Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Glòria Barrete –CR) Si als 18 anys li haguessin dit a Carles Ballbé que avui seria diaca potser hagués pensat que era impossible. Tot i ser de família religiosa i haver anat a una escola de l'Opus Dei, per aquest terrassenc de 30 anys el seminari quedava ben lluny dels seus plans. La seva vida era l'esport i la seva idea de futur passava per arribar el més lluny possible en l'hoquei sobre herba. "El que responia a tenir fe passava per anar a missa els diumenges i confessar-me quan tocava", explica Ballbé. El passat 24 de setembre, festivitat de la Mercè, va ser ordenat diaca de la diòcesi de Barcelona a la basílica de la Sagrada Família. Un jove diaca que porta a l'esquena haver participat en els Jocs Olímpics de Londres 2012 i que aspira ara "a ser fidel a la vocació".

Amb 22 anys una tercera visita al santuari de Medjugorje –un poble de la part sud-occidental de Bòsnia i Hercegovina– va iniciar els neguits vocacionals d'en Carles, Litus pels amics. "A mi sentir la crida de Déu em va estranyar molt perquè la meva vida ni s'apropava a aquest ambient ni era una cosa que m'hagués plantejat mai". Era el 2007 quan es planteja fermament la possibilitat del sacerdoci. "Jo era escèptic a entrar al seminari i vaig demanar la possibilitat de discernir i estudiar fora de Terrassa i del meu ambient". Va anar a parar a un col·legi major de Pamplona i, parlant amb un dels sacerdots, se li proposa no deixar l'hoquei, sinó compaginar-lo amb els estudis. És quan baixa el seu nivell esportiu de professional a un Club més modest.

Compaginació de la vocació espiritual i la vocació esportiva

El curs següent el Club d'Hoquei de Terrassa li truca i li proposa fer el mateix però al seminari de Barcelona, compaginar les dues opcions: la vocació espiritual i l'esportiva. "Vaig plantejar la possibilitat al seminari de Barcelona i la van acceptar; si m'haguessin dit que no a l'hoquei no hagués entrat en aquell moment al seminari". Comença així el seu procés de discerniment vocacional. "Cada any renovàvem aquesta doble situació", explica Ballbé, i és quan entra de nou en joc la sel·lecció espanyola, que el torna a convocar per anar als Jocs Olímpics de Londres 2012. "Era un projecte de quatre anys vista, amb l'ull posat en els Jocs, i me'n moria de ganes!", afirma en Litus. El seminari de Barcelona, un cop més, recolza a Ballbé en les seves tries i li dóna un any d'excedència perquè la seva prioritat sigui l'hoquei.

Després dels Jocs Olímpics li truca un equip de Bèlgica per anar-hi a jugar. Ballbé ho torna a plantejar al seminari –"que estava de mi fins el gorro!"– i tornen a acceptar la petició. L'única condició que en Carles posa al Club es poder viure en una parròquia. "El fet de marxar fora em va ajudar a agafar oxigen i a veure el procés vocacional des de fora". Alhora, li va obrir la ment i "el va reafirmar en la seva vocació sacerdotal". "En els Jocs Olímpics vaig gaudir molt, però també vaig notar que no era el que m'omplia de veritat". Al final del curs 2012-2013 una renovació a Bèlgica el fa triar definitivament: "L'etapa d'esportista d'elit s'havia acabat i em va agradar deixar-ho quan hauria pogut continuar", en Litus veia clarament "que Déu em demanava una altra cosa".

El 2013 torna a Catalunya i  torna al seminari, "sense hoquei i sense res". Dos anys després és nomenat diaca. Actualment viu a Mataró. "Aquests dies són més atrafegats, l'altre dia vaig estar tot el dia a l'Ikea perquè havia de moblar la meva habitació", afirma rient. El seu dia a dia comença amb una missa a les 8h, un matí de treball al bisbat de Barcelona, on col·labora a la delegació de mitjans de comunicació, dos matins més dedicats a acabar la carrera de periodisme, i algunes tardes destinades a la catequesi, al despatx parroquial, a les pregàries a la parròquia, a la formació d'adults els divendres, i a grups de joves els caps de setmana.

Una Pastoral de l'Esport, el repte d'en Litus

L'esport, però, no ha abandonat la seva vida. "Des de l'any passat hem muntat un equipet d' hoquei a última categoria entre amics, cosins i coneguts que mai han jugat a hoquei". Juguen una tarda, "és més 'patxanga' que una altra cosa", i després aprofiten i van a prendre alguna cosa plegats.  En Litus no només ha deixat l'esport d'elit, sinó que també ha acceptat  tres vots: obediència, pobresa i castedat. "Potser el que tens més present en el moment de fer aquest pas és el vot de renunciar a formar una família, però no ho visc com una renúncia sinó com una tria, perquè ningú m'obliga i per a mi té tot el sentit fer-ho pel Regne de Déu".

I és que per en Litus Déu "ara dóna sentit a la seva vida. És qui fa que no opti per casar-me ja que ja m'he entregat a Ell". Ballbé afirma que en el moment que doni l'esquena a Déu "estarà donant l'esquena al sentit de la seva vida". Tot i que acaba de començar el diaconat, a en Litus no li agrada parlar de projectes i objectius personals. "Penso que he d'estar més al servei, pel que es necessiti en cada moment". Però tot i posar-se al servei sí somia. Somia en crear una Pastoral de l'Esport: "Encara no sé com enfocar-la, però m'encantaria donar opció a aquells nois i joves que no poden fer esport i educar-los. Crec que darrere de l'esport hi ha molts valors i molts hàbits que es poden inculcar a la gent".