacs, com també els rep el papa Francesc) degut a la seua aposta per introduir el valencià a l’Església. Però cal que siga fort i valent per no fer-se enrere, malgrat els intents per aturar aquest mínim reconeixement del valencià a l’Església.

Per això és una bona notícia aquesta edició de l’Evangeli de cada dia en valencià. Però, només és un xicotet pas, ja que com he dit abans, si visquérem en un país normal, això no seria cap notícia, ja que la cosa més natural del món seria editar l’Evangeli de cada dia en la nostre llengua. Com es fa a Madrid, a Vic, a Ourense o a Donostia.

El que passa és que els valencians hem estat tan maltractats pels bisbes del País Valencià (a excepció dels bisbes Pont i Gol i Cases Deordal), que qualsevol engruna ens sembla un miracle. Per això l’arquebisbe Enrique hauria d’encoratjar els capellans de la zona valencianoparlant del País Valencià, a celebrar la litúrgia en la llengua de Sant Vicent Ferrer. L’escola, la Universitat, l’Administració, les associacions cíviques i culturals o l’esport, estan introduint el valencià i pel contrari l’Església sempre arriba tard a encarnar-se en el poble que ha de servir.  

Si la publicació d’aquest Evangeli de cada dia en valencià ha estat possible a la diòcesi de València, ¿per què no ho és a la de Sogorb-Castelló i a la d’Oriola-Alacant? El bisbe de Sogorb-Castelló mai no utilitza la nostra llengua. I el d’Oriola-Alacant, malgrat que a quan va ser bisbe de Sant Sebastià utilitzava l’eusquera a la litúrgia, ara, al Baix Vinalopó, a la Marina Baixa, a l’Alacantí o al Vinalopó Mitjà, menysprea el valencià i utilitza només el castellà.

Vull acabar aquest text amb les paraules del papa Francesc, de l’entrevista de Javier Marías i Jaume Calveras a Mundo Negro. El papa com si estiguera pensant en la situació marginal de la nostra llengua a l’Església al País Valencià, remarcava la importància de la inculturació de l’Església en cada poble i en cada cultura. El papa deia que se  sorprenia de la capacitat dels missioners “de ficar-se en la terra i respectar les cultures” i a més, “ajudar-les a desenvolupar-se”. El papa, en aquesta entrevista, destacava un fet que hauria de ser del tot natural a l’Església valenciana, però que no ho és. I és que els missioners (i els capellans de Burjassot, Benicolet, El Verger, Puçol, Sueca, Gandia, Muro d’Alcoi, Picassent, Xeraco, Alfarb, Bocairent, Cullera...tots ells, pobles valencianoparlants), “no desarrelen la gent”, ja que “anuncien l’Evangeli segons la cultura de cada lloc”, a excepció del País Valencià. El papa afirmava també que “el que és catòlic és això: respectar les cultures”. Per això, “un missioner respecta allò que troba en cada lloc”, ja que “la fe s’incultura i l’Evangeli pren la cultura del poble”. I és que l’Església “no fa proselitisme, ni molt menys colonialisme”, llevat de la jerarquia valenciana, que en menysprear la nostra llengua, està tractant els cristians valencians com si fórem una colònia de Castella.

És important que l’arquebisbe Enrique Benavent haja dit en una entrevista a la revista Saó, que “en les parròquies es poguera celebrar l’Eucaristia en valencià, hauria de ser el més normal”. La pregunta que em faig és: ¿per què encara no és normal que els cristians del País Valencià puguem celebrar la nostra fe en la nostra llengua? Els quatre bisbes valencians tenen la resposta a aquesta qüestió i també la solució per acabar d’una vegada per sempre, amb la discriminació que patim els cristians del País Valencià. L’última discriminació que hem patit els cristians valencianoparlants, ha estat quan la web de l’“Arzobispado de València” (totalment en castellà, a excepció de la carta setmanal de l’arquebisbe), va publicar la primera carta pastoral d’Enrique Benavent, només en la llengua de Cervantes, ignorant per complet el valencià, encara que l’arquebisbe ha fet dues versions, una en castellà i l’altra en valencià del seu text. Amb tot, al cap d’uns dies, també teníem en valencià la pastoral de l’arquebisbe Benavent.

Cal recordar, a més, que el dijous 22 de febrer, a València, es van reunir els bisbes de la Província Eclesiàstica Valentina, que agrupa els tres bisbes del País Valencià (no sé per què no inclouen també el bisbe de Tortosa) i els tres bisbes de les Illes Balears. Em pregunte quin dia aquesta Província (amb uns territoris que comparteixen la mateixa llengua i la mateixa cultura), tractarà sobre el valencià (o català) a la litúrgia i la seua normalització. Una llengua que parlem els cristians d’aquestes diòcesis del País Valencià i de les Illes Balears. Crec que això és un misteri més gran que el de la Santíssima Trinitat. Però és evident que amb la bona voluntat dels bisbes i una miqueta d’interès de part d’ells, es podria introduir de seguida la nostra llengua als temples dels pobles valencianoparlants de les diòcesis valencianes. I si no es fa això, és per la desídia dels pastors de les nostres comunitats cristianes. Perquè Déu també parla valencià!