Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Tarraconense) El proper mes d’octubre l’Església començarà un camí sinodal de tres anys de durada que s’articularà en tres fases —la diocesana, la continental i la universal—. Aquest treball conduirà a la celebració de la XVI Assemblea General Ordinària del Sínode dels Bisbes, a l’octubre de 2023, amb el tema “Per a una Església sinodal: comunió, participació i missió”. Aquest nou itinerari sinodal, aprovat pel papa Francesc, s’inaugurarà al Vaticà els dies 9 i 10 d’octubre mentre que a les diòcesis, l’obertura del Sínode, presidit pel respectiu bisbe, tindrà lloc el diumenge dia 17 d’octubre. Aquest itinerari, tal com s’expressa al Document preparatori del Sínode presentat el passat 7 de setembre, «és un do i una tasca: caminant junts, i junts reflexionant sobre el camí recorregut, l’Església podrà aprendre, a partir del que anirà experimentant, quins són els processos que poden ajudar-la a viure la comunió, a realitzar la participació i a obrir-se a la missió».

Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar del camí sinodal, així com d’un Esperit i un Poble, del Dr. José Gregorio Hernández, de reconstruir i recomençar, amb paciència i constància, del jo íntim i profund, de quatre sacerdots màrtirs, de la festa de l’Exaltació de la Santa Creu i de la fe.

El bisbe de Vic, Romà Casanova, recorda que el dia en què va signar el decret de convocatòria del Sínode Diocesà, el 14 de setembre de 2018, va lliurar a tota la diòcesi “una carta pastoral que porta per títol Aixeca’t i camina (Jn 5,8)”. Diu que ara vol que “tornin a ressonar aquelles paraules de Jesús al paralític de la piscina de Betzata, a fi que la nostra Església no perdi el moment de gràcia que és la convocatòria del Sínode de Bisbes”, “el qual en les seves etapes preliminars inclou una fase de participació en cada Església particular o diòcesi de l’orbe catòlic”. Comunica que “el tema que es tractarà és el de la sinodalitat de la mateixa Església com a identitat pròpia”, sinodalitat que “inclou tres realitats: la comunió, la participació i la missió”. Expressa que “serà molt bo que els àmbits de comunió d’arreu del bisbat treballin el material que ens arribarà a les diòcesis des de la Secretaria del Sínode de Bisbes” i que entén com “una manifestació de la providència de Déu que puguem fer aquest treball, el qual enriquirà, sense cap mena de dubte, el treball i les aportacions dels grups del Sínode Diocesà”. Afirma que “hem de començar a posar la nostra mirada en l’obertura diocesana del Sínode de Bisbes i, al mateix temps, en la continuïtat del nostre camí sinodal diocesà”, una obertura que “tindrà lloc, si Déu vol, el diumenge 17 d’octubre”. Finalment, anima l’Església de Vic a aixecar-se i caminar, “per fer el camí sinodal amb tota l’Església”, a no perdre “aquesta oportunitat de gràcia que el Senyor ens concedeix” i a viure “la sinodalitat de l’Església, fent experiència de caminar junts, com a poble del Senyor, per portar l’esperança al nostre món”.

L’administrador apostòlic de Solsona, Romà Casanova, diu que “el ministeri episcopal està al servei de la comunió” i que en el temps que serà amb els fidels solsonins ha de “maldar perquè la comunió, que és en el fonament de la nostra diòcesi, s’enforteixi”. Expressa que compta amb tots ells “per a viure la comunió en la fraternitat i la caritat” i els fa una crida a caminar junts a l’inici del seu servei a la diòcesi de Solsona, per tal de “ser el que som, Església de Crist, que té la sinodalitat en el seu ADN”. Destaca que “una realitat concreta d’aquest caminar junts és l’acolliment que hem de fer de la convocatòria del sant pare Francesc del Sínode de Bisbes, amb la voluntat que, abans de les sessions pròpies del Sínode a Roma, hi hagi un treball sinodal en totes les Esglésies particulars”. Manifesta que entén com “una manifestació de la providència de Déu que puguem fer aquest treball sinodal, caminant junts, en aquests moments de seu vacant, en espera del nou bisbe diocesà”. Comunica que l’obertura diocesana del Sínode de Bisbes “tindrà lloc, si Déu vol, el dissabte 16 d’octubre”, amb una “matinal per a fer experiència de comunió, participació i missió, i la celebració de la missa d’obertura diocesana del Sínode de Bisbes a la nostra catedral de Solsona”. Finalment, diu que “viure des de la comunió, acollint i agraint la participació de tothom, sense exclusió, amb la mirada a la missió sempre nova, és experimentar el misteri de l’Església en la seva realitat més profunda”.

