Vés al contingut
Catalunya Religió

Per saber-ne més

(GIEC) Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar de literatura i retorn a Déu, de fer una aturada per viure la Pasqua, de fer penitència, de la crida del present, de la darrera etapa del camí sinodal diocesà, de Déu, guia de l’Església, de les paraules de Jesús des de la creu, del 300 aniversari del Seminari diocesà de Lleida, de la prudència i de les temptacions.

L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, diu que “en un interessant reportatge publicat el passat Nadal en el suplement de cultura d’un diari d’àmbit nacional (La Vanguardia [24-XII-2021], Cultura/s, 1-3), es presentava que hi havia un retorn al fet religiós per part de tota una generació de joves promeses del món literari” que “reconeixen tranquil·lament, haver trobat el camí de Déu”. A tall d’exemple, fa menció d’alguns d’ells. Diu que “el poeta granadí Jesús Montiel (37 anys) es reconeix en la tradició cristiana i percep clarament en els joves de la seva generació «un redescobriment de la creença, un cansament del nihilisme i una reivindicació del sagrat»”; que “la poetessa catalana Juana Dolores Romero (29 anys), coincideix en el desig de buscar aquesta transcendència”; que “l’escriptora castellanomanxega Ana Iris Simón (30 anys) va rebre el sagrament de la confirmació no fa gaires mesos” i “el seu retorn al catolicisme no té relació amb la política, sinó amb un cansament respecte a la deriva de la nostra societat”. Expressa que “el poeta Juan Gallego Simón (24 anys), a la pregunta de si és creient, respon que és sevillà, una manera simpàtica d’explicar que no pot evitar resar a la Verge de la Macarena, sentir fascinació per la Setmana Santa i ser intrínsecament cristià”; que “l’escriptora barcelonina Núria Bendicho (26 anys) va arribar a Crist a través del marxisme, en concret a través de la filòsofa Simone Weil, «una dona que s’extasiava resant el parenostre en grec antic»” i que “la narradora catalana Ada Castells (52 anys), educada en una escola evangèlica, aborda el fet religiós en una de les seves novel·les”. Finalment, demana que “estiguem atents a aquestes veus com a nous «signes dels temps» i, amb actitud dialogant, siguem promptes a donar raó del que creiem”.

El cardenal Joan Josep Omella recorda que “el dimecres passat iniciàvem la Quaresma amb la imposició de la cendra” i que el primer diumenge de Quaresma, “ens reunim amb els joves de la diòcesi a la basílica de la Sagrada Família en la VI edició del Sent la Creu”. Expressa que “és important tenir en compte que la Quaresma és un temps de preparació per poder viure en plenitud la Passió, Mort, Resurrecció i Ascensió de Jesucrist Senyor nostre” i que “la Quaresma ens ha d’ajudar a viure amb intensitat la Pasqua”. Recorda que el propòsit principal per a aquest temps quaresmal “és la conversió”, “canviar la mirada, canviar l’orientació de la vida”. Afirma que “la Quaresma és un temps en què, en prendre distància de les coses que sovint ens distreuen i en regalar-nos més temps de desert i de recés, anem a poc a poc redirigint la mirada i l’atenció cap a allò que val realment la pena”: Jesucrist, “l’únic que ens pot alliberar del mal i ens pot regalar la resurrecció i la vida eterna”. Manifesta que “el dejuni que ens proposa la Quaresma és un mitjà per renunciar a les coses que ens distreuen del que és fonamental”, que “el dejuni és eficaç si ens condueix a trobar-nos amb el Senyor en la pre­gària” i que “no hi ha una autèntica pregària ni conversió, si no ens condueix a l’almoina, és a dir, a l’atenció amorosa als qui més la necessiten, amb el nostre temps i també amb els nostres recursos”. Finalment, ens recorda que “el papa Francesc, al seu missatge de Quaresma, incideix en la importància de la caritat activa al proïsme”, ens convida a “llegir aquestes paraules del Sant Pare i a practicar la pregària, el dejuni i l’almoina” i demana que “el Senyor ens concedeixi viure una santa Quaresma”.

