Vés al contingut

Per saber-ne més

La clau d’interpretació

Un dels serveis més sovintejats que se’ns demana als preveres és acompanyar la pregària per un difunt. D’entre les oracions que la litúrgia ens proposa n’hi ha una que sempre m’ha fet una gran impressió; al final de tot, significant el darrer viatge vers la casa del Pare, la pregària diu:

Que els àngels t’acompanyin al paradís; que, a la teva arribada et rebin els màrtirs i et facin entrar a la ciutat santa de Jerusalem. Que el cor dels àngels t’aculli i tinguis amb Llàtzer, el pobre, un repòs etern.

Voldria destacar que en un moment tan significatiu, les accions que es destaquen siguin: acollida, rebuda, entrar... Com si això hagués de ser una clau d’interpretació del que tota vida aspira a ser.

I encara, la menció especial, a “Llàtzer, el pobre” aquell de la paràbola de Lluc (Lluc 16,19-31) que en vida malvivia, ignorat pel veí ric i que en la mort és acollit al si d’Abraham. La litúrgia proposa que Llàtzer, el pobre, sigui també dels qui acullen els difunts; serem acollits per aquells qui, en vida, hem acollit també. Els pobres ens acolliran.

Pistes per ser comunitats d’acollida

A partir d’aquí trobo que hi ha unes pistes per mirar les nostres parròquies com a comunitats d’acollida. Sabem que en aquests darrers anys el papa Francesc ha insistit molt en consignes com ara “Església en sortida” o “hospital de campanya”. A la seva carta-programa Evangelii Gaudium 27 hi ha un resum d’aquesta intenció: “Somnio amb una opció missionera capaç de transformar-ho tot, perquè els costums, els estils, els horaris, el llenguatge i tota estructura eclesial es converteixi en una llera adequada per a l’evangelització del món actual més que per a la autopreservació...”.

La primera condició per ser expansius i oberts és ser acollidors. Obrir realment les portes i estar disposats a aquesta transformació de costums, estils, horaris, llenguatge... el Papa diu: tota l’estructura eclesial. Moltes parròquies històricament han fet aquesta funció: presència, portes obertes, centralitat fins i tot geogràfica o urbanística. Feien possible esdevenir un espai d’acollida, de connexió, de creixement per a moltes persones. En el camp concret de la pobresa, Caritas i moltes altres institucions ens han ensenyat a passar de la relació d’ajuda, de la beneficència, a la relació de promoció personal.

Assegurar la relació personal

Però avui moltes coses canvien i ens cal estar atents. Alguns serveis bàsics són atesos per les administracions, però l’acollida i la relació personal, el promoure i integrar, no estan assegurats. La disminució del nombre de preveres i també dels laics i laiques que poden assumir tasques d’acollida, de servei, fa que tinguem la temptació d’assegurar només un funcionament bàsic, que la maquinària rutlli.

Però la gràcia de la comunitat és la relació personal, les manifestacions d’acollida, l’empatia i la disposició a fer camí junts. I això demana temps i enginy per fer-ho realment operatiu en les actuals circumstàncies. Laics i preveres, junts, hem de fer els passos concrets perquè aquest desig permanent es vagi concretant en el dia a dia.

Escrit per Josep Maria Domingo i publicat a Galilea.153 número 11

Territori
Institucions

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.