El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, diu que en el títol del seu comentari li ha sortit “la referència al Papa en parlar del Sínode de Bisbes que ell ha convocat per celebrar durant el mes d’octubre de l’any 2023” perquè, “parlant amb propietat, no és un sínode seu sinó de tota l’Església” i que el Papa “pren la iniciativa de convocar-lo, però el seu desenvolupament i resultats afecten tota la comunitat eclesial”. Afirma que “els gestos i les iniciatives del Papa sempre s’inspiren i es deixen acompanyar per l’acció de l’Esperit” i que “el papa Francesc ha insistit en la responsabilitat i participació de tots els catòlics en aquest esdeveniment”, ja que “per a ell és primordial escoltar tothom”.  Explica que “si ha triat el tema de la sinodalitat és perquè tothom doni la seva opinió amb la finalitat de complir amb el propòsit fundacional de viure amb coherència els mandats del Senyor, anunciar-los amb alegria als altres i responsabilitzar-se d’algunes tasques eclesials”. Comunica que “explícitament comporta una altra exigència: que les diòcesis i altres institucions promoguin un itinerari similar i complementari a la proposta per a l’Església universal” i informa que “se seguirà el mateix estil de treball que es va presentar per dissenyar el Pla Diocesà per respondre els qüestionaris que s’enviaran des de la Secretaria del Sínode a totes les diòcesis del món”. Finalment, diu que “aquesta reforma de l’Església vol ser radical: vol una revitalització de la mateixa des del primat de la caritat; vol mantenir ben alt el procés comunitari, fugint de la temptació individualista; vol, finalment, que “sortim” de les nostres petites comoditats i “donem testimoniatge” a tothom per arribar a les perifèries que necessiten la llum de l’Evangeli”.

L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, diu que “l’home veu els mals del món i aspira a deslliurar-se’n”, que tot sovint l’home pensa que “el tracte amb els altres el contamina”, que “no seria així”, però que “barrejat amb els altres, ha de fer com tothom”: “Ha de lluitar, ha de trepitjar, ha de tirar pel dret… Ha de seguir la llei de la selva”. Afirma que “per això, quan s’imposa la voluntat de puresa i perfecció —quan l’ideal del bé atreu amb força—, un se sent mogut a defugir la convivència social”, “troba plaent de reduir-se a la intimitat de la llar”. Reconeix que “amb tants pecats com hi ha al món, amb tants pluralismes, confusionismes i apostasies com ha de veure i respirar cada dia, el cristià, per poc que badi, també es troba amb aquesta mateixa trampa. Es desenganya de tot. Perd les il·lusions d’un cristianisme actiu, emprenedor i de tendència expansiva”. Manifesta que “aleshores, el cristià queda reduït a cercles cada vegada més estrets i es deslliga dels altres”, però adverteix que “el cristianisme no és això”, que “l’Esperit que, des de la Pentecosta, l’empeny i el potencia ho fa seguir tot. Amara la intimitat de la persona i forma el Poble sant de Déu”, i que “l’Esperit Sant penetra els cors i els uneix. És íntim i social a la vegada”. Afirma que “hem d’adorar Déu a l’interior del cor”, però que “si l’adoració és autèntica, ens hi trobarem amb tots els germans” i adverteix que “adorar Déu íntimament i desentendre’s dels altres és adorar-se a si mateix”. Finalment, diu que “és cert que cal la reflexió íntima i feta en solitari”, però que “el camí de la salvació passa per l’Església, essent el lloc de l’actuació de l’Esperit Sant”.

El cardenal Joan Josep Omella,  recorda que el passat 8 de maig va tenir “l’alegria de celebrar, a la Basílica de Santa Maria del Mar, una missa d’acció de gràcies per la beatificació del primer laic veneçolà: el metge José Gregorio Hernández”, nascut “el 1864 en el si d’una família cristiana”. Diu que el Dr. José Gregorio “des de jove va voler dedicar-se a ajudar els més vulnerables” i que “va ser un home normal i corrent, un home senzill vestit amb americana i barret” que “cantava, ballava i era aficionat a tocar el piano”. Afirma que “José Gregorio és un dels sants «de la porta del costat», dels quals parla el papa Francesc en la seva exhortació apostòlica Gaudete et exsultate (n. 7)”, que “va ser un gran biòleg i un gran metge” i que “va ser un home de fe”. Diu que “l’Eucaristia era el centre de la seva vida” i que “en els moments més durs de la seva vida, com la mort del seu germà i de la seva mare, va trobar la pau i el consol en el Senyor”. Destaca que “el Dr. José Gregorio és conegut arreu del món com «el metge dels pobres»” i recorda que “el Dr. Gregorio va morir el 1919 en un accident” als cinquanta-quatre anys. Considera que “aquest preciós testimoni ens recorda la impressionant tasca de tants metges i personal sanitari en el món sencer”, als quals agraeix que hagin “dit sí a aquesta preciosa vocació” i que tinguin cura de “la nostra salut corporal i psicològica”. Finalment, demana que “el Dr. Gregorio inspiri els professionals de la salut per tenir també present la salut espiritual i ens ajudi a tots nosaltres, cridats, des del baptisme, a ser sants” i demana també que “preguem pels nostres metges i confiem la seva missió a la intercessió del beat Gregorio Hernández”.

