Vés al contingut
Catalunya Religió ds. 12/02/2022

Per saber-ne més

 

Record del P. Abat Manel Gasch al seu estimat amic, el bisbe Toni Vadell Ferrer

Arriba la notícia de la teva mort, Toni, aquest matí del 12 de febrer. No per esperada, és menys colpidora. Totes aquestes setmanes pensava a escriure alguna cosa sobre la nostra amistat, fins i tot havia tret del meu arxiu personal les quinze cartes que ens vam enviar entre el 1997 i el 2002, però em negava a escriure res mentre encara hi fossis. No sé si aquestes paraules serviran d’alguna cosa, però he sentit l’impuls de dir-les.

La gratuïtat va marcar l’inici de la nostra amistat. La gratuïtat i aquella sensibilitat tan atenta que tenies. Quantes vegades a Montserrat, els monjos més joves indiquem les pàgines dels llibres als hostes en les pregàries de matines i completes! Ho fem sense donar-hi cap importància. Quina sorpresa doncs quan, després d’una breu estada teva i de mossèn Nadal Bernat l’abril del 1997 per acompanyar la professió solemne del monjo mallorquí Antoni Pou, em vas enviar una carta dient-me literalment: “volia enviar-te quatre ratlles per agrair-te l’atenció d’indicar-me la fulla els dies que venguérem a resar a mb vosaltres”.

Amb la carta hi havia un siurell, un xiulet en forma de figura d’un cavaller muntat a cavall, pintat de blanc amb puntets verd i vermells. Ara el tinc al davant, mentre escric això. Aquella primera carta d’un seminarista de Mallorca a punt d’ordenar-se de diaca a un novici de Montserrat ja ho avançava quasi tot. L’amistat basada en compartir dues vides molt diferents però unides per l’amor a Jesucrist, el teu amor per la pregària que et feia sentir bé a Montserrat i, sobretot, el testimoni del teu entusiasme, del teu amor indestructible per la vocació presbiteral.

Quantes coses compartides aquells anys!: les teves ordenacions, les meves professions, allò que ens preocupava de Mallorca i de Montserrat, de l’Església, la sensació impagable d’un amic que escolta, que comprèn i que calla. He trobat aquella postal teva des de Taizé l’any 1998, dient-me innocentment: “tal volta ho coneixes”! Després van venir les teves visites a Barcelona, alguna vegada sol a casa dels meus pares, altres vegades amb algun grup tornant de Taizé mateix. I ja molt després, les meves tres o quatre visites a Mallorca, sempre ben acollit per tu i pels altres amics preveres mallorquins, al seminari, a casa teva a Llucmajor, a Lluc, veient-te fer de prevere, podent escoltar la gent després d’una celebració: “Es que Toni es fantástico!”

Les mútues responsabilitats van fer que ens deixéssim d’escriure, però sempre ens vam tenir presents, fins aquell 19 de juny del 2017 quan vaig rebre un whatsapp dient que venies de bisbe auxiliar a Barcelona, la meva ciutat, i vaig haver de respondre: “Però és ell? En Toni Vadell?” Ha estat un darrer regal del Senyor tenir-te molt més a prop aquests darrers anys:  que vinguessis a Montserrat amb el bisbe Sergi a preparar els exercicis d’ordenació episcopal, que us deixéssiu acollir, que vinguessis a parlar als escolans i als antics escolans, que em rebessis al teu despatx abans de l’elecció i em diguessis que calia sempre obeir la voluntat de Déu, i tants i tants moments forts de confiança, que sé que has tingut amb mi com amb tanta altra gent. Tots ens sentim una mica orfes amb aquesta teva mort, tant abans de temps.

 

“Hi ha tanta fe!”

Sé que pregaves intensament; si no, no m’explicaria res del que has estat. Com he dit al principi, allò que més agraeixo a Déu de la teva vida és la teva passió per la vocació de capellà. Des d’un simple comentari que em vas fer enmig d’una conversa: “Que gran que és que a l’hora del pati se t’acosti un jove i et demani per confessar-se!”, fins la conversa ja molts anys després de l’ordenació, compartint l’experiència del ministeri i concordant que de tot el que ser prevere ens donava, ens quedàvem amb la celebració de l’eucaristia. I això ho deies tu que estimaves la gent fins a veure possibilitats pastorals on altres només hi veien deserts.

Recordo la meva darrera anada a Mallorca, en la qual vaig poder compartir amb força preveres i, com sol passar en el  nostre ambient, tot era secularització, envelliment del clergat i problemes. Al final de la meva estada, fent els teus equilibris habituals amb l’agenda, em vas portar a dinar amb la teva família i els vas deixar perquè tinguéssim una estona sols. Allà on tothom veia secularització, tu sorties dient: “Hi ha tanta fe!”, al pessimisme general, optimisme radical, fins al punt que vaig pensar: “aquest viu al mateix lloc que els altres?”.

Jo, ho confesso, hagués estat dels pessimistes, per això era aire fresc escoltar el teu testimoni dient que això va endavant i res no ho atura. Ja més recentment, el teu:  “M’encanta Barcelona!. Està plena de possibilitats. Espero quedar-m’hi”. Has estat un optimista incorregible! Tant de bo aquest sigui un dels teus llegats per a tots nosaltres!

 

Com no acceptarem aquest final?

Quan et van fer bisbe, vaig pensar que deixaries de ser en Toni. Que “bisbe Toni” era molt informal. I no. Has continuat essent el bisbe Toni, per a mi i per a tots. Després de la meva elecció com abat de Montserrat, ja ben conscient de la teva malaltia, que era pública, vaig pensar que Déu t’estalviaria i em deixaria fer aquest camí amb la teva ajuda i amistat, present i física. Era el sentiment que teníem els dos, quan a la beatificació dels màrtirs caputxins a Manresa, el darrer sis de novembre, sèiem de costat portant els dos la mitra i rèiem de les bromes que Déu fa amb les nostres vides.

I ara què? Ens queixarem que Déu t’hagi cridat als 49 anys? Sí. Pensarem tot el que hauries pogut fer? Sí. Ens direm perquè ell? També. Però com no acceptarem, malgrat el dolor i la tristesa, aquest final que tu vas acceptar com una darrera possibilitat per continuar confessant l’amor de Déu i vivint la malaltia com una oportunitat espiritual? Així ho vas explicar a la nostra comunitat de monjos de Montserrat aquest darrer octubre, quan et vaig demanar que compartissis alguna cosa i tu em vas dir amb la teva senzillesa: “si et sembla bé compartiré com visc la malaltia”. I ens vas impressionar molt a tots.

Aquest matí, quan he sabut que havies mort, he sortit al jardí, he anat a l’ermita de Sant Iscle, on sé que havies resat en els teus recessos a Montserrat, he vist una sortida de sol impressionant, en la qual els núvols s’obrien i es veien els raigs de sol que des del cel il·luminaven la terra i he pensat que el cel s’obria per a comunicar-nos alguna cosa, no sé què, però tu hi eres present. Com amb tots els qui estimem, l’esperança de trobar-te a la vida eterna, ens empeny a agafar-ne, aquí a la terra, el camí. Ajuda’ns-hi, perquè la comunió continua, potser fins i tot més profunda.

Com deies al final dels teus darrers missatges: Gràcies, Toni, per tant!

P. Abat de Montserrat, Manel Gasch Hurios

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Imatge
Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.