L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, reconeix que “sentir dolor dels pecats propis i dels germans cristians i fer penitència no està de moda, i encara menys dur-la a la pràctica amb accions concretes de la nostra vida” i que “ningú no sembla gaire disposat a acceptar que fa accions mal fetes, ni tampoc a intentar canviar-les, i encara menys creure que amb les nostres accions mal fetes hem ofès Déu, hem estat desagraïts amb el seu Amor”. Afirma que “acceptar que hem pecat, o que som solidaris dels pecats dels altres, no es porta gaire…” i que, en canvi, “la veritat és que quan reconeixem que som pecadors, ens fem més lliures i creixem com a persones i com a fills de Déu” i “la nostra penitència aporta amor i bondat, sacrifici redemptor, que ajuda i salva”. Expressa que “tots fem coses mal fetes i ofenem els altres; cooperem al mal del món i, per damunt de tot, ofenem Déu i som uns grans desagraïts amb l’immens Amor que Ell ens té”. Manifesta que “ens cal canviar, convertir-nos, obrir-nos a la nova manera de veure les coses, des de Crist, sota la guia del seu Esperit” i que “els dies de la Quaresma que comencem són també dies de penitència, per tal de prendre consciència del propi pecat i poder demanar-ne perdó”. Finalment, recorda que “el gran doctor de l’Església, St. Joan Crisòstom, Patriarca de Constantinoble, quan és reclamat sobre la penitència, proposa 5 camins molt eficaços”: acceptar i confessar els propis pecats; perdonar les ofenses que hem rebut dels nostres enemics; l’oració fervent i confiada, que brolla d’un cor que estima Déu i el cerca amb perseverança; l’almoina, amb el seu nom més actual, que és la caritat solidària; i el camí de la humilitat.

El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, diu que “vivim en l’Església temps de pèrdua i despullament”. Recorda que la setmana passada “ens avançàvem a la Quaresma, i afegíem aquesta qualificació, “temps de despreniment”, al·ludint ja a l’actitud personal que ha d’acompanyar al fet de veure l’Església empobrida i minvada”, però expressa que “abans d’arribar a viure aquesta actitud, convé fer alguns passos”, com ara “analitzar d’on venen aquests fets que despullen l’Església”; “dilucidar quin sentit tenen en el nostre camí eclesial (i personal)” i “decidir-se a adoptar les actituds necessàries per a viure profundament aquest sentit”. Afirma que “es tracta de realitzar un exercici de discerniment en l’Esperit sobre la vida real eclesial, tot esbrinant la crida que ens fa Déu”. Recorda que enguany “el Primer Diumenge de Quaresma es proclama l’Evangeli de sant Lluc, que inicia el relat de Jesús temptat en el desert, dient: “Jesús, ple de l’Esperit Sant, se’n tornà del Jordà. L’Esperit el va conduir pel desert durant quaranta dies” (Lc 4,1)”, unes paraules que “sempre ens sorprenen”, ja que “Jesús acaba de ser batejat en el Jordà, està ple de l’Esperit…” i “s’espera, per tant, que comenci a viure moments d’esplendor”, però, “en canvi, aquest mateix Esperit el duu al desert, el lloc menys gloriós, el lloc de la solitud, del buit, de la fam i la pobresa”. Manifesta que “com a tal Fill únic del Pare no necessitava realitzar aquesta experiència”, però que “allí no hi era únicament com a tal, sinó com a home, representant tota la humanitat”. Finalment, diu que “les pèrdues, el despullament que patim a l’Església, potser és el desert particular al qual ens porta l’Esperit” i que “potser en ell, hi espera la nostra resposta”.

El bisbe de Vic, Romà Casanova, diu que “tot just a l’inici de la santa Quaresma, els grups sinodals d’arreu del bisbat han rebut el material de la darrera etapa del camí sinodal” i que “cal donar les gràcies a tots i cadascun dels qui han fet el camí amb perseverança” i “animar-los a recórrer aquesta etapa amb il·lusió i confiant en l’acció de l’Esperit Sant, perquè aquest moment del nostre «Sínode per l’esperança» és de gran importància”. Afirma que “l’Església existeix per a evangelitzar” i que “la nostra missió és testimoniar l’amor de Déu enmig de tota la família humana”. Manifesta que “el temps de Quaresma té un fort sentit baptismal”, que “si escoltéssim més la veu de l’Esperit veuríem com la joia es renovaria en el nostre cor i ens llançaríem sense recança pels camins de l’anunci evangèlic” i que “llavors sí que es renovarien de debò les nostres comunitats, vivint la comunió vers la missió”. Encoratja els fidels de la diòcesi de Vic a emprendre “aquesta darrera etapa sense rèmores”, “uns, seguint el camí sinodal, i tots, amb la pregària confiada que l’Esperit, font d’aigua viva, ens guia vers la novetat de l’anunci, sempre antic i nou, de Jesucrist als nostres germans que no el coneixen o que l’han oblidat”. Convida de nou “tots els qui encara no han fet l’experiència sinodal a iniciar el camí en aquesta etapa crucial”. Finalment, diu que “hem de posar-nos a l’escolta els uns dels altres, en un diàleg sincer i franc, a la llum de la Paraula de Déu, sota el guiatge de l’Esperit, a fi de discernir quina és la voluntat de Déu per a nosaltres, ara i aquí”.