L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, diu que “setembre marca la represa de les coses “normals”, que retornen amb la seva bellesa, però també amb la seva grisor i a vegades amb un cert desencís, perquè potser esperem massa del que la vida ens hauria de donar en aquest món”. Diu també que “ens convé tornar a reflexionar sobre la manera com ens sabem prendre la vida, els problemes, les decepcions, les possiblitats…” i que “hem d’aprendre a ser feliços”. Afirma que “un nou curs ens espera” i que “tots hauríem de programar de nou la nostra vida quotidiana”. Ens convida a aprendre a ““prioritzar” bé les nostres ocupacions, valors, sentiments” i a destriar bé el que és més important del que ho és menys. Recorda que “el primer ha de ser el Senyor” i pregunta “i després, què hi posem? ¿la família, un mateix o bé els altres, la salut, la feina, l’esport, els diners, la formació, la cultura, un hobby?”. Manifesta que “vivim en un món en el qual tenir fe i ser cristià és un fet diferencial” i que “cal que sapiguem donar raons de la nostra fe i de la nostra esperança”. Proposa que en aquest nou curs pastoral ens comprometem a “invertir una mica de temps, per tal de formar-nos millor com a cristians” i diu que “l’Escola de formació permanent del Bisbat d’Urgell, ens hi pot ajudar”. Finalment, proposa també que ens preguntem “¿per què no donar una mica del nostre temps i de les nostres possibilitats econòmiques als qui ens necessiten?”, constata que “és la millor inversió” i recorda que “hi ha ple de voluntariats a realitzar i hi ha ple de causes solidàries i caritatives a sostenir”.

El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, diu que les vacances, “si s’han viscut amb una certa profunditat, hauran facilitat les disposicions personals que ens permeten d’afrontar els problemes amb ànim recuperat”. Explica que una conversa casual amb una mare de mitjana edat, cultivada i inquieta, li ha fet reviure tot un conjunt d’interrogants, que creu fonamentals. Expressa que “aquesta persona ha realitzat últimament el gran descobriment de la interioritat, del “jo íntim”, que busca la relació amb “el ser transcendent””, però que “alhora, descobreix que aquest és el déu que totes les religions busquen, i amb el qual es relacionen segons els camins tradicionals i culturals propis i que cadascuna considera veritable”. Afirma que “realment és un do descobrir aquesta interioritat” i que li va dir que “això era tan important com descobrir-se a si mateix i que els qui, de l’una o l’altra manera, no ho fan, viuen com “estranys davant si”, “ignorants del que són”, alienats”. Reconeix que “aleshores sorgeixen molts problemes i contradiccions”, com ara “una vegada trobat aquest “jo íntim i profund”, què fem? No correm el risc de quedar-nos tancats en una gran solitud o en un egoisme destructor?”. Afirma que “els cristians creiem que hom es troba a si mateix, no només quan atansa la seva interioritat, sinó quan es troba amb l’altre, un “Altre” absolut, que ens crida a sortir completament de la nostra solitud, per a vincular-nos i compartir la vida en l’amor”. Finalment, recorda que “no hi ha qui se’ns presenti d’aquesta manera, cridant-nos a viure en comunió amb ell amb radicalitat i, des de la seva interioritat (el seu cor), ens ofereixi el seu propi amor total, en humanitat, com ho fa Jesucrist” i que “en Ell ens trobem, ens movem i existim”.

El bisbe de Tortosa, Enric Benavent, diu que “la propera beatificació de quatre sacerdots màrtirs en la nostra catedral hauria de despertar en tots nosaltres el desig d’aprendre la lliçó permanent que ells, tant en la seua vida com en la seua mort, ens van deixar, i convertir aquest aprenentatge en acció de gràcies al Senyor perquè aquests testimonis de santedat enriqueixen tota l’Església”. Afirma que “els màrtirs que properament seran beatificats van ser autèntics amics de Déu, que van preferir perdre la vida abans que perdre eixa amistat”, que “per a ells ser amics del Senyor era el tresor més valuós que havien trobat”, “més que la pròpia vida” i que “per això van afrontar la mort convençuts que el martiri no sols no els separava de l’amor de Déu, sinó que ocorria precisament el contrari: per la mort eixa amistat arribava a la seua plenitud”. Manifesta que “eren també sacerdots, membres de la Germandat de Sacerdots Operaris fundada en la nostra diòcesi pel Beat Manuel Domingo i Sol”, “un d’ells nascut en la nostra diòcesi” i que “es dedicaven a educar els joves i acompanyar-los en el seu camí cap al sacerdoci”. Expressa que “segurament havien donat molts consells i moltes lliçons als joves que sentien la crida del Senyor al sacerdoci”, però que “en el moment del martiri van donar la lliçó més important: es van donar ells mateixos”. Finalment, diu que “alhora que agraïm al Senyor aquests testimoniatges d’ofrena sacerdotal, li demanem que l’exemple d’aquests germans nostres suscite en els joves un esperit obert a la seua crida, i que aquells que l’han escoltada sentin el desig de servir-lo amb santedat i justícia i d’entregar-se totalment per la salvació de tots els homes”.

El bisbe de Girona, Francesc Pardo, recorda que “dimarts, dia 14, celebrem la festa de l’Exaltació de la Santa Creu”, “una antiga festa cristiana que té el seu origen a Jerusalem al segle IV amb la consagració d’una església en el lloc de la crucifixió de Jesús, i en la qual varen guardar la relíquia de la Creu, trobada per santa Elena”. Recorda també que “l’’any 628 l’emperador Heracli va vèncer el rei persa Cosroes, que s’havia emportat la creu, i la retornà solemnement a Jerusalem, portant-la personalment per la ciutat” i que “des d’aquell dia se celebra l’Exaltació de la Vera Creu (de la veritable creu)”. Ofereix la pregària de veneració de la Santa Creu que va fer el Divendres Sant davant la façana de la Catedral, en la qual diu al Senyor: «Aquest Divendres Sant també us volem acompanyar fins a aquest turó de la nostra ciutat, on hi ha la Catedral, símbol de la nostra fe. Som conscients que amb els nostres pensaments, paraules, accions i omissions també us car­reguem la creu». Afegeix a la pregària que «avui som da­vant vostre, plorant les nostres negacions, els nostres pecats, infidelitats i la fe­blesa de la nostra vida cristiana» i que «demanem ajuda, necessitats d’esperança, de serenor, de pau, de fortalesa per afrontar aquesta dolorosa pandèmia». Dona gràcies al «Senyor Jesús, Crist Crucificat, perquè Vós sou la nostra vida, perquè sou la nostra esperança. Perquè Vós, Jesús, Feblesa de Déu, sou la nostra fortalesa». Finalment, demana al Senyor Jesús que «de nou descobreixi la saviesa i la força de la vostra creu», que «ella em guiï i condueixi la meva vida, en els goigs i sofriments, i en la meva relació amb els altres» i que «acompanyi cada dia les meves lluites i esperances» i li expressa el seu agraïment, la seva estimació i el reconeixement que «sou el Fill de Déu».

L’administrador diocesà de Terrassa, Salvador Cristau, diu que “aquests darrers anys ens hem anat acostumant a fer servir les claus, i no només per obrir les portes, sinó per a moltes altres activitats que s´han fet habituals a la nostra vida” i que “resulta que Déu que ens ha creat, ens dona també una clau per viure en el dia a dia enmig de les foscors que ens envolten”: “Una clau que ens obre el sentit de la nostra vida, de les coses que ens passen a nosaltres i de les que passen també en el món”, “la Fe”. Afirma que “sense la fe no entenem res, no som capaços de res” i que “sense la fe no ens hi veiem en l’obscuritat” i “fàcilment ens enfonsem”. Expressa que “malauradament molts homes i dones germans nostres viuen sense fe, en les ombres, en el dubte per no dir en la indiferència també”, però també que “malauradament molts cristians no acabem de creure del tot”. Manifesta que “per això és tan important la clau de la fe”, que “és llum per caminar enmig de la foscor”. Ens convida a reconèixer com els apòstols que “necessitem més fe” i ens convida a demanar-la. Finalment, diu que “la fe no és una teoria, ni molt menys un absurd”, sinó que “la fe és l’adhesió personal de tot el nostre ésser a Déu, un Déu que ens estima i vol el millor per nosaltres i pel món”, “adhesió plena a Ell i al que Ell ens ha revelat, i per tant ens diu ara a nosaltres”.

Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi.