Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Galeria d'imatges

(Jordi Llisterri –CR) Avui encara podem aprendre de les grans intuïcions del bisbe Josep Torras i Bages. És el que va defensar l'abat de Montserrat, Josep Maria Soler, en un acte d'homenatge al bisbe de Vic en el centenari de la seva mort que es va fer aquest divendres a l'Ateneu Barcelonès.

Soler va resumir la voluntat de la implicació social i política de Torras i Bages com la recerca "d'un terme mig entre el carlisme integrista, partidari de l’aliança entre el tron i l’altar, i un federalisme laic". Vist cent anys després, pot semblar que "el projecte torrasià ha fracassat" i des del punt vista religiós i dels costums la realitat no és com ell la plantejava. Però malgrat tot, l'abat assegura que de les intuïcions de Torras i Bages podem "treure’n un ensenyament per renovar la vivència del cristianisme i per l’aportació del cristianisme a la societat catalana del segle XXI".

Segons Josep Maria Soler, "Torras i Bages ens ensenya a ser cristians en el context actual de la nostra societat catalana i a mantenir un equilibri entre un possible integrisme i un liberalisme secularitzador". Una lectura a fons del seu pensament i de La Tradició catalana, la seva obra més coneguda, permet descobrir que no es pot assimilar Torras i Bages a "un nacionalcatolicisme totalment superat".

Tot com un servei al poble

En l'acte organitzat per la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat –fundada per Josep Torras i Bages el 1899– les intervencions van coincidir en emmarcar la preocupació social i política del bisbe de Vic en una preocupació eminentment cristiana. Un bisbe "modèlic en el seu amor a la terra, en la reivindicació de la llengua pròpia de Catalunya i en la difusió de la cultura", que "ho fa tot com un servei al poble". Segons Soler "no pretén fer política sinó construir una societat segons les bases de l’Evangeli".

El que volia Torras i Bages era "que Catalunya es mantingués sempre com a poble ferm en les seves arrels, perquè altrament no sobreviuria com a tal i seria engolit per la revolució liberal que pretenia modelar, uniformar i laïcitzar els pobles".

Soler va assegurar que la influència de Torras i Bages continua present cent anys després de la seva mort en l'Església catalana i en els bisbes catalans que l'han succeït, amb l'exemple més visible en el document 'Arrels cristianes de Catalunya'. I va fer un exhaustiva llista dels àmbits en els quals Torras i Bages "va ser precursor del Concili Vaticà II". Aspectes com la preocupació per la formació dels laics o la litúrgia, la necessitat d'implicar-se com a cristians en les realitat terrenes, o "la convicció que el bisbe no havia de ser un alt funcionari sinó un servidor" i preocupació per "la coherència de vida dels preveres".

Això porta avui a remarcar la necessitat de "procurar un cristianisme ben format i convençut" i "una vida litúrgica que sigui la base de l’espiritualitat cristiana". I també a assegurar una "presència del pensament cristià en el debat social i intel·lectual amb una mentalitat oberta"; "sense complexos d’inferioritat ni afanys d’imposició". També a "reafirmar la identitat nacional de Catalunya amb tots els seus drets i deures" i a la recerca d'unes "relacions Església i Estat des de la separació de poders i de la col·laboració en bé de tots els ciutadans". Tot des de la perspectiva de "proposar una nova vivència de l’Evangeli".

Les calúmnies integristes

L'acte va servir per aprofundir en el perfil de Torras i Bages, tant en la seva etapa com a sacerdot a Barcelona, com en el seu servei episcopal com a bisbe de Vic des de 1899. L'historiador i capellà de Tarragona, Manuel M. Fuentes, va traçar el context històric d'un home que "no volia fer de sociòleg o de polític: volia fer de sacerdot".

Fuentes va remarcar tres àmbits en què el perfil de Torras i Bages es va mostrar avançat en el seu temps: la defensa de la separació Església-Estat; la batalla contra l'integrisme catòlic; i la promoció del regionalisme catalanista, en una època en què per primera vegada des de 1714 es va tornar a nomenar bisbes catalans.

El bisbe de Vic va viure "entre els embats dels liberals i dels que enyoraven el tro i l'altar". Per això va haver d'exiliar-se durant la primera república i alhora va haver de partir tot tipus d'atacs des del carlisme, "ja que l'integrisme no estalvia la calúmnia per aconseguir els seus objectius".

Manuel M. Fuentes va situar Torras i Bages en un context en què "l'Església catalana comença a mirar més a Roma per fugir de l'integrisme de l'episcopat espanyol". Una situació que després va tenir continuïtat amb l'arquebisbe de Tarragona Francesc Vidal i Barraquer.

Un episodi que descriu molt bé les opcions de Torras i Bages és quan des del govern espanyol se'l vol promoure a una diòcesis de fora de Catalunya. El bisbe de Vic s'hi va negar i va defensar la seva implicació amb el moviment catalanista perquè "arrossega tota la joventut del país". Torras i Bages creia que "davant del perill del radicalisme" ell podia treballar-hi des de dins per "sostenir l'esperit cristià d'una generació". I va defensar davant del nunci que pel bé de l'Església no podria perdre la influència que tenia sobre aquest moviment.

Torras i Bages també va ser durament criticat per frases com la que defensava la necessitat que "parli a Déu cada poble amb la llengua que li és pròpia" o per assegurar que "els estats tenen una duració limitada i, en desfer-se, reapareixen les antigues nacions".

Amic de les arts

D'altra banda, el també capellà i historiador Jaume Aymar va centrar-se en la dimensió cultural i artística de bisbe Torras. Era un camp molt important per ell com a sacerdot, ja que "els artistes tenen una missió sacerdotal que emula al creador". Per això, "tot i no ser artista, els admirava pregonament" i es va preocupar sempre del seu acompanyament moral.

En el Cercle Artístic Sant Lluc, al qual es va vincular el 1893, "va ser més que un consiliari". I des d'allà i després com a bisbe va teixir una xarxa d'artistes al seu voltant i va promoure el coneixement entre ells. Entre els seus amics es compten noms com els germans Josep Llimona i Joan Llimona, Antoni Gaudí, Ricard Opisso, Josep Maria Sert o Joaquim Torres Garcia. Torras i Bages era un convençut de la necessitat d'enfortir la relació de l'Església i els artistes perquè "l'art convida al diàleg".    

Durant l'acte, l'abat de Montserrat també va impulsar la continuïtat de la Lliga Espiritual de la Mare de Deu de Montserrat, pocs dies després de la mort del seu president, Joaquim Ferrer. Per Josep Maria Soler: "La raó del seu origen continua essent ben vàlida en el segle XX: l’esperit cristià, l’amor a Catalunya, a la seva llengua i a la seva cultura, la inquietud social, són temes fonamentals en el moment històric que estem vivint".