Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Jordi Llisterri –CR) Probablement no es pot entendre tot el que s'ha viscut aquests dies al voltant del col·legi de Sants-Les Corts dels Maristes sense veure la pel·lícula Spotlight. No es tracta d'apuntar teories conspiratives. Es tracta de constatar la força que encara té el cinema com a mitjà de masses per configurar determinats relats o imaginaris col·lectius.

La pel·lícula explica com des de la redacció d'un diari el 2002 es va destapar el gran escàndol de l'encobriment dels abusos a menors que de manera sistemàtica es produïen a l'arxidiòcesi de Boston. La informació que va publicar The Boston Globe va acabar provocant un allau de denúncies de víctimes fins llavors silencioses, la fallida de la diòcesi, i l'ostracisme del cardenal Bernard Law. El seu successor com a arquebisbe de Boston, el cardenal franciscà Sean O’Malley, presideix actualment la Pontifícia Comissió per a la Tutela dels Menors que va crear el papa Francesc.

Però hi ha una diferència substancial entre el relat d'Spotlight i el que hem vist aquests dies: això no és Boston. D'una banda, perquè encara que ho pugui semblar, aquí no estem parlant d'una xarxa d'encobrimet sistemàtic, fet que no nega el més greu, que hi ha hagut casos d'abusos a menors. I, d'altra banda, perquè aquí no tenim una premsa com l'americana. Vegem alguns elements que ho indiquen.

El silenci dels maristes

Una de les principals crítiques que han rebut aquests dies els maristes és el seu silenci davant dels casos que anaven sortint. És evident que els maristes no han tingut una gran agilitat informativa per respondre a la crisi. Però d'aquí a deduir una voluntat d'encobriment hi ha un abisme. Bàsicament perquè els maristes el que saben fer és impulsar i atendre obres educatives, no gestionar crisis informatives. Ni tenen el gabinet de comunicació que pot tenir un ministeri o una multinacional. No s'han gastat diners en això.

El que han fet principalment aquests dies els maristes és atendre la comunitat educativa, intentar protegir-la de l'assetjament mediàtic i afrontar internament les denúncies que arribaven (informació sobre les denúncuies que sovint primer els arribava per la premsa que per la via policial). A Catalunya hi ha poques entitats capaces de resistir el pes de tenir a sobre totes les redaccions del país. I les que són capaces de fer-ho no tenen al capdavant un llicenciat en teologia o un doctor en pedagogia.

I, al contrari del que acostuma a passar quan hi ha organitzacions o col·lectius que veuen perillar el seu prestigi o interessos, les iniciatives que han sorgit de suport a l'escola afectada no han estat promogudes des de la direcció dels maristes. Tant de la cadena humana davant del centre, com de la concentració de dissabte a la Plaça de Sants, o de la resposta a les xarxes socials, els maristes se'n van assabentar quan les havien convocat o animat pares, alumnes i exalumnes de l'escola.  

La prevenció  

Hi ha un element que s'ha destacat poc en aquest cas. La política de la prevenció dels maristes. S'ha dit que des de 2013 tenen un protocol de prevenció d'abusos. Però no estem parlant d'un tràmit administratiu que han realitzat com qui presenta la declaració de la renda, sempre intentant pagar el mínim possible. Estem parlant d'un treball que van iniciar el 2011 a tot l'institut marista a escala internacional. I en el que precisament hi van participar activament els germans maristes que avui estan al capdavant de la província catalana i de la titularitat de les escoles, Pere Ferré i Gabriel Villa-Real.

En aquest sentit, els maristes han estat una de les institucions eclesials que s'han aplicat més a fons en seguir les directrius de la Santa Seu contra els abusos a menors. I no només amb la tolerància zero, que ja ningú s'atreveix a discutir públicament dins de l'Església, sinó sobretot en la detecció i prevenció en els àmbits que es treballa amb infants. Per això es van documentar àmpliament, també amb institucions civils com el Consell d'Europa o la Fundació Vicki Bernadet, a la qual la Fundació Champagnat ja li havia donat un premi a finals dels noranta per la seva tasca a favor dels drets dels infants. Si en el cas del monitor de menjador en pràctiques d'aquest passat desembre van actuar amb contundència i ara està davant del jutge, no és una casualitat.

Però a més, el protocol aprovat el 2013 no és només un procediment reglat sobre com actuar davant dels abusos. Principalment el que comporta és desplegar un pla de formació dels educadors i pares i de prevenció entre els infants, que ara estava arribant al seu final. La prova documental és el web que tenen obert i que ara estaven començant a difondre juntament amb el material adreçat a tota la comunitat educativa. Web que a més té una bústia de contacte oberta que permet recollir qualsevol consulta o possible sospita sobre el tema. 

Francament, amb tot aquests antecedents, costa de veure els maristes com un club d'encobridors de pedòfils. 

L'argumentari dels maristes

Els maristes també tenen els seus arguments a favor en aquest cas, encara que no s'hagi aconseguit instal·lar-los en el relat periodístic d'aquests dies. El que van explicar sense cap problema davant de dos dels principals líders mediàtics del país, Josep Cuní i Mònica Terribas. Val la pena recordar-los per la poca visibilitat que han tingut els arguments. Sobretot, allò que mostra que no hi ha hagut voluntat d'encobriment.

D'una banda, la dada clau és del juny del 2011, quan uns pares comuniquen a l'escola la primera denúncia de la que hi ha coneixement contra Joaquín Benítez. S'ha repetit que en aquell moment els maristes ja van presentar una denúncia a la Fiscalia de Menors i que la demanada judicial no va tirar endavant perquè els pares no van presentar cap denúncia per no embolicar el seu fill en un procés judicial. D'aquell tràmit, els maristes no en tenen cap notícia fins al cap de cinc mesos, quan els Mossos d'Esquadra els demanen quina informació tenen de Benítez. Ara hem sabut que va quedar arxivat. Curiosament, si el 2011 va costar cinc mesos fer la primera indagació, el 2016, quan el cas es denuncia als mitjans de comunicació, només passen 48 hores per tal que el senyor Benítez declari davant d'un jutge. No cal afegir-hi res més.    

Entremig hi ha versions contradictòries sobre algunes afirmacions que han publicat els mitjans i el que diuen els maristes. Tant sobre la informació que els maristes van donar als Mossos quan van ser requerits el 2011, com sobre la conversa que van tenir els responsables de l'escola amb Manuel, el pare que ha portat el tema als mitjans.  Aquí ja hi ha un tema de percepcions i de versions oposades, però els maristes no han volgut entrar en una cadena de notes, comunicats i desmentits que hauria fet les delícies de "Sálvame".

Però hi ha una altra dada que és important. El 2011, quan es descobreix un cas d'abusos i Benítez abandona l'escola, els fets es comuniquen al claustre de professors. No és raonable pensar que una institució amb voluntat d'encobriment ho fes. Sobretot perquè el claustre no és només un conjunt d'assalariats. Com passa en moltes escoles, entre el professorat hi ha també pares dels alumnes que havia tingut Benítez. I, encara més, fins i tot exalumnes de Benítez. Si els maristes volien fer una operació per tapar el cas, no era la millor estratègia. La reacció que es descriu d'aquell moment en el claustre és la consternació de veure que ningú havia pogut detectar el que estava passant. Ni amb els seus propis fills.

Es pot criticar als maristes –i prou se'n deuen haver penedit– per no haver fet més per seguir el cas en aquell moment, o es pot considerar que caldria haver alertat als pares. Un judici que es pot fer ara, però que no respon a la percepció del cas que es va tenir llavors o si haguessin tingut deu denúncies sobre la taula enlloc d'una. Tampoc els ho exigien els famosos protocols que no s'ha deixat de citar aquests dies. Però cal insistir que d'aquesta crítica a l'acusació d'encobriment hi ha un abisme. I fins i tot un problema legal: una institució pot acusar públicament una persona d'haver comès un delicte sense que ho hagi dictat un jutge? Potser en aquests casos el més raonable és que les mesures cautelars que s'hagi de prendre les dicti o les ordeni una instància judicial quan té coneixement del cas.

En tot cas, els maristes i Spotlight no és el mateix. No parlem de l'encobriment sistemàtic que practicava la diòcesi de Boston fins que es va denunciar públicament. Sobre els altres casos que s'han denunciat a l'escola, queda pendent certificar la veracitat i grau de les acusacions i que els maristes puguin fer un exàmen intern per saber què va passar i perquè no es van detectar. I si hi ha algú responsable, prendre sense por les mesures pertinents. 

Els casos del segle passat

Arran de les denúncies públiques d'aquests dies han sortir altres casos d'un passat més llunyà. Dels maristes o del cas de La Salle de fa quaranta anys. Gent que ara totalment adulta i la majoria amb casos prescrits penalment. No es tracta de menystenir els drames personals que han viscut les víctimes. I en la responsabilitat que hi hagi tingut l'Església és evident que cal demanar-ne perdó. I si cal, com s'ha fet en altres llocs, actes de constricció pública. Però també cal posar les coses en el seu context.

En alguns casos parlem d'èpoques en què quan un professor et donava una bufetada a l'escola, quan arribaves a casa te'n donaven una altra. I sobretot d'un moment on no hi havia cap sensibilitat social sobre els abusos a menors o quan es veia normal pegar a la dona. Coses que avui ens remouen l'estómac.

També hi ha una qüestió purament estadística. Si un àmbit en el qual es produeixen abusos a menors sempre ha estat l'escolar, i si estem en una país en el qual durant molt anys la presència dels religiosos i clergat en el món educatiu ha estat determinant, és estadísticament impossible que no hi hagi casos d'abusos protagonitzats per religiosos i clergues. I, en l'actualitat, si la xarxa educativa continua tenint un 25% de l'alumnat escolaritzat en centres de titularitat catòlica, és estadísticament factible que hi hagi casos d'abusos en escoles catòliques. Si les escoles depenguessin del gremi de venedors de betes i fils, seria un problema dels venedors de betes i fils.

És evident que aquest argument és molt perillós. Com l'argument –cert– que el 80% d'abusos encara avui es produeixen en l'entorn familiar i no en l'escolar. Són arguments que no es poden fer servir per exonerar les institucions afectades de la seva responsabilitat. Ni per mirar cap a una altra banda: "Més li valdria que li lliguessin al coll una roda de molí i el llancessin al mar, abans que fes caure un d'aquests petits" (Lc 17,2)

Però s'ha de tenir present per contextualitzar l'aparició dels casos i no generalitzar-los només com un problema eclesial. És un problema eclesial, que a més pel seu fonament moral i evangèlic quan es produeix un abús és triplement condemnable. Però que no només afecta a l'Església. I, per tant, si el que preocupa són els abusos a menors, no es pot exigir només a l'Església que els solucioni. Que també ho ha de fer.  

El sistema

Tornant a Spotlight, per ara el que hem vist aquí és que han sortit casos de persones que han denunciat haver patit abusos i que malauradament ho havien hagut de guardar en silenci durant molt de temps. Que no havien trobat les eines per fer-ho sortir. Però una de les claus de la pel·lícula americana és que no es vol denunciar un cas o cinquanta, sinó que el que busquen els periodistes és posar de manifest que hi ha un sistema que permet que això passi.

De casos d'abusos on hi hagi implicats religiosos és estadísticament molt probable que en surtin més. Però en el cas de les escoles i de l'Església en general, el canvi de mentalitat sobre aquest tema ja fa temps que s'ha fet. Pot haver-hi un temps en el que no es feia així, ni a l'Església ni a tants altres llocs. La nota dels bisbes catalans de la setmana passada és una prova contundent de la sensibilitat actual i els darrers papes han fet un treball prou conegut a favor de la tolerància zero. No estem a l'any 2000, ni a Boston.

El mateix Francesc ha estat ben clar diverses vegades. El passat setembre repetia a Filadèlfia que "els crims i els pecats dels abusos sexuals no poden ser mantinguts en secret durant més temps. En comprometo a la zelosa vigilància de l'Església per protegir els menors i prometo que els responsables hauran de passar-ne comptes". La setmana passada ho deia tornant de Mèxic, després de reconèixer l'ingent tasca en aquest sentit de Benet XVI: "Un bisbe que canvia a un sacerdot de parròquia quan es detecta un cas de pederàstia és un inconscient i el millor que pot fer és presentar la renúncia. Està clar?". Està clar.

Frases com aquestes també es poden trobar de papes anteriors, però la diferència entre els discurs passats i l'actualitat és tot el que ha fet l'Església els darrers anys per fer neteja i purgar les seves culpes. 

En aquest sentit, les dades finals d'Spotlight tenen un punt demagògic. Hi ha una llarga llista de diòcesis on hi ha hagut casos de capellans pederastes i casos d'encobriment. Però una cosa és tenir casos d'abusos i l'altra és que hi hagi un sistema que ho promogui o miri permanentment cap a una altra banda. I els qui des de l'Església avui fan això van contra l'Església. Cal insistir que això no resta la doble o triple gravetat que representa quan l'abús a un menor el perpetra un consagrat. 

Sanació

En els famosos protocols dels que tant s'ha parlat aquest dies, també hi ha una cosa no poden preveure: com ajudar les víctimes d'èpoques passades en les que el delicte ha prescrit. A les víctimes més recents se'ls pots oferir la justícia, i fins i tot reparacions econòmiques.

Però en tots els casos el que necessita la víctima és fer un procés de sanació personal, que no només passa per veure el culpable a la presó. I, anant a l'aspecte mediàtic d'aquests dies, també cal preguntar-se si l'exhibició pública del mal viscut és una ajuda per a les víctimes. Òbviament, perquè un tema com aquest deixi de ser una plaga cal que les víctimes tinguin instruments per trencar el seu silenci. I la projecció mediàtica ajuda a sensibilitzar sobre el tema. Fins i tot és imprescindible per aproximar-se a la solució del problema com passa, per exemple, amb la violència domèstica. Però també caldria veure fins a quin punt els testimonis directes dels abusos exposats a la plaça pública responen a una voluntat de sensibilització i fan bé a les persones que ho relaten. La frontera entre la denúncia i l'exhibició és molt complicada, i els periodistes han de ser molt curosos en el moment de calibrar-ho. Que volent fer un bé, no s'acabi fent un altre tipus de mal. Ja no diguem quan el que es busca directament és fer pujar la quota d'audiència. Deixem-ho per ara en el benefici del dubte. I mentrestant es pot llegir l'article del marista Lluís Serra sobre aquest tema.     

Treure's el nen de sobre

Finalment, sobre el que hem vist aquests dies, no deixa de quedar la sensació que molts han treballat més per treure's el problema de sobre que per buscar solucions. Les declaracions de tots els agents judicials, de seguretat i polítics implicats semblaven destinades principalment a justificar la pròpia actuació en el cas.  

A més de la singular nota de la fiscalia, l'exemple més evident han estat les diverses declaracions posant sobre la taula la retirada del concert al col·legi dels maristes. No s'entén l'interès que ha tingut la Generalitat i encara més l'Ajuntament en incidir en aquest punt. De fet, cap de les dues institucions té la capacitat de fer-ho sense un procediment administratiu que demostri que l'escola ha incomplert algun dels compromisos que inclou el concert educatiu.

El concert no és una gràcia que concedeix un conseller o un regidor. I seria difícil imaginar que en un cas semblant en una escola pública la resposta de l'administració fos amenaçar en tancar-la. Alhora, la retirada del concert no és una penalització als maristes; és una penalització als pares que porten els seus fills en aquesta escola que, en el cas dels maristes de Sants-Les Corts, prou pena han tingut.  

El mateix es podria dir del pontifical que al cap de quatre dies ha emès el Síndic de Greuges, Rafael Ribó. Qui coneix el funcionament d'una sindicatura sap que els informes seriosos demanen un temps d'elaboració que no respon als ritmes mediàtics. En aquest cas queda molt bé mostrar resolució i repartir culpes a tort i a dret. Però, per exemple, és poc seriós emetre un judici sobre l'actuació de l'escola, sense haver posat els peus en l'edifici i no haver parlat amb els seus responsables i, encara més important, ni haver-ho fet amb la comunitat educativa agreujada. És molt efectiu per emportar-se portades però no per donar resposta a la defensa dels drets dels ciutadans. Quins mitjans va posar la Sindicatura per promoure el seguiment i implantació del protocol que ara es veu tant necessari?

Tot plegat, ha aconseguit que aquests dies es parlés més si els protocols exigeixen un paper amunt o un paper avall, que del que realment importa: què poden fer millor tots els agents implicats en la protecció dels menors per garantir-ne el seus drets.

L'escola desconcertada

El tema de l'aparició de la retirada del concert no és un tema menor. D'entrada, avui els nens estan tant protegits o desprotegits en una escola pública, concertada o privada. A tot arreu pot haver-hi personatges indesitjables i infants sense capacitat de defensar-se.

D'altra banda, focalitzar el tema en el concert dóna a entendre que els maristes (i en general l'Església) fan escoles per guanyar diners. Vuit escoles, dotze obres socials (entre elles llars d'acolliment d'infants tutelats o centres de dia), una escola de formació, quatre cases de colònies, un moviment juvenil, vuit agrupaments escoltes, una ONG, i un centre d'espiritualitat. Totes aquestes iniciatives que avui gestionen els maristes estan destinades als infants i, com les escoles, pràcticament totes estan dirigides i gestionades per laics. Salta a la vista que la finalitat no és l'ànim de lucre. Pot haver-hi hagut maristes infidels als seus vots, però en se'n coneix cap que mori ric.

I amb el tema del concert una vegada més hi ha qui ha aprofitat el cas per reobrir el debat sobre el model educatiu català. La doble xarxa de servei públic va estar àmpliament avalada en el Parlament de Catalunya en una de les lleis de màxim consens dels darrers anys, la Llei d'Educació. Tot i això, sembla que qualsevol excusa és bona per qüestionar l'escola concertada, que com tothom sap i és profecia, és el principal problema que té l'educació en aquest país. Un model educatiu que a més seria econòmicament insostenible si demà totes les escoles concertades entreguessin les claus del centre a la Generalitat perquè se'n fes càrrec. Sempre es parla de quants diners es dediquen als concerts, però mai es parla de que s'estalvia l'administració amb cada plaça d'escolarització que s'ofereix a la concertada. I sobretot no es vol admetre el debat de fons, el perquè l'educació no pot estar també en mans de la iniciativa social, si a més és un model que ha funcionat i amb el que en molts casos la concertada continua estant al davant de la innovació i de la renovació pedagògica.

Ah! Però és veritat. Ningú se n'havia adonat que estem en plena campanya de preinscripció en un moment en el que la corba demogràfica amenaça la continuïtat dels centre d'educació infantil i primària. I sempre hi ha qui té el trabuc a punt. Només cal recordar la polèmica del currículum sobre l'assignatura de Religió.  

La investigació periodística

Tornem a Spotlight. La pel·lícula és una història ja explicada al cinema sobre el quart poder i com la premsa pot exercir de contrapès quan els altres no fan la bé la seva feina. Però, amb tot els seus defectes, el periodisme americà té una tradició de periodisme d'investigació que no hi ha al nostre país. Moltes de informacions de la nostra premsa a les que es dóna amb el nom d'exclusiva de suposats equips d'investigació responen simplement a la filtració interessada d'un dossier. A més, respecte l'any 2000, actualment la redaccions també han patit les retallades de la crisi, que s'han aplicat bàsicament amb criteris mercantils. La informació és cada vegada més una mercaderia, no un dret ciutadà. I la immediatesa rampant només funciona a base de tòpics i arquetips.

Només cal recordar que The Boston Globe va dedicar un any a investigar abans de publicar un sola ratlla sobre el tema. Un any en el que quatre persones van estar cobrant la nòmina del diari, i que a més, formaven part d'un equip consolidat d'investigació. Avui no hi ha cap diari que dediqui recursos a una estructura com aquesta. El cas dels maristes s'inicia "només" quan un senyor s'embarca en una roda informativa de denúncies i tothom es baralla per tenir-lo al seu plató. I, com hem vist amb una defunció recent, el sistema sembla no tenir límits en una bogeria informativa on el que compta és qui surt el primer, no qui diu coses més exactes.

La pràctica periodística

L'episodi informatiu sobre els maristes també deixa alguns exemples dignes d'estudiar pels experts en deontologia. No es tracta de matar el missatger, però el missatger, sobretot quan emet judicis, també ha de revisar la seva actuació.

Per això, és lícit preguntar-se sobre algunes coses que s'han vist aquest dies. Cinc exemples. Entrevistar per televisió al germà de l'abusador confés quan se sabia que patia una important discapacitat mental. Emetre una entrevista gairebé 24 hores després de ser enregistrada quan el context informatiu i les dades disponibles havien canviat. Fer una crida pública a presentar denúncies a través d'un mitjà de comunicació, com si un diari fos un jutjat de guàrdia, amb l'objectiu de poder-los publicar primer. Modular els arguments a favor o en contra dels maristes segons les exclusives que aconseguia cada mitjà. O veure que curiosament hi ha diaris que publiquen més cartes dels lectors a favor dels maristes i n'hi ha que es veu que n'han rebut menys. Són cinc coses que han passat. I que caldria revisar.

No és un problema dels maristes

El qüestionament de l'escola concertada i la dimensió mediàtica del tema són només dos exemples de perquè el problema que hi ha hagut a l'Escola de Sants-Les Corts no és un problema dels maristes. D'una banda, i el més important, perquè el problema dels abusos a menors és un problema social, no d'una escola. Però d'altra banda, a un nivell més intern, el mateix setge que han patit els maristes el pot patir qualsevol institució eclesial.

No es tracta de tornar a les teories conspiratives. Però no hi ha cap institució eclesial amb capacitat de respondre mediàticament a una crisi comunicativa com la que han viscut els maristes. No es pot desitjar a ningú haver d'estar sota el focus de totes les redaccions del país i haver-hi de respondre amb una relació de forces de cent contra u. I no és una situació que s'afronta deixant el cas en mans d'un bon advocat o amb afiliant-se al partit del nosaltres sols. I si tenen algun dubte de l'impacte d'Spotlight, mirin el que està passant a Lió, on la pel·lícula també ha servit per reobrir el tema. O a Austràlia.

Alhora, el desprestigi que provoca aquest tipus de crisi no afecta només la marca maristes. Afecta tota la concertada i a tota l'Església. Per tant, si algú es posa en posició d'espectador o creu que tancant la ràdio el tema deixa d'existir, s'equivoca. I això afecta tant qualsevol cristià –pel que fa a un canvi de mentalitat sobre les actituds i mesures que cal prendre per prevenir els abusos–, com als màxims responsables de les principals institucions religioses de Catalunya –per abordar-lo conjuntament i impulsar les decisions que no s'haguin pres en aquest àmbit–. En això, també cal seguir al papa Francesc. I cadascú per la seva banda no se'n sortirà ni se solucionarà el problema.   

Resumint

Quinze dies després del primer cas denunciat als diaris sembla que tot s'ha anat calmant. Que el problema ha quedat acotat a un escola dels maristes i que a "nosaltres no ens ha tocat". Mentre alguns sectors mediàtics estan convençuts que han estat el The Boston Globe català. Amb això es pot pensar "tema resolt". I altres es freguen les mans sobre els cops que ha rebut l'Església.  

Per això caldria preguntar-se si aquests quinze dies han servit per garantir millor la protecció a la infància al nostre país o només per discutir sobre qui va complir el protocol o per tenir una bona exclusiva. I preguntar-se si l'Església ha après com s'ha d'afrontar col·lectivament una situació com aquesta, i com mirar els ulls a les víctimes i no només com sortir del mal pas o passar el problema a la teulada d'un altre. Tot allò que sigui silenci alimenta l'imaginari d'Spotlight.

Hi ha víctimes que ho estan esperant. Esperant que tothom que té alguna responsabilitat sobre institucions vinculades a l'educació i als infants i amb incidència en l'opinió pública es preguntin: què puc fer jo per evitar i prevenir els abusos a menors?