Espiritualitat en brut. Josep Lluís Sert i el Carmel de la Paix, França

Estic passant uns dies en família a Taizé, prop de Cluny (França), en una experiència realment edificant en tots els sentits. Atès que en aquest espai no em dedico a parlar de coses de la meva “església domèstica” (familiar) no us entretinc i passo directament al tema arquitectònic però deixeu-me recomanar-vos a totes les famílies amb infants el poder passar una setmana a “Ca l’Olinda”, que és la comunitat d’acollida per a les famílies de la comunitat de germans de Taizé.

Sobre l’Església de la Reconciliació de Taizé ja en vaig parlar aquí (Aprenent de Taizé, de cor a cor) i espero poder parlar algun dia de la nova posada en escena (sí!, ja no hi ha aquelles teles vermelles a les que estàvem acostumats!) però, entre l’horari d’activitats familiars, he pogut fer una breu escapada per anar a visitar una altra comunitat monàstica que està tan sols a 20 minuts en cotxe: el Carmel de la Paix, obra de Josep Lluís Sert, segurament l’arquitecte català modern amb més reconeixement internacional juntament amb Ricard Bofill o, més recentment, Enric Miralles o l’estudi RCR. Les formes del convent delaten una certa familiaritat, pels lluernaris de quart de circumferència, amb una obra familiar per als barcelonins: la seu de la Fundació Joan Miró de Barcelona (amb només tres anys de diferència entre la finalització de la realització del convent francès i l’obra barcelonina: 1972-1975)

No tenia ni idea d’aquest complex monàstic postconciliar fins que me’n va parlar un dia en Josep Maria Carbonell, President de la Fundació Blanquerna-URL i facilitador de l’existència del Seminari de Patrimoni Sacre a la Fundació Joan Maragall, qui hi va fer estada. És ben curiós que estiguin en un radi proper tant el convent de La Tourette, de Le Corbusier (1956-1960), a tocar de Lió i a una hora de Taizé, com el Carmel de la Paix, de Josep Lluís Sert (1968-1972), ben a prop de Cluny, o l’Església de la Reconciliació de Taizé, del germà Denís de Taizé (1962-1968, any de la seva sorprenent i primerenca “reforma pastoral”). Totes tres obres són referents en l’arquitectura religiosa contemporània. No només per ser totes elles el que els arquitectes anomenem “brutalistes” (a saber, ús del formigó armat a la vista; tot i que a Taizé l’interior va ser sempre pintat, primer en blanc i després en els colors actuals); sinó, especialment, perquè totes elles parlen d’una “espiritualitat en brut” (en original, a la recerca d’una nova visibilitat espiritual contemporània), una reflexió sobre l’espiritualitat dels seus promotors i comitents, els quals es van implicar tots en el seus dissenys respectius amb els arquitectes (Val a dir que a Taizé ho tenien més fàcil, sent l’arquitecte un membre de la comunitat de germans). Seria objecte d’un estudi que sobrepassa el que es pot escriure en una entrada en aquest blog, però apuntem que La Tourette respon a la renovació espiritual preconciliar (el Moviment Litúrgic) de l’ordre dominicana; Taizé a la resposta espiritual particular i ecumènica a una Europa que sortia de dues guerres mundials; i, finalment, el Carmel de la Paix ja és una proposta de renovació de la vida religiosa (concretament la carmelitana) a la llum del Concili Vaticà II, especialment els documents de la Sacrosanctum Concilium (referent a la litúrgia) i Perfectae Caritatis (referent a la Vida Religiosa). Cadascuna de les propostes ens presenta espais litúrgics amb accents diversos en un marge de temps notablement curt: dotze anys entre la finalització de La Tourette i el Carmel de la Paix.

Les meves limitacions horàries familiars a Taizé només em van permetre una escapada per anar a missa de les 11:00h al Carmel de la Paix, així que tan sols vaig poder veure l’accés al conjunt i l’església conventual: una meravella. L’accés rodat s’atura gairebé al capdamunt del turó des del qual davalla el conjunt monacal. Des de l’aparcament, un camí de murs de pedra seca condueixen al vianant entre les cases properes de particulars i un espai arbrat tot davallant i propiciant una “promenade architecturale” que finalitza en la placeta d’accés al monestir carmelità que, amb els seus volums baixos que acullen funcions d’acollida en forma de “U”, s’obre a la visió de l’imponent volum octogonal de formigó armat que remet a la fortificació de l’ànima. Un volum octogonal, el de l’església, que guarda també semblança amb les restes dels campanars de l’antiga i propera abadia de Cluny; a part que el nombre vuit sempre fa referència al “vuitè dia” que, a part de ser una cançó de Shakira sobre el retorn de Jesús a la Terra, simbolitza la parusia, l’esperança cristiana.

La disposició i disseny interior de l’església de les carmelites també em va deixar ben corprès. A part de ser un espai cuidat fins als més mínims detalls (les flors, la moqueta blava impecable, etc.) la forma de planta octogonal propicia la disposició assembleària (“eclesial”) de la celebració, tot i mantenir un cert ordre. En semicercle i rodejant l’altar i l’ambó (que no estan en un presbiteri significat diferent de la resta de l’espai, com per exemple podria ser un canvi de cota de nivell en el paviment) hi havia la comunitat monacal, per cert, amb força monges joves. La resta dels participants – que curiosament eren joves de les CVX, Comunitats de vida Cristiana vinculats a la Companyia de Jesús – estaven al seu darrera també en format de quasi semicircumferència. Al frontal només una imatge d’un crucificat (intueixo medieval o renaixentista) il·luminat de forma que es projecta l’ombra de la creu en la paret nua de formigó vist, com tota la resta de l’interior. De forma destacada pel seu acabat en fusta només dos espais que s’aboquen a l’espai central: un racó de capella del santíssim i un cor lleugerament elevat que acaba amb una tarja vidriada que connecta visualment amb els murs de pedra seca del darrera. La mateixa tarja vidriada també la trobem al darrera dels assistents, confrontada amb la paret de fons del presbiteri, de forma que es pot veure la creu i l’espai celebratiu des del pati d’accés.

Això és tot el que vaig poder veure i viure, a l’espera de tenir una altra oportunitat per poder anar a Taizé i fer una visita “com Déu mana”; aquest cop demanant de quedar-me a dormir-hi i poder parlar amb la comunitat de monges carmelites.