L’administrador apostòlic de Solsona, Romà Casanova, recorda que “han passat sis mesos i uns quants dies des que vam emprendre un camí junts”, ja que “fou el 23 d’agost en què, per manament del Sant Pare, iniciava el ministeri d’administrador apostòlic d’aquesta nostra Església de Solsona” i que “ara ja som ben a prop de la data de l’inici del ministeri del nou bisbe diocesà, Mons. Francesc Conesa Ferrer”. Expressa a tots els diocesans el seu agraïment pel testimoniatge de maduresa cristiana i de confiança en el Senyor i en la seva Església que li han donat. Els diu també que “tot aquest temps que he estat amb vosaltres, servint-vos des del ministeri episcopal, no ha estat gens ni mica carregós per a mi, perquè m’heu robat el cor” i que des del primer moment va experimentar “l’acolliment i l’estima, amb el desig de continuar caminant, malgrat tot el que a dins nostre hi havia de perplexitat i dolor, barrejats amb compassió i, al mateix temps, amb llàgrimes d’impotència”. Agraeix a Déu “tot aquest temps que us he servit, perquè m’ha ajudat a eixamplar el meu cor i a posar-hi tants i tants rostres d’aquesta preciosa Església de Solsona” i afirma que prega al Senyor que “el que ell ha fet en aquests mesos en els vostres cors perduri i doni fruits de santedat i de missió”. Finalment, manlleva unes paraules del papa Benet XVI en la seva darrera audiència, perquè pensa que “expressa el que entre tots hem viscut des del 23 d’agost al 12 de març”: «Sempre vaig saber que en aquesta barca hi havia el Senyor, que no deixa que s’enfonsi, és ell qui la condueix. I per això avui el meu cor és ple d’agraïment a Déu, que guia la seva Església, la sosté sempre, també i sobretot en els moments difícils. Que en el nostre cor hi hagi sempre la joiosa certesa que el Senyor està sempre al nostre costat, no ens abandona, és a prop de nosaltres i ens cobreix amb el seu amor.»”.

El bisbe de Tortosa, Enric Benavent, diu que “durant el temps de Quaresma que acabem d’iniciar, estem cridats a recórrer un camí de conversió guiats per la Paraula de Déu” i ens proposa “que meditem les set paraules que Jesús va pronunciar des de la creu i que els evangelis ens han transmès”, en les quals “descobrim la coherència absoluta del Senyor: va morir com havia viscut i va portar a la pràctica, fins a les últimes conseqüències, allò que havia ensenyat als seus deixebles”. Recorda que l’evangelista Lluc ens transmet tres paraules en les quals “se’ns revela la bondat i la misericòrdia infinites del Salvador i la seua confiança absoluta en Déu”, que “Joan ens transmet altres tres paraules que ens descobreixen la teologia de la creu característica del seu evangeli” i que “Mateu i Marc només ens transmeten una paraula de Jesús: el crit de qui experimenta el que significa sentir-se abandonat per Déu amb el qual comença el salm 22, que no és l’oració d’un desesperat, sinó d’algú que confia en Déu en el moment del màxim sofriment”. Expressa que quan meditem la Passió podem “contemplar els qui van assistir a aquell espectacle” i podem “fixar-nos en com Crist va viure la seua mort, en els sentiments que en aqueix moment d’angoixa brollen des de l’interior del seu cor: va morir perdonant i compadint-se de la humanitat necessitada de salvació” i afegeix que “la fe ens ajuda a aprofundir encara més: la creu és un misteri d’amor i de vida; en Jesús, es realitza la salvació del món”. Finalment, diu que “aquestes paraules ens ajuden a aprofundir en el misteri de la persona del Senyor i en la grandesa de la seua obra redemptora en favor de tots” i que “si les escoltem amb devoció i les acollim en el nostre cor, el nostre camí quaresmal ens portarà a l’autèntica renovació pasqual”.

El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, recorda que “el dia 5 de març de l’any 1722 el bisbe de Lleida va decretar l’obertura del Seminari Diocesà” i que “aquesta institució formativa és un fruit del Concili de Trento (1545-1563) que l’Església va crear perquè els seminaristes visquessin en un internat i poguessin compatibilitzar la convivència, l’oració i l’estudi guiats per sacerdots experimentats en totes les dimensions educatives per respondre de manera adequada al servei i orientació del Poble de Déu”. Afirma que “és un goig que aquest centenari coincideixi amb la celebració anual del Seminari que, des de fa molts anys, s’ha vinculat a la festivitat de sant Josep, cuidador amorós de Jesús, Patró de l’Església i dels Seminaris”. Vol expressar tres desitjos: “El de deixar constància de la immensa gratitud de tots nosaltres cap als responsables del nostre Seminari al llarg d’aquests 300 anys, el de pregar per tota la nostra diòcesi en aquest període i el de compartir amb vosaltres la preocupació per la situació actual del Seminari”. Alhora vol remarcar també “l’interès general per animar i agrair la pastoral vocacional i el fet d’estar units en les oracions i preocupacions per aquesta qüestió” perquè “el Seminari és una tasca de tota la comunitat diocesana”. Recorda que “en l’últim tram d’aquest tricentenari el Seminari diocesà s’ubica en una casa a Barcelona i forma part, al costat d’altres sis diòcesis de la Tarraconense, del Seminari Interdiocesà”. Finalment, reflexiona sobre el lema del Dia del Seminari: “Sacerdots al servei d’una Església en camí”, amb el qual “s’ha volgut unir la missió pastoral dels actuals sacerdots amb la dels qui aspiren a ser-ho”, “una feina que és essencialment un servei a l’Església que viu i anuncia Jesucrist, un servei als germans, un servei a la societat sencera”.

El bisbe de Girona, Francesc Pardo, expressa que “una proposta de conversió per a aquesta Quaresma pot ser reflexionar, valorar i créixer en les anomenades virtuts cardinals”. Reconeix que “certament ens hem de centrar en les virtuts teologals, que fan referència a Déu, com la fe, l’esperança i la caritat”, però que “el catecisme de la nostra Església també concedeix molta importància a les virtuts morals o cardinals, que són la prudència, la justícia, la fortalesa i la temprança”. Recorda que la virtut és “una disposició habitual i ferma a fer el bé” i que “permet a la persona no solament practicar actes bons, sinó donar el millor d’ella mateixa”. Afirma que “les virtuts cardinals són una resposta a les ferides propiciades pel pecat en l’ésser humà” i parla de la primera virtut cardinal, la prudència,  virtut que “regula i prepara tota virtut moral” i “«mare» de les virtuts cardinals”. Manifesta que “la prudència és l’hàbit, llaurat a força de costum, que possibilita a la raó jutjar rectament i determinar allò que s’ha de fer: què, quan i com s’ha d’actuar, si és que s’ha d’actuar”, és a dir que “no és una virtut negativa o passiva, sinó eminentment activa”; “no és prudent el que no fa res, sinó el que fa el que ha de fer”. Constata que “per obrar amb prudència és decisiu el coneixement objectiu de la realitat”, que “la nostra acció és encertada si ens atenem a la veritat de les coses, evitant tota superficialitat” i que “cal conèixer i valorar per decidir i actuar”. Finalment, diu que “la prudència és del tot necessària quan tens una missió de govern, de direcció, de responsabilitat, d’ensenyar, de la política, de pare i mare de família, de pastors de l’Església… I també en la vida de qualsevol cristià conscient que s’esforça per viure amb coherència la seva fe”.

El bisbe de Terrassa, Salvador Cristau, diu que “els qui vivim en aquests moments de la història ens trobem sovint atrapats entre el desig i la voluntat de mantenir-nos fidels a uns principis, a unes creences que formen part essencial de la nostra vida, que li donen sentit, que l’omplen, i la realitat d’un món que no creu, que viu sotmès a uns altres principis totalment diferents”, “atrapats, havent d’escollir entre la fidelitat a un Déu que és Pare, que se’ns ha manifestat com a Pare que és amor i que ens estima, i vol el nostre bé, o deixar-nos dominar per un control cada vegada més dur d’interessos econòmics i dominadors de la societat i d’ideologies que ens volen utilitzar”. Recorda les temptacions de Jesús i expressa que “també nosaltres  som al desert i som temptats” i que “experimentem la temptació més antiga i subtil de la història de la humanitat que és la de la supèrbia d’arribar a ser com Déu”. Afirma que Jesús va superar la temptació “perquè Ell estava unit al Pare”, i que “només així podrem vèncer també nosaltres, units a Ell i també entre nosaltres”. Manifesta que “les temptacions d’avui són les mateixes de sempre, les que van experimentar els primers homes, les que va afrontar Jesús al desert, les que ens toca vèncer cada dia en el nostre desert”: “El materialisme, el consumisme, la publicitat, l’èxit, l’individualisme”, “en el fons una felicitat que no existeix en aquest món”. Finalment, es pregunta que “si es destrueix el nucli, és a dir l’interior de la persona, quan ja sigui buit de principis, d’objectius, de valors… de què ens l’omplirà el món?”.

Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi: BarcelonaGironaLleidaSant Feliu de LlobregatSolsonaTarragonaTerrassaTortosaUrgellVic.

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.