Per què Omella no ha anat al Parlament?

Ja em perdonaran perquè la pregunta l’ha de respondre el cardenal Joan Josep Omella i no un servidor. De fet, ja la va respondre amb la carta que va enviar a la presidenta del Parlament divendres passat argumentant perquè no compareixeria davant de la Comissió d'Investigació sobre la Pederàstia a l'Església. Però més enllà dels arguments jurídico-constitucionals que de manera tècnica i poc empàtica recull la carta, hi ha hagut diversos factors que segurament han pesat en la balança a l’hora de valorar si calia anar al Parlament.

-La comissió clarament depassa les competències del Parlament. Les comissions d'investigació són un mecanisme per depurar responsabilitats polítiques i, si és el cas, traslladar les conclusions a la fiscalia perquè emprengui les accions legals que consideri pertinents. Però ni Omella és un servidor públic, ni la comissió pot convertir-se en un tribunal popular.

-L’abast de la comissió també és discutible i ja va ser tema de debat durant la seva constitució. Tot va acabar amb un acord singular entre grups parlamentaris. Es va mantenir el nom de “Comissió d'Investigació sobre la Pederàstia a l'Església” per als qui volien continuar plantejant la iniciativa com una investigació sobre l’Església. I es van afegir altres camps en l’objecte de treball com l’escolar, l’esportiu i el lleure perquè es pogués dir que el que preocupava era la protecció dels menors, i no l’Església.

-Tot i preocupar-se per tots els àmbits institucionals on els menors poden ser (i són avui) víctimes d’abusos, curiosament la llista de compareixences es focalitza en l’Església. I, encara més rellevant, l’Església és l'única entitat de la qual se cita els seus màxims responsables. Si ens preocupa què passa en el món de l’esport (Cas Benaiges), no s’havia de citar el president del Barça? Si en les escoles públiques també hi ha abusos (que n'hi ha), no s’havia de citar la consellera d’Educació? Si les víctimes també han denunciat les mancances actuals del sistema sanitari, policial i judicial a l'hora de rebre respostes, no hauríem de demanar explicacions als màxims responsables d’aquestes institucions que sí que depenen del Parlament? No. Només als bisbes.

-Ara ningú se’n recorda, però també va ser objecte de debat quins bisbes calia citar a la comissió. A més d’Omella es va proposar l’arquebisbe de Tarragona, però no se sap per què també el bisbe de Vic i el de Solsona. I per què no el de Lleida? O el de Tortosa? Un misteri. Però els equilibris en les votacions parlamentàries van acabar aprovant que a la comissió del Parlament de Catalunya (Catalunya) hi comparegués només el president de la Conferència Episcopal Espanyola (Espanyola) i no el president de l’organisme que agrupa els bisbes catalans, la Conferència Episcopal Tarraconense (o dita també catalana). A ningú se li escapa que hi ha una llista de greuges molt anteriors a la comissió i al marge dels abusos a menors entre l’arquebisbe de Barcelona i alguns sectors polítics que han portat a focalitzar en Omella el tema de compareixença. Probablement, aquest ha estat un tema determinant de tot aquest espectacle mediàtic, tant pels qui el van convocar com pel qui no ha comparegut. [Dit sigui de pas, que tot això va portar al fet que aquest dilluns l'única persona que va comparèixer davant la sobirania catalana –i a títol personal- va ser un vicesecretari de la Conferència Episcopal Espanyola i cap representant de l’Església catalana].

-Dins d’aquest factor de caràcter més polític segurament també ha pesat una altra valoració. Si Omella fos només l’arquebisbe de Barcelona, el fet era que un bisbe local compareixia en un parlament autonòmic. Però anar-hi com a president de la Conferència Episcopal Espanyola (així estava citat) creava el precedent per ser citat per qualsevol altre parlament autonòmic. Valgui com a exemple paral·lel, que també es va citar a la Comissió del Parlament al Defensor del Poble i a la síndica de greuges de Catalunya. Només hi va anar la síndica catalana.

-En la sessió de dilluns, la majoria de diputats van lamentar que Omella deixes passar l'oportunitat de demanar perdó a les víctimes. A mi ja em perdonaran, però la consideració moral del perdó crec que tampoc és competència del Parlament. I a més a la comissió a vegades confon el que diuen les víctimes amb més recorregut mediàtic que han comparegut al Parlament amb la complexitat de la veritable atenció i reparació a les víctimes que han explicat els experts a la mateixa comissió. I un perdó forçat per un tercer no sé si és el que esperen les víctimes que volen ser escoltades i reconegudes.

-I Omella estava obligat a comparèixer? Amb el reglament del Parlament a la mà, sí, perquè estava citat com a testimoni, no com a expert. Però tampoc es coneix cap persona física o jurídica que hagi acabat a la presó per no comparèixer davant del Parlament de Catalunya. El que no pot fer el Parlament és enviar els Mossos a buscar l’incomparegut i portar-lo al Parlament com si fos un jutjat. La Comissió pot informar a la Mesa del fet perquè el màxim òrgan de govern del Parlament valori si s’ha de portar el cas a Fiscalia. I en el cas que en la Mesa hi hagi les majories polítiques per fer-ho, la fiscalia es veu que sempre ho afina.

-En tot aquest context també hi havia alternatives a la no compareixença. Per exemple, aquest dilluns el vicesecretari va fer una l'exposició molt clara i il·lustrativa sobre el treball que està fent la Conferència Episcopal Espanyola en la prevenció d’abusos. I sembla que els grups parlamentaris van quedar-ne prou satisfets. Si una cosa pot explicar avui l’Església és que és la institució que més ha treballat els darrers anys el tema de la prevenció d’abusos en l’àmbit institucional. Amb totes les seves mancances, reticències i incompetències que encara hi ha avui dins de l’Església. No hi ha cap altre àmbit institucional que aculli menors que els darrers anys hagi dedicat més esforços a la prevenció.

-Certament, el Parlament no és un tribunal, el lloc on anar a retre comptes del passat o on anar a demanar perdó a les víctimes. Però també podia ser el lloc on anar a explicar-se. De fet, un dels problemes dels arguments que ha donat Omella per no anar al Parlament és que s’empara més en l’aspecte jurídic que en la resposta que l’Església vol donar a les víctimes. A l'hora de mesurar els dos plats de la balança caldria valorar si havia de pesar més les contradiccions del que pretén aquesta comissió, o transmetre la voluntat de donar respostes, que amb totes les seves limitacions l’Església ja ha començat a donar. I que l’únic que ha quedat mediàticament de no haver anat al Parlament és que l’Església no fa res i que no vol donar explicacions, ni demanar perdó.