Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Una de les lliçons més clares de la pandèmia que estem vivint és la seva dimensió sistèmica. És sistèmica perquè, tot i que l’origen pot trobar-se en un únic factor, el sanitari en aquest cas, els seus efectes es manifesten en totes les àrees de la vida humana com són l’econòmica, l’emocional o la relacional, i la combinació de totes elles crea un nou escenari de gran vulnerabilitat. A més, conèixer i fins i tot minimitzar el factor que l’ha desencadenat no evita continuar patint a posteriori les conseqüències del nou escenari de vulnerabilitat creat. Dit de manera més planera: quedar-se sense feina, patir la malaltia, haver perdut oportunitats de mantenir relacions socials amb altres persones (penseu en les persones grans de les residències o en els infants en centres de protecció que han perdut moltes oportunitats de relacionar-se en entorns positius), són exemples de situacions que tenen conseqüències a llarg termini que no se solucionen tot i que quedi resolt el motiu inicial. Els efectes poden haver impactat directament en totes aquelles capacitats que possibiliten viure de forma autònoma, digna i satisfactòria.

És per això que des de primer dia s’ha insistit tant a dir que es tracta d’una “crisi social.” És “social” en la mesura que afecta les diferents àrees que permeten a una persona prendre decisions per dirigir el destí de la seva vida i relacionar-se positivament amb les altres persones amb qui conviu.

Una segona lliçó que hem après és que tothom pot patir els efectes de la pandèmia, cosa que ha posat de manifest la nostra fragilitat. Ara bé, és necessari recordar que hi ha col·lectius especialment vulnerables que ja abans estaven en una situació molt precària per no disposar d’unes condicions de vida mínimament satisfactòries i que ara han quedat molt més afectats i amb menys possibilitats d’incorporar-se socialment de manera autònoma i digna.

Les diferents crisis socials dels darrers anys han posat sobre la taula que la construcció d’una societat inclusiva amb oportunitats per a tothom requereix d’un treball de gran qualitat acadèmica, tècnica, jurídica i ètica. En conseqüència, les problemàtiques socials necessiten estratègies d’abordatge de gran complexitat que superin àmpliament l’assistència bàsica. Aquesta és necessària per “aturar el primer cop” però no per assegurar el creixement d’una societat convivencial, acollidora i amb oportunitats de realització i de creixement individual i col·lectiu.

Des d’aquesta argumentació, no deixa de ser contradictori que, tot i ser conscients d’aquesta dimensió sistèmica i social, el gruix de les mesures que de moment s’estan implementant per sortir d’aquesta crisi siguin bàsicament de caràcter sanitari, però que no hi hagi una estratègia precisa de caràcter social per pal·liar els seus efectes.

De la mateixa manera, la tasca dels professionals socials encarregats de la creació d’escenaris d’oportunitat per a aquells grups més desfavorits que han patit amb molta més intensitat els efectes de la pandèmia ha quedat invisibilitzada. Tothom ha sortit als balcons a aplaudir els professionals sanitaris, que clarament s’ho mereixen, però no s’acaba de tenir consciència de la feina ingent i sovint heroica que s’ha fet i es continua desenvolupant a les presons, en els centres de protecció d’infants, en els pisos d’autonomia per a joves que viatgen sols, en els recursos d’acompanyament a persones amb malaltia mental, en els serveis socials de base, en els recursos de tractament d’addiccions, en els serveis d’inserció laboral, en els pisos d’atenció a les dones víctimes de violència, en els centres de dia per a gent gran o a les entitats que treballen amb persones sense llar, per posar alguns exemples.

I de la mateixa manera que les infermeres i els metges i metgesses estan essent imprescindibles per guarir els efectes de la crisi sanitària, els professionals de l’educació social i del treball social han estat, són i continuaran sent claus durant molt de temps per cosir la ferida “social” que la pandèmia ha deixat oberta, per abordar la complexitat de les problemàtiques que deixen darrera seu les grans crisis.

Aquests professionals invisibles que contribueixen a una societat més digna i més equitativa, més justa i amb millors oportunitats per a tothom, mereixen també, cada nit, els nostres aplaudiments.

 

Jesús Vilar
Professor de la Facultat d'Educació Social i Treball Social Pere Tarrés-Universitat Ramon